Loading...
Ficció

La neurona entotsolada

Les neurones parlen entre elles, es transmeten informació. No és cap bajanada pensar que saben més de les persones que les persones mateixes. Tampoc ho és imaginar el cervell com un rusc poblat de neurones, que hi volen com si fossin abelles. Dic el cervell, perquè és allà on resideix el sistema nerviós central, però tothom sap que també hi ha neurones que tenen la missió de transmetre la informació a través del sistema nerviós perifèric. Les neurones no es belluguen del seu lloc. Es diuen les coses passant-les de les unes a les altres a través dels contactes més o menys determinats entre les puntes dels seus axons. La informació, per tant, es transmesa com en el passat es passaven els missatges a crits o amb senyals a través d’una xarxa de torres o punts de transmissió, fos a crits, amb senyals lluminoses, de fum o de qualsevol altre mitja. Els fars no eren aliens a aquest sistema. Les neurones, per tant, no sóc correus a la manera de Miguel Strogoff. Més aviat tenen a veure amb els fars que són el vehicle de la informació.

Creieu-me. Sé de què parlo, perquè sóc una neurona. Vivim en un cos humà, i tenim jerarquies. Si, hi torno. Com els ruscs d’abelles. Vivim, més o menys, però no per sempre. És a dir, morim. De vegades en neix una altra i ens reemplaça, però això tampoc no passa sempre. També tenim feines especialitzades. Totes enviem impulsos de naturalesa elèctrica, ens excitem, a la nostra manera, quan sentim la corrent que ens envia l’axó d’una de les nostres veïnes, i responem a aquesta excitació transmeten la informació a una neurona veïna. Sense aquesta excitació el cos que ens dona hostatge no seria res més que un pilot de carn, i la carn no seria matèria constitutiva dels éssers animals, sinó que seria un mineral més. Sí, con qualsevol pedra.

En certa manera, les neurones donem ordres al cos, perquè és la nostra informació la que genera estímuls i respostes, i genera aquesta metacomunicació que es desenvolupa en una altra vida, diferent de la nostra, que es troba en l’exterior del cos, i que no tindria sentit sense la nostra feina. Les neurones no ens belluguem del cos on vivim. Som sedentàries, i, per tant és el contacte entre nosaltres el que dona sentit a la nostra feina, i, per tant, ens dona sentit a nosaltres mateixes. Tenir una neurona sola no té cap sentit, és com no tenir-ne cap. I la vida de dues neurones que visquessin soles en un cos qualsevol seria realment avorrida. Com diuen que passa fora, és el contacte amb altres allò que ens dona una raó que sembla suficient per existir, i de retruc, per acceptar l’existència.

Les neurones ho sabem tot de la persona propietària del cos que ens fa de residència. Jo sé, per exemple, que pertanyo a en Pau Garré, que sé d’ell molt més que el que sap ell mateix. De fet, ho sé tot, malgrat ell no en sigui gaire conscient. Com que en Pau Garré no està massa content de com s’ho ha anat fent en el seu món, tampoc ho està sabent que jo existeixo, perquè desconfia del meu poder de fer evident la naturalesa de les coses que viuen dins d’ell.

A mi això em fa una certa gràcia. Hi ha companyes meves que reben estímuls que venen de fora, a través dels sentits d’en Pau, i els converteixen en respostes que generen nous estímuls, que canvien la naturalesa de la resposta anterior. Per això la resposta darrera en la vida dels humans no té la més mínima coherència amb l’estímul primer, i també per això l’ésser humà, pertanyi a la singularitat a què pertanyi, viu en constant desacord amb ell mateix. Voldria que les coses fossin senzilles i previsibles, per estalviar-se la feina d’haver de lluitar amb la complexitat. L’esser humà és mandrós de mena. I, en aquest sentit, en Pau Garré és un ésser humà en grau extrem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada