Open post

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa, sí. Ja fa temps vaig publicar aqui que Descartes es va morir amb 56 anys. El pare tenia gairebé els mateixos els mateixos. Jo ja els he passat fa dos o tres anys anys, i sento el temps que passa de pressa. Em trobo antics amics de feina que es jubilen. Em fan mal els genolls quan camino. Sé que peso massa, i sé també que el marge d’exercici físic que em puc permetre (de la mena que aprima de debò) es fa més curt cada dia que passa. Però sobre tot, el cap roda sense parar mirant de fer balanç del que hi ha enrere. Per projectar-ho cap el futur, com volia Francesc Vallverdú al Cant a la terra. I costa. Redéu, si costa!

Hi ha tres motius que fan difícil aquest exercici quotidià de balanç:

  • La vida t’ha passat com si fos aigua de pluja. L’aigua de pluja només mulla un instant. El teu cos li és impermeable, no es xopa. Rellisca com una pastilla de sabó. Això passa als que hem viscut impermeables a la vida, com si no ens importés gaire.
  • Et resisteixes al fet que el temps s’escurça. La raó escrita ja resulta prou desmobilitzadora. Costa d’assumir que has tingut una oportunitat i ha passat corrent davant teu. I aleshores decideixes consagrar el teu temps a revisitar el passat per insuportable que se’t faci, amb la impossible pretensió de redireccionar-lo, o de trobar en aquell temps escolat les claus per viure el minvant temps futur de manera que els nous errors siguin, com a mínim, diferents.
  • Sents que no tens marge per corregir errors. I, tot i així, saps que estàs fent una feina impossible. Viure així et retorna a Camus i el mite de Sísif. Viure esdevé anar traginant una pedra immensa, tan pesada com el pes del teus propis errors. I, en casos extrems, busques l’expiació.

Per això, potser, hi ha tantes conversions entre els vells. Per arribar al paradís. Al paradís del  propi passat!

Open post La costa sembla una pinta de galena

La costa sembla una pinta de galena

La costa sembla una pinta de galenaLa costa sembla una pinta de galena. També és com una muntanya. Ho té tot. A sota, el gran blau, constant en la seva immobilitat que de vegades un oratge desmenteix. Mirant amunt, alzines, sobre tot alzines que fan ombra els llençols de bruc i de plantes de nom exòtic, com el tomanyí, o vagament evocador, com la viudeta. De tant en tant el glop de verí d’una construcció humana, un xalet, poblat en el millor dels cassos, però sovint abandonat, esquerdat i brut, deixat de la ma de Déu i sotmés als capriciosos destins de pluja, del sol o del vent.

Malgrat tot, la costa és bella i salvatge. Orgullosa com una gall de brega abans de combatre. Es manifesta als ulls com un paisatge que no vol acariciar la mirada, sinó esquinçar-la. I ho fa amb una eficàcia esbalaïdora. Divideix la pupil·la en dues meitats no sempre simètriques. Omple els ulls d’ones i de veles menudes i escasses, escampades com si fossin grans de blat en temps de sembra.

El millor de la costa és el cel. És bonic quan és blau, blau cel com el cel més net. Aleshores és intens i la llum queda perfectament definida si diem que és brutal. Perquè la llum del cel blau de la Costa Brava es manifesta així: amb brutalitat. També és bonic si el blau està tallat per desenes de núvols de cotó, que manifesten una paleta de colors que no són colors de debò, si nó és hora de sortida o de posta de sol. Tots els matisos de grisos des del blanc fins al negre pinten els núvols. Distreuen la monotonia d’aquest blau enlluernador que té la meva costa.

La meva costa és així: sempre a cavall de dues realitats. Cavalcant la llum com si fos un cavall salvatge, on el genet es manté dret només per una raó: és més tossut que la bèstia. Així és la Costa Brava: tossuda en la seva brega permanent amb la llum que, quan la toca, la fa visible.

Open post Les persones venen definides pels seus actes

Les persones venen definides pels seus actes

Les persones venen definides pels seus actes

Les persones venen definides pels seus actes, no pel que pensen sobre els seus actes. Perquè els pensaments són propis, íntims, i impossibles de compartir. Quan volem transmetre allò que pensem només som capaços de donar una imatge social, una mena de traducció, del que pensem o del que ens sembla que pensem de debò. Els altres, els destinataris d’aquesta traducció, ho saben, i saben que els únics motius que podem tenir per deixar anar aquestes versions estrafetes del que ens corre per dins són excuses de mal pagador, i a l’hora treuen les seves conclussions en funció dels seus apriorismes, de la seva experiència i de les seves conviccions. Per això la comunicació és, de fet, una utopia. I la contradicció que se’n deriva és òbvia: el que més s’acosta a la comunicació ideal, la comunicació perfecta, parteix de l’acceptació de les seves pròpies limitacions.

Cioran va escriure: “La idea del suicidi m’ha salvat”.

Els actes no menteixen. I penedir-se dels propis actes no serveix per esborrar-los. Si te’ls mires amb complexos, els actes fets se t’imposen agressiva i dominadorament. Són els senyors de tot plegat. Per això en l’orígen del suicidi hi ha dues casuístiques fonamentals: la dels joves que no saben com gestionar el futur, i la dels vells, que no saben com fer el mateix amb el passat. És cert que enmig és barregen tota mena de pors i complexos, però el que compta és que en la major part dels suicidis hi ha aquesta impossibilitat personal de gestionar els propis temps. I ha de quedar clar que en aquest context, parlar de vells i joves no és parlar d’una franja d’edat concreta, sinó d’una actitud a l’hora de definir el temps de la pròpia existència.

El suicidi és també un acte de llibertat. Potser l’unic acte de llibertat radical de què disposem. En aquest sentit, la possibilitat del suicidi és una bala a la recàmara, que cal no malgastar i guardar gelosament pel dia que a la nostra existència tinguem la necessitat íntima de ser radicalment lliures un  instant.

Perquè un instant és el màxim espai de temps que et deixa la llibertat radical per compartir un instant de… plaer?

 

Open post

Són dos homes aparentment iguals

Són dos homes aparentment iguals. Tenen els ulls clavat en el llenç que s’ls desplega a la paret del Mauritshuis.

El primer té els ulls molt oberts, com unes taronges, ens faria dir la tradició. O com un mussol, el difós símbol del coneixement. Quan mira, escruta, despulla. I perd la seva mirada en un sol punt, es perd en un detall. Especula, i no es deixa vèncer pel bressoleig dels segons que passen. Si se’l mira de lluny, fàcilment se’l pot confondre amb una estàtia ebúrnia. Té una consistència pètria. Els colors del roster li basculen des dels grisos del granit fins als opalescents dels marbre. Només veu un cercle que no sembla un cercle, perquè per a ell és com una llàgrima. No sap veure que la llàgrima cau de l’orella. Ho veu tot gros. El detall se li imposa, i, en certa manera, el distreu. És l’home que veu les coses així:

Quan una noia, i una perla, són excuses, i poca cosa més. Voleu anar al Mauritshuis?

El segon té els ulls mig oberts, com si s’endormisqués. Si li sentíssim el cor, notaríem com li batega amb violència, tot el que li diguin els ulls. Per molt adormit que tingui l’entrecuix, una pregunta directa a la seva consciència ens faria saber, si fos sincera, que està íntimament excitat. No es perd en el conjunt. L’abasta amb la seva mirada somniadora. Veu la noia i la fa seva: La imagina dormint al seu llit d’una casa perduda de Delft, o a casa seva, omplint-se la copa de vidre de Bohèmia amb aquell xerès de densitat pastosa que guarda pels moment de gaudi, quan pot arrebossar-se sobre el coixí tou que constitueix el seu temps. És un home que no es perd, que mira tota l’amplada de les coses, però que no sap perquè el seu cos li respon com li respon. És l’home que sap veure això:

Són dos homes, són dos mons diferents. Mai no es posaran d’acord, i la guerra entre els dos serà sempre sagnant,

Open post Cal triar entre el SEO i l'estil?

Cal triar entre el SEO i l’estil?: contra els uniformes

Cal triar entre el SEO i l'estil?Cal triar entre el SEO i l’estil?
L’any 1765, el comte de Buffon va dir: Le style c’est l’homme même. I, també a Internet, o sobre tot a Internet, la singularització és un valor. Recordeu com ens reiem dels xinesos de fa anys, pel fet que tots anaven en bicicleta i vestien tots de la mateix manera? Ara tenen autopistes de sis carrils i tenen botigues de Zara. I no ens fotem de la mateixa manera de la uniformització del món. També del nostre. Aquesta entrada està sent vigilada de prop per un artilugi digital que vigila si faig les frases llargues o curtes, si destaco prou el missatge del meu article o si l’omnipotent i omnipresent Mr. Google ho tindrà fàcil per trobar-me.

El Discurs sur le style, del comte de Buffon, ha fet fortuna en el món de les idees. Aqui el teniu en francès, castellà i llatí!

No sóc un profeta de l’antitecnologia, ni un pessimista convençut de les seves maldats. Si que crec, però, que cal parar atenció a les conseqüències perverses que està tenint en els nostres hàbits i en les nostres conductes. Per exemple, les del SEO.

En teoria, el SEO (Search Engine Optimitzation) serveix per donar pautes per a que els nostres continguts a la xarxa siguin visibles. Però el que fa és donar consells per a la uniformització de tots els continguts, d’acabar amb l’estil, o d’imposar un estil de baix nivell fonamentat en el criteri que cal fer fàcilment digeribles tots els continguts. Per això cal especificar els temes clau, escurçar les frases, destacar les imatges, multiplicar els enllaços. Es tracta d’imposar per la via dels fets un estil global fonamentat en la reducció, de convertir els àpats d’idees en idees en pastilles.

Personalment, ja us aviso, tinc en compte el SEO pel que  fa a la visibilitat dels meus articles, però gens pel que fa a la llegibilitat. Segons les pautes marcades, gairebé el 70% de les meves frases són més llargues del que els nous definidors d’estil són capaços de suportar. Però… que voleu! Si el comte de Buffon tenia raó, l’estil sóc jo mateix. Hi ha cap motiu per què vulgui ser un altre?

Open post Fan servir la guerra per posar ordre a l'economia

Fan servir la guerra per posar ordre a l’economia

Fan servir la guerra per posar ordre a l'economiaJa sé que dit aixi pot semblar taxatiu en excés, però em sembla que totes les guerres habudes i per haver admeten aquesta mirada. La fi de la guerra freda ens ha fet viure un miratge que ha acabat de la manera més dura. Les cues de refugiats, l’augment insuportable de les diferències econòmiques i socials a Occident o la cronificació de la gana als països més explotats i/o oblidats en són una expressió clara. Per això fan servir la guerra per posar ordre a l’economia!
Quan no hi ha marge per al consum privat, perquè ja han extenuat els consumidors privats, apareixen les propostes desregularitzadors, neoliberals o autoritàries. Pretenen convèncer els miserables que encara n’hi ha que són més miserables que ells. Enfrontar pobres contra més pobres, a base de mobilitzar els pobres és una sortida de manual al llarg de la història. És per això que la democràcia no és una eina adequada per gestionar les economies en crisi: perquè els ciutadans pobres són més vulnerables que mai i més indefensos davant dels cants de sirena dels rics més forasenyats o dels seus profetes a la terra.

Mikhail Gobachev ha escrit un article a Time on diu que el món s’està preparant per a la guerra

L’elecció de Donald Trump, com l’augment electoral de grups xenòfobs i racistes a Europa estan en aquest context general de crisi econòmica. La recepta és clara: proteccionisme econòmic, etnocentrisme cultural, i augment de la inversió pública en les àrees que no toquen la despesa social. I aquestes àrees tenen nom: infrastructures (útils o no) i indústries de la guerra. La qüestió és clara: Les màquines de fer armes han anat fent la viu-viu, comerciant des de les catacombes, armant petits grups desestabilitzadors en el marc programat de la guerra domesticada. Ara poden tornar a aflorar de manera descarada.

L’augment del 10% de la despesa militar als Estats Units, del 7% a la Xina, els discursos provocadors d’Erdogan, la xuleria nacionalista de Puttin, les provatures més o menys hilarants del manaire de Corea del Nord, la terrible excusa de doble tallant que suposa Estat Islàmic i tantes altres indicis ens donen un nítid consell: prepareu-vos, que la mascarada acaba de començar!.

Open post Un suport incondicional

Un suport incondicional a Pedro Sánchez

Un suport incondicional

Un suport incondicional a Pedro Sánchez podria ser, des de la meva opinió una jugada interessant pel futur de Catalunya.

Com he dit moltes vegades, jo no sóc un independentista de tota la vida. Me n’he tornat, però no prou com per creure que en les faccions polítiques de l’independentisme n’hi hagi cap en què m’hi pugui sentir còmode, ideològicament parlant. Però també crec fermament, quan està en joc la independència del país, i tenint en compte que el marc autonòmic no ens permet fer res extraordinari en el terreny de les idees i la seva posta en pràctica, m’he convertit en un home pràctic. És des d’aquest punt de vista que crec que els partits independentistes catalans haurien de donar suport incondicional a Pedro Sánchez, per fer qualsevol tipus de govern alternatiu al del PP.

Entenguem-nos. Ni tinc cap simpatia especial pels socialistes, ni tan sols em cau bé aquest senyor. Però si que voldria posar en relleu els avantatges d’aquesta maniobra.

  • Si els suport és incondicional cap a una banda, també ho és per l’altra. De manera que des de Catalunya podrem continuar seguint els fulls de ruta que el Parlament decideixi, sempre que el carrer els aplaudeixi.
  • El govern espanyol, presumiblement del PSOE i Podemos, tampoc estaria obligat  a deixar de portar al Tribunal Constitucional o on cregui convenient les actuacions que, en marc democràtic en què ens hem situat, puguin decidir les nostres institucions. Però els costaria enormement fer-ho, perquè estarien obligats per vergonya política a buscar el famós diàleg per trobar solucions polítiques als problemes polítics, o a fer-ho veure. Si no hi ha condicions, i el full de ruta està aprovat pel Parlament, el nou govern d’Espanya tindria com una urgència resoldre el tema català, des de la seva exclusiva òptica. En canvi, a Catalunya no en tindríem cap d’urgència: seguiríem aprovant les lleis de transició i barallant-nos entre nosaltres sobre si RUI o si DUI.
  • Fent-ho d’aquesta manera, els independentistes, curiosament, es mostren com a salvadors d’Espanya, i els que han contribuït a fer fora els gàngsters del PP, amb el maquiavèl·lic Rajoy al capdavant. Si ve això augmentarà els recels en mitja Espanya -la de Frascuelo i de María– també generarà simpaties en l’altra mitja, que de fet, com es demostra, tampoc arriba a mitja.
  • Si, cosa que no crec, el PSOE i Podemos i altres satèl·lits tenen prou força com per reformar o refundar la Constitució espanyola, doncs que facin. Els grups parlamentaris catalans i el país en general, a veure-les venir. Són ells que han de fer ofertes. Depenen de nosaltres, perquè seríem els independentistes els que tindríem la clau de la governabilitat d’Espanya.
  • Si Espanya tingués un govern d’aquestes característiques, l’actitud dels independentistes a Espanya no hauria de ser menaçadora i xulesca. Hauria de discutir i aprovar tots els temes que no vagin en contra de les lògiques del nostre procés i les capacitats de Catalunya.

Totes aquestes consideracions es fonamentades en el suport no negociat i incondicional a qualsevol govern alternatiu al de Rajoy. Podria passar aleshores que Ciudadanos reconsiderés el seu mantra de convertir Podemos en un anatema, en un ramat d’empestats que embruten la verdor immaculada i immaculable de les terres d’Espanya.

Discutir aquesta opció després d’unes terceres eleccions té un risc, que es pot acceptar en el terreny de la temeritat política: els nous resultats podrien fer-lo impossible. Però si s’accepta l’atot, i es guanya, fer-ho en una Espanya encara amb més urgències internes seria un trumfo excel·lent. En qualsevol cas, si finalment Sánchez i Iglesias parlen, també seria possible.

La única condició és que no hi hagi condicions, per no tenir les mans lligades. Perquè aleshores serien ells els que haurien decidir com i què juguen.

No cal dir que aquesta participació es fonamenta en la paradoxa de que a mi, en aquests moments, no m’importa gens el que passi a Espanya, i també des de la convicció de que no podem esperar res d’Espanya que vingui amb interessos. Perquè jo, mentalment, ja he desconnectat.

Scroll to top