Jaume

La solitud

  • by
Treballar cansa és el títol d'un llibre de poesies de Cesare Pavese, i també el títol d'un del poemes que el conformen. Ve a dir, el poema, que estar sol no és just. La solitud ha tingut detractors i panegiristes. Hi ha homes sols que l'han abraçat amb entusiasme, n'hi ha que ho han fet amb una mena d'orgull prepotent, d'altres amb resignació. La solitud és un plat que es pot haver cuinat amb ingredients molt diversos. La solitud pot semblar el final d'un camí. Si acceptem que la mort, és de fet, el final únic de qualsevol camí, conclourem que, en el pitjor dels cassos, la solitud és els darrers metres abans del final d'un camí. O els darrers kilòmetres, depenent del moment en que es comença a pensar estructuralment que la mort és una circumstància inevitable. És possible arribar a la solitud havent fet mèrits sobrats per fer-ho. Com si la solitud es pogués comparar amb el càncer dels fumadors, com una mena de destí aparentment no volgut, però tenaçment buscat. Aleshores l'acceptació d'aquesta manera de viure o, dit d'una manera menys compromesa, d'estar al món, no pot ser una acceptació resignada, penitent. Ha de ser una acceptació, si es vol, activa i militant. Posats a afegir bestieses (totes les opinions ho són), es podria arribar a defensar que la solitud és una mena de ferment de la felicitat (haver inventat aquesta paraula consagra l'espècie humana com la més idiota del regne animal). Fins i tot persones que, com jo mateix, han cregut que en besllumarien o olorarien alguna traça assumint fermament (és a dir, sense posar en qüestió) que l'home és efectivament un animal polític i social. Fins i tot quan ho han assumit, a més de amb fermesa, de manera activa i miltant. L'enfer sont les autres, va dir Sartre i van repetir fins la nausée milers de petites bestioletes sartrianes de desprès de tots els naufragis. Sartre i Pavese, que van compartir generació i atmosferes, no van anar al mateix col·legi. Però que voleu: jo sóc de Pavese. Un home sol que estima els altres. Que, en certa manera, els enyora. I els evita. Un home a mig acabar. I que es morirà a mig acabar. Potser perquè sap que je suis l'enfer.

Reconciliar-se amb el passat

  • by
He filtrat mitja lliura de farina i un sobret de llevat. Hi he fet un volcà, i amb tres ous he dibuixat la lava. L'he trencat amb el batedor de mà, i l'he trempat amb quatre unces i mitja de sucre amb un polsim de vainilla. Tot seguit hi he abocat mig gotet de llet, i he batut la barreja fins a fer una mena de ciment. He fos mitja lliura de mantega, i l'he abocat a les restes del volcà. Aleshores, si: he batut amb constància fins a trobar la viscositat que volia. He estrenat els motlles nous, i he fet divuit magdalenes normals i quaranta magdalenes petites, de la mida d'una nou. He pensat que les normals eren les petites madeleines de Proust i les petites bé podrien dir-se noisettes de madeleine. He donat les gràcies al francès, per existir i per amotllar-se amb tanta precisió a les coses que mengem, quan volem que siguin alguna cosa més que coses de menjar. He mirat d'imaginar com devia ser la cuinera Madeleine, que se les va inventar. Segur que amb els braços molsuts, un devantal de cotó blanc, les galtes vermelles i un piteram fellinià. O potser llarga i esprimatxada, amb una nou al coll com una magdalena, i un davantalet blanc amb puntes, per damunt dels genolls. He pensat que m'havia de reconciliar amb el passat,

La magdalena de Proust

  • by
Il y avait déjà bien des annés que, de Combray, tout ce qui n'était pas le théatre et la drame de mon coucher n'éxistait plus pour moi, quan un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thè. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Ell envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Sant-Jacques.  Això explica Proust. La resta és coneguda. Quan s'acostà als llavis un trosset de magdalena xopat en una cullaradeta de tè, se li van obrir les portes de la memòria, de la recerca del temps perdut, i comença un cicle de set llibres sublims, sense cap més objecte en ell mateix que cercar la màxima precissió literària per explicar una cosa tan poc precisa com són els mecanismes i camins de l'activitat interior. Déu n'hi dó. La veritat és que és mentida. Als esborranys de À la recherche du temps perdu no existia la magdalena. Allò que Proust va voler primerament com a detonant del procés de la memòria era una senzilla llesca de pa torrat. Això fa que la magdalena en qüestió no sigui res més que un artifici literari, un desencadenant narratiu o descriptiu. A més, per nosaltres, lectors catalans avesats a les magdalenes més o menys rodones enfornades en petits motlles de paper plegat com un acordió, és aquesta la forma que evoquem quan llegim Proust. Sembla just donar a la magdalena el que és de la magdalena, i esboçar algunes curiositats de la seva història. Primerament sobre el nom: la Magdalena de la tradició es deia Madeleine Paulmier i era la cuinera d'uns aristòcrates que havien convidat al seu palau de Commercy Stanislas Leszczynski, rei exilat de Polònia i sogre de Lluís XV, Aquest home havia d'odenar uns anys més tard la construcció de la coneguda plaça Stanislas de Nancy. Jo no ho sabia: ni quan vaig estar a Nancy amb els meus amics lorenesos, ni quan vaig llegir Proust ni quan menjava magdalenes. Ara jo mateix em faig les meves petites madeleines a la manera compostelana, i deixo que em facin pelegrinar per aquells dies que vaig ser a Nancy, amb en Guitou, en Valraux, la Sixième, la Joëlle, en Jean-Pierre, la Marie... Si: era molt jove. I la magdalena xopa de tè continua sent un detonant una mica més que narratiu, un autèntic passaport o salconduit cap al passat. Cap a tot allò que em justifica.

Parlar des de la independència

  • by
La màxima exigència és el camí per arribar a la màxima resposta. La qual cosa no vol dir que la resposta acabi coincidint amb l’exigència. Per això cal ser realistes i demanar l’impossible, Perquè no fer-ho és cedir. Se m’acut que al final el meu país i Espanya hauran de parlar, i acordar. I acceptar que la seva obligació és trobar un marc de relació que satisfaci el major benestar de la gent d’ambdós països, en l’ús de la pròpia llibertat. La qüestió clarament de fons és: Catalunya és diferent d’Espanya, és una altra cosa. I només els espanyols sostenen que Catalunya és un tros d’Espanya. Accepto que hi ha catalans i catalanes que pensen que la seva manera de ser catalans és ser espanyols. Però em pica la curiositat: quants som? Quants són? Quin mal hi ha a saber-ho? I després de saber-ho... parlem? Si no acabem parlant... serà un mal senyal. 

Què pot fer Facebook per una llibreria de proximitat

  • by
Bradford és una ciutat anglesa de, més o menys, mig milió d'habitants, dels quals uns trenta mil viuen en l'agregat de Shipley. En aquest barri hi ha una llibreria: Saltaire Bookshop. El seu propietari, David Ford, desesperat per la poca caixa que feia, i tement pel futur de la petita llibreria va fer una acció desesperada: va escriure una entrada a Facebook demanat socors. El tò era molt alarmant, i comprometia els seus clients i veïns amb el futur de la llibreria. Deia que la caixa dels darrers dies havia pujat a 7 lliures i mitja i a 6 lliures, el que suposava pèrdues òbvies. David Ford posava descaradament el futur de la llibreria, i de l'acompliment de la seva funció, en mans de la gent que fins aleshores havia contribuit a fer-la funcionar. La crida va resultar: la caixa dels dies següents va pujar, arribant a fer entre 300 i 500 liures. Aquesta història no és antiga. Ha passat entre el 10 i el 15 de gener de 2014. Saltaire Bookshop té una pàgina d'Internet, un perfil de Twitter i una pàgina a Facebook. Amb elles ha teixit una modesta estratègia de màrqueting digital on, el més important, no ha estat haver sortit puntualment de la situació papèrrima de les vendes. Internet no serveix per vendre, si més no directament. Internet, en el contrext de les llibreries del territori, serveix per crear llaços amb els clients, per mantenir una relació que és determinant no només a l'hora de vendre, sinó també per definir una manera de vendre.