Open post Allò que no diu Zoido

Allò que no diu Zoido

Allò que no diu Zoido és el més important del seu discurs. Perquè el sinistre de l’Interior va parlar l’altre dia davant del Senat per donar explicacions sobre l’us dels efectius policials el dia 1 d’octubre.

Va dir:

  • L’actuació va ser proporcional, legítima i necessària
  • Va costar 87 millions d’euros
  • Va mobilitzar sobre 5000 agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil.

I no va dir que tot plegat va ser inútil, absolutament inútil. Tampoc va dir que en aquesta mena de cursa de fons en què estem immersos, en aquesta guerra -sí, guerra- les decisions del Govern espanyol no han fet altra cosa que facilitar-nos victòries als seus ennemics -sí, ennemics-.

Posem les coses en el seu context. Espanya (l’Estat espanyol) i un sector molt nombrós de catalans estem en guerra. Des de quan no sóc capaç de dir-ho. O no trobo útil dir-ho, perquè no tinc la més mínima intenció de començar una discussió idiota que no se sap fins on pot arribar. Allò cert és que quan a Catalunya sentim dir amb el desparpajo habitual que a les decisions democràtiques dels catalans se’ls passa el ribot se’ns encenen les alarmes. I quan comencen a passar coses més contundents que el ribot, ens declarem obertament en guerra. Jo estic en guerra amb Espanya. Una cosa diferent és que en aquesta guerra el monopoli de la violència només l’ha exhibit qui diu tenir-lo, és a dir, l’Estat.

Que vagin a pastar fang! Ja tenen edat de fer alguna cosa útil!

Fins el 21 de desembres, els catalans que sortíem al carrer, que vam votar a les consultes populars, que vam votar el 9 de novembre de 2014, que ens vam mobilitzar el 20 de setembre de 2017, que vam tornar a votar l’1 d’octubre en votacions que reconeixíem, perquè sortien de les nostres organitzacions civils o del nostre Govern, que vam fer vaga el 3 d’octubre, només volíem contar-nos. Intuïem que els independentistes érem molts i érem més. També intuïem que  erem majoria. L’Estat de Zoido va pontificar que voler constatar aquesta intuició constituïa l’arrel d’un delicte de rebelió o de sedició, a banda d’altres falòrnies jurídiques que esgrimeixen amb desvergonya per negar una realitat democràtica: votar ho legitima tot.

Per això no reconeixeran mai que el 21 de desembre vam votar no perquè ells ho decidissin així. ¿Recordeu que Rajoy, quan estava preparant l’inici del seu virreinat d’ell mateix, va dir que el 155 estaria vigent el temps que calgués i que hi hauria eleccions pel juny o juliol de l’any 2018? ¿Les va convocar perquè el primo de Rivera li ho exigia? Oi que fa riure només pensar-ho? La única realitat concebible és que les eleccions van ser ràpides perquè li ho van exigir els socis europeus, farts de la desídia i la inoperància política del Govern d’Espanya. I Rajoy ho va haver de fer.

Ara ja hem constatat el que sabíem. Hem fet bons els resutats de les consultes populars, de la jornada de participació i del referèndum -sí, referèndum-. I ho hem fet jugant fora de casa, en unes eleccions indecents promogudes per ells mateixos, jugant a casa, amb els nostres referents amb les cames i les mans lligades. Ja ens hem contat. I sabem quants som i, per tant, sabem on podem arribar.

La guerra continua. No sóm majoria, però som molts i som més. Sabem qui són els nostres ennemics. I que estem en guerra. I que la guerra serà llarga. Baixar la guàrdia pot ser mortal de necessitat. Durant aquests anys molts catalans i catalanes han decidit que calia desconnectar d’Espanya. No es pot caure en els paranys que ens posaran. Ja no sóm espanyols. Guanyarem si ens neguem a ser com ells.

Open post No sóc el negre que espera darrere de la tanca

No sóc el negre que espera darrere de la tanca

No sóc el negre que espera darrere de la tancaNo sóc el negre que espera darrere de la tanca. Perquè jo, aquesta samarreta, la veig des de Melilla. Però fa anys que me’l miro. Està assegut all peu del Gurugú, a Marroc, a l’altra banda de la tanca, amb la seva pell fosca, que és com dir que és negre. I  amb les seves mans ostentosament estriades, que es com dir que havia treballat molt. I amb els ossos insinuats sota una musculatura a mig definir. Això seria com dir que passa gana. I, sobre tot, amb els ulls morts, petits, humits, sense color, inexpressius. És com dir que aquest home que fa tants anys que seu a l’altre costat de la tanca està esperant que passi alguna cosa amb una total desesperança.

Jo sé coses que ell només ha vist, però que no sap. I ell sap coses que jo no he vist, però que sé. És veritat: no tinc detalls. No sé de quin país venia el propietari d’aquesta samarreta enganxada a la tanca. Puc saber el número de les sabates que hi pengen. però mai no sabré ni els noms, ni les històries personals i familiars, els neguits de les persones que les vestien.

El que aquell home ha vist, i que jo sé, tot i no haver-ho vist, és que només fa dinou anys que el govern espanyol va gastar 5500 milions de pessetes per a aixecar una tanca de dotze kilòmetres de llargada i tres metres d’alçada. I que no va bastar. Per això poc després la van clonar, i en van fer una altra paral·lela. Com que tampoc bastava, fa dotze anys van duplicar l’alçada. El que veia el nostre home des de 2005 eren dues tanques paral·leles de 6 metres d’alçada. Tot i així, tampoc n’hi havia prou, de manera que fa deu anys van decidir afegir-hi una sirga tridimensional de tres metres més d’alçada entre ambdues tanques, i fa tres anys una tanca que dificulta les escalades.

El que ara veu aquest negre que espera desesperat des de fa vint anys són 12 km de dues tanques paral·leles de 6 metres d’alçada amb filferro de pues, amb posicions alternatives de vigilància i carreteres entre les tanques per al pas dels vehicles de vigilància. Els cables sota terra connecten una xarxa de sorolls electrònics i sensors de moviment. El conjunt està equipat amb llums d’alta intensitat i videocàmeres de vigilància, així com equips de visió nocturna.

El govern que ha construït aquesta tanca és el mateix govern que diu que no està de moda aixecar fronteres i separar països..

El negre s’ho mira, mentre espera sense esperança.

 

Open post Fa dos dies que vaig al gimnàs

Fa dos dies que vaig al gimnàs

Fa dos dies que vaig al gimnàsFa dos dies que vaig al gimnàs. De totes les maneres més despersonalitzadores de fer esport que puc imaginar, aquests gimnasos de màquines i artefactes són les que guanyen. Hi he anat altres vegades, i sempre he tingut la mateixa sensació: la majoria dels seus usuaris van a la seva, no parlen, no comuniquen. És a dir, estan en diàleg permanent amb el seu cos. Es busquen els centímetres de greix que acaben de perdre, s’ensumen la suor que emanen, miren com evolucionen les línies del seu cos. Gairebé diria que no importa si l’objectiu té a veure amb l’estètica, amb la salut, amb la força o amb l’exploració de fins on pot arribar la massa muscular sense rebentar.

Aquesta característica poc socialitzadora dels gimnasos és, per a mi, un dels seus atractius. Jo, al gimnàs hi vaig perquè he descobert que la creació de rutines m’ajuda a assolir els objectius que vull aconseguir, que són ben senzills. Quan sóc al gimnàs no sé pensar en res més que en la suor que faig rajar dels meus porus. No miro l’altra gent, i no em sembla que em mirin. Senzillament, estic jo sòl i l’esforç, i tinc la sensació que, a més de la pell (i la quota) m’hi estic deixant de debò aquells trossos de mi que em sobren, que em fan mal i nosa.

Murakami, seguint Buda, diu que el dolor és obligatori, i el patiment és opcional. Aquesta frase em serveix de punt de partida per afirmar una cosa: no sento dolor, al gimnàs, i, en canvi, m’obligo a una certa dosi de patiment. Una espurna de patiment ajuda a tenir clar que hi ha coses a la vida per les quals val la pena patir una mica. Sé que aquesta frase té un a redundància interna, però… importa gaire si al cap d’una hora has perdut 150 grams d’allò de tu mateix que et fa mal?

Open post No sóc de Tossa, però hi dormo

No sóc de Tossa, però hi dormo

No sóc de Tossa però hi dormoNo sóc de Tossa, però hi dormo quan em deixen els usuaris i usuàries dels bars i discoteques que m’amenitzen les nits. Tampoc tinc la rutina de mirar la tele a hores fixes i a programes triats. Això m’obliga a fer zàpping.

Ho confesso: tinc un vici menor. M’agraden els debats polítics. He vist molts plens, reunions, m’he empassat moltes comissions d’investigació pel 3/24, i quan en passa una davant les meves badius, no me’n sé estar. L’altre dia vaig caure a les xarxes d’aquesta mena de programa de Tele 5 en què s’han convertit els plens de l’Ajuntament de Tossa d’ençà que els puc veure per la tele.

Aquest a què us remeto és del 27 de juliol del 2017. Sembla ser que els plens de l’Ajuntament de Tossa, segons la seva reglamentació interna, es fan de preferència el segon dijous de cada mes, però aquest es va retrassar dues setmanes per una raó que, en el decurs del Ple, només s’intueix: el van retrassar per tocar els ous a l’oposició! En qualsevol cas, cal reconèixer que aquesta potestat de tocar els ous convocant arbitràriament les reunions la tenen tots els alcaldes i alcaldesses del país. També cal reconèixer, però, que pocs i poques la fan servir, per una qüestió que poc té a veure (per desgràcia) amb la política: són gent educada!

Aquest ple comença amb una notícia sorprenent: les actes dels plens de Tossa a partir de juliol de 2017 es digitalitzaran i podran ser consultades per la gent de Tossa i del món enllà de les seves muralles, més que mil·lenàries (deixeu-me fer de tossenc per un dia!). Altres vegades havia buscat les actes on calia. Pel exemple, al seu portal de la transparència, i, efectivament, no hi eren. Però, si em permeten un consell, no ho facin. Declarin els seus plens matèria reservada, perquè a Tossa hi ha nens i nenes que s’estan formant, i per a qui veure aquestes baralletes de veure qui té la llengua més esmolada, qui té major capacitat de menyspreu no són gens edificants. Ni per Internet ni  per la tele. Creguin-me: no ensenyin aquests baralles de taverna a la canalla ni a la gent sensible. La política no té res a veure amb això, i el debat, si no és d’idees, és de galliner.

I pel que fa a les emissions per la tele, passin vides de sants, o recuperin els dos rombs. O incorporin una mica de vergonya en els seus debats! (Començant per qui els ha de dirigir!)

Open post No ha passat res des de Sant Jordi?

No ha passat res des de Sant Jordi?

No ha passat res des de Sant Jordi?No ha passat res des de sant Jordi? Fem memòria, ara que no som en la voràgine de notícies triomfals i triomfalistes. Recordeu? L’Associació d’Editors en Llengua Catalana, amb altres institucions gremials del món de l’edició, es va reunir amb el dia de sant Jordi amb la sots-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaria, aleshores en plena gira per Barcelona (recordeu que havia muntat un despatx i tot!). La presidenta de l’Associació, la Montse Ayats, es va desmarcar de la invitació a la presidenta, i va afirmar aleshores que la junta de l’AELC havia decidit prioritzar el reconeixement del dia de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, abans de tenir en compte la complexa situació política del país. La sotspresidenta de l’Associació, Isabel Martí, de La Campana, va dimitir de les seves responsabilitats, perquè va prioritzar en sentit exactament invers. Aquesta posició, d’una dignitat i d’una coherència exemplars, va ser qualificada per Santi Vila, aleshores conseller de Cultura com a “irada, comprensible i humana”.

Independentment del dret que tots tenim a equivocar-nos, fins i tot els editors en llengua catalana, el reconeixement dels errors és, a més de necessari, elegant. I del que no hi ha cap mena de dubte és que la dimissió de Isabel Martí va ser ben valorada per molta gent que tenim el vici de llegir en català (donant de menjar als editors en llengua catalana, diguem-ho com qui no vol la cosa). Tot i que segur que se’m veu el llautó, i es fa notar que jo tampoc hagués anat a la recepció, del que no hi ha dubte és de que un fet d’aquestes característiques es mereix alguna cosa més que el silenci per resposta. Estic segur que la Isabel Martí, o, en qualsevol cas, molts lectors en català, voldrien saber per boca dels editors les circumstàncies d’aquella discussió a la Junta que va decidir prioritzar el fi i desatendre les formes, maquiavèlicament parlant.

Doncs no busqueu res al web dels editors en llengua catalana. A cap notícia es parla de cap dimissió, no s’agraeix la feina feta per una de les mes constants i exitoses editores en llengua catalana, no es donen traces del debat a la reunió de la Junta que va decidir equivocar-se ni res de res. Con si no hagués passat mai. Bé, si… hi ha una carta oberta de la presidenta i dels dos vicepresidents d’ara. La primera meitat de la carta va destinada a explicar què ha fet l’associació d’editors en relació a aquella campanya de foment de la lectura que el senyor Collboni, aquest de l’extrema dreta de la foto, volia promoure amb l’ajut d’en Cristo Mejide. La segona, per explicar que, tot i haver anat a l’acte de la Soraya, no sabien ben bé ni què hi feien ni perquè hi eren. Diuen que la Cambra del Llibre vol que Sant Jordi sigui Patrimoni Immaterial de la Humanitat. De moment ho porten molt en secret, perquè la iniciativa no té cap web pròpia ni surt a la web de la Cambra (que diu que en són promotors). De fet, si no hagués vingut la Soraya, ni ho sabríem! De manera que, com diuen a la seva terra, (lo cortés no quita lo valiente), li agrairem que hagi facilitat que aprenguéssim una cosa més i poguéssim anar a dormir tranquils i amb la feina feta.

Com deu dormir la Isabel Martí… editant bons llibres, aconseguint èxits de crítica, de públic i d’armilla sense menystenir la qualitat i sense haver de llepar culs…

Pel que fa als altres, ja ho diu la dita: Muts i a la gàbia!

 

Open post Els dos mesos que venen

Els dos mesos que venen

Els dos mesos que venenEls dos mesos que venen són, per al comú dels  mortals, mesos de vacança. Enguany, per a mi, són mesos densos i intensos, Ho són tant que em fan deixar aparcades o deixar en segona línia de prioritats algunes coses importants. El meu curs de debò comença l’octubre, un mes ple d’incerteses però també ple d’esperances. Aprofitar els dos mesos que venen per estar millor em sembla assenyat. Preparar-se per escriure de debò la novel·la que m’acompanya o m’invadeix fa anys. Arribar a tenir un pes que em faci suportable a mi mateix. Construir l’estructura mínima que em permeti acabar de fer neteja. Sé que són objectius que fa temps que m’acompanyen, però hi ha una diferència notable: ara depenc de mi.

Vull que aquests mesos volin, que facin una carrera contra el temps, que són ells mateixos, i que la guanyin. Perquè ara tinc la sensació que el temps corre davant meu. S’estira com una catifa que mai es desplega del tot, i que jo, amb la llengua fora, estic entestat a no deixar de trepitjar. Necessito que es desplegui de pressa, encara que això m’obligui a córrer més. Perquè no haig de perdre de vista que la calma ve darrera l’oratge, i ara, encara, estic massa sotmès als embats de les ones. Em cal que això d’estimar sigui de debò quelcom més que el resultat d’una equació on la necessitat és un dels factors menys negligibles. Em cal recuperar el ritme pausat i lent de les coses que passen i mullen fins al moll.

Per al comú dels mortals venen vacances; Per a mi s’imposa la necessitat de tenir un terra que no sigui llotós, llefiscós o movedís.

Llegiu-me aquesta postil·la com vulgueu. Penseu si parlo de mi, o si parlo del país. Us diré a l’orella que jo tampoc no ho sé massa. Però el que si que sé és que ara mateix torno a pensar, com feia anys que no pensava, que la meva felicitat és indestriable de la felicitat del país. Cal que guanyem, perquè jo pugui barallar-me amb els meus objectius en millors condicions.

Open post

Editar no vol dir el mateix a tot arreu

Editar no vol dir el mateix a tot arreu. Vegem-ho!

Venim d’un passat llunyà en que els llibres tenien un públic reduït. Abans que els e-llibres hi havia els llibres impresos en offset, abans els reproduïts amb lletres de plom, abans els pergamins i còdexs, i abans encara les rajoles de fang o els papirs. Cada pas tecnològic ha suposat un augment del públic, i com a conseqüència ha modificat el paper de l’editor. El denominador comú dels diferents editors de tots els segles es troba soldat en la seva funció fonamental: fer que els continguts culturals expressats a base de paraules es multipliquin prou com trobar el seu públic. A mesura que els públics s’han fet més grans, la responsabilitat dels editors ha crescut amb ells. Per tant, primerament, un editor ha de partir del fet del text escrit i pensar en una gent llegint-lo. Llegir és una manera ben curiosa de consumir!

Esquematitzant, podem dir que hi ha dues grans tradicions editorials

En el context francès, que en el terreny editorial és com dir context europeu, l’editor és un home compromès amb el seu  text. L’ha triat amb amor, amb ideologia, amb passió perquè per un editor d’aquesta tradició el catàleg, el fons ho són tot. Ser editor és gairebé una manera de ser intel·lectual.

Els editors en la cultura saxona, bàsicament als Estats Units, acostumen a ser assalariats d’un publisher, que és allà el que a Europa entenem com editor. Els editors americans són els encarregats de tirar endavant la preproducció d’un llibre, sovint seguint de prop la feina de l’escriptor. El publisher no perd de vista la rendabilitat de cada títol, és un home d’empresa. En aquest cas, el valor que orienta la feina de l’editor, té més a veure amb el mercat que amb el contingut.

Video: Com veu l’escriptor Andreu Martín el negoci editorial, en franca americanització:

Scroll to top