Jaume

Sembla que dormi!

  • Jaume 

-Sembla que dormi!

Segur que ho heu sentit moltes vegades. Sempre al mateix paisatge. Sempre el mateix context. Una habitació petita i freda, amb un sol element moble al mig, un vidre a la paret, com si es tractés de la sala d'interrogatoris d'una sèrie americana i el que queda d'aquella persona que fa unes hores era el vostre familiar, amic, amb qui manteníeu una relació del caire que fos. Quan he escrit, efectivament, he pensat que la comparació amb una sala d'interrogatoris no era cap bestiesa.

Perquè en aquest context concret es susciten totes les preguntes possibles, barrejades amb records i més preguntes d'entre totes les possibles. I ben poques respostes. Ja tinc edat per haver estat diverses vegades en la situació d'acompanyar el meu silenci al d'una persona que ha plegat d'existir. Recordo els seus rostres, estranyament iguals, perquè la feina del tanatoesteticista és recordar-nos que, com martelleja la nostra tradició cultural, la mort ens fa iguals a tots.

El que més recordo dels rostres dels meus morts és aquella boca convertida en un fil, i els ulls tancats d'una manera que no s'assembla gens als ulls de la gent que he vist dormint. La diferència està en la força. Els ulls dels morts semblen tancats sense força, com si les parpelles estiguessin en posició de descans. He trigat molts anys a saber, suposo que és veritat, que de fet els llavis i els ulls dels morts estan cosits. Com si la feina del maquillador que ha tingut cura per darrera vegada d'aquell cos fos la de certificar, amb fill i agulla, que aquella persona que va ser, ja no podrà dir res més, ja no podrà veure cap altre paisatge.

Encara una observació, exclusivament personal. Els rostres dels meus morts pesen més que els records. Quan penso en ells, la primera imatge que em ve al cap, la seva foto de carnet, és la que tenien estirats al bagul. Després, si persisteix el record, canvio, i els veig de nou actuant amb mi, comunicant-nos, aprenent, ensenyant, convivint.

Sempre ho he sentit: Sembla que dormi. és una frase estúpida, no només perquè no aporta cap consol. A més provoca més dolor. Quan saps que estàs amb algú que dorm, saps també que despertarà. Ells, no. Ells han marxat, o han fugit. Els trobo tant a faltar...!

L’autèntic obrador de l’escriptor

  • Jaume 

L'autèntic obrador de l'escriptor s'amaga dins del seu cap. I necessita d'unes quantes, poques, regles. La primera és el respecte per l'escriptura. Tothom pensa. Per tant tothom té coses que pot dir i, per tant, tothom té coses que pot escriure. De fet, molta gent ho fa. Cada vegada més persones creuen que les coses que els passen a la vida, pel cap o pels dos lloc a l'hora, són explicables a través de la paraula escrita. Mai s'havia escrit tant com ara. N'hi ha que només ho fan en l'àmbit domesticat de les xarxes socials, i transmeten els qui, els què, els com, els quan, els on o els perquè de la seva existència en missatges condensats en tuits, o en posts de Facebook o Instagram. N'hi ha que esmolen més els seus pensaments i s'atreveixen a escriure el seu blog personal, el seu quadern de bitàcola. Finalment n'hi ha que escriuen llibres.

No tots els que escriuen, però respecten l'eina, el propi llenguatge. Els sembla més important allò que diuen o volen escriure que la manera concreta de fer-ho. No tenen voluntat d'estil. I jo crec que la voluntat d'estil és justament allò que separa un escriptor d'un escrivent. Ja fa tres segles que Buffon va dir: L'estil és l'home. Ara diríem l'estil és la persona.

Els que ens agrada llegir ens hem submergit de vegades en històries que semblen inodores, incolores i insípides, d'entrada. Però ens hem vist arrossegats pels recursos de l'escriptor, capaç d'infondre colors, olors i sabors a continguts aparentment inconsistents. Aquesta és la primera eina que qualsevol persona que vulgui escriure d'una manera significativa -és a dir, que signifiqui alguna cosa per a algú diferent d'ell mateix- ha de tenir en el seu obrador personal. El respecte pel llenguatge, el seu domini i coneixement, fins a la seva domesticació total. Perquè dominar el llenguatge vol dir poder-li donar forma, poder-li treure allò que li sobra fins trobar la paraula adient. Aquest domini, i no altra cosa, és allò que en diem estil.

L’obrador de l’escriptor

  • Jaume 

L'obrador de l'escriptor, amb el títol que es vulgui, és el primer capítol de qualsevol manual d'escriptura creativa. Tant li fa que sigui d'aquells que semblen d'autoajuda com si és dels que semblen més seriosos (amb la finíssima frontera que els separa). Tots comencen parlant de l'espai de treball on l'escriptor o aprenent d'escriptor han de compondre les seves obres mestres.

Parlen d'escriure en escriptoris, biblioteques, bars, sales d'espera dels aeroports. N'hi ha que suggereixen tancar-se al lavabo per a no ser molestats. Imaginen, i fins i tot inventen, llocs inversemblants per perpetrar l'obra literària. Acaben dient que tot és molt relatiu, que no hi ha normes. I la cirereta del final ve en forma de consell: busca't el teu propi lloc, aquell que et faci sentir còmode, i fes-lo teu. Comença a escriure.

Jo no diré que el lloc de treball no és important. Però em vaig triar el meu abans de llegir cap manual d'escriptura creativa. El meu espai ideal per escriure és la meva taula, amb el seu ordre que es baralla amb el meu caos, o amb el seu caos que es baralla amb el meu ordre. Mai no la trobo perfecta, perquè mai la meva taula m'ha escrit cap línia. L'espai de treball és un accessori. Però el primer que ha de definir la persona que vol escriure és com és el seu espai de treball interior, quina és la seva actitud per escriure, perquè té la necessitat o la punyetera gana de fer-ho i perquè ho fa, que és tan com dir què vol aconseguir fent-ho. Després tot és més fluid.

És veritat que hi ha escriptors de debò que no han sabut o volgut mai respondre a aquestes preguntes. Sovint són els que pensen que la seva obra parla per ells, i no consideren interessant parlar d'ells mateixos o de les seves tècniques. Quan se'ls pregunta sobre això fan un gest de falsa modèstia i diuen:

-La meva obra parla per mi. Llegeixi-la, i no haurà de fer-me perdre el temps amb preguntes tan íntimes.

L’èxit virtual acaba essent molt seductor

  • Jaume 
L'èxit virtual acaba essent molt seductor. He robat aquesta frase a una entrevista amb Nathan Hill, autor de El Nix, publicada a El Periódico. Diu, entre altres coses: Una manera de concretar esa sensación es la adicción a los videojuegos. Cuando era pequeño jugaba con mis amigos a Supermario Bros y era una actividad muy social. El problema es cuando te sientes deprimido porque si todo te va mal en la vida, un éxito virtual acaba siendo muy seductor. Así estuve durante tres o cuatro años hasta que me dije que tenía que dejarlo y pensar más en mi novela. Hoy odio el hecho de que me robase tanto tiempo pero también creo que me ayudó a superar una etapa muy difícil. Si bé és veritat que el protagonista de El Nix centra la seva addicció en els videojocs, també ho és que aquesta mena de reconeixement social es troba en altres espais de la virtualitat, tots ells inexplicables sense Internet. Rellegir-la m'ha fet pensar en la naturalesa humana d'Internet i en l'evolució de la meva relació amb aquesta persona líquida que acaba sent la xarxa. Entre els molts canvis que Internet ha propiciat en aquest inici de mil·lenni hi ha sense cap mena de dubte el de la manera de comunicar-se. La missatgeria instantània i els xats han permès que nombroses persones es comuniquin entre elles, de vegades coneixent-se, de vegades en l'anonimat, de vegades disfressant,se, de vegades enganyant. El motiu que pot portar a cometre enganys a la xarxa -el xat és el terreny més adobat per fer-ho- poden ser diversos. Però aquest de naturalesa tant psíquica com social que apunta Hill és incontestable: buscar l'èxit social que substitueixi l'èxit real. No vull ara gratar en el concepte èxit, tant dels nostres dies i també tan contingent. Només vull indicar aquest camí de reflexió. I si crec oportú fer-ho és per reconèixer el mateix que fa Hill en la seva entrevista i, de retruc en el seu llibre. Jo també he perdut molt temps buscant aquest èxit social a la xarxa, i ara odio el temps que hi vaig perdre i encara més: els trossos de mi mateix que hi he deixat. A diferència de Hill, a mi no em va ajudar a superar cap etapa difícil. No tinc cap justificació. A mi em va provocar l'entrada en una etapa difícil. I haver de conèixer de prop la infinita capacitat humana per a auto-enganyar-se.

Un deixeble va preguntar a Jesús

  • Jaume 
Un deixeble va preguntar a Jesús: Mestre... què és la democràcia? Jesús va gratar-se el cap, pensant collons, quina pregunta. I després va dir als seus deixebles aquesta paràbola: -Hi havia un país governat per diversos partits, cadascun més curiós que l'altre. Aquest país tenia un alt empresari la mar de florentí que entre d'altres iniciatives tenia una fàbrica de tractament d'excrements de gripau. Com que l'home vetllava per la salut de les seves empreses i, deia ell, pel benestar dels seus treballadors, volia vendre molt pots d'excrements de gripau. I per obtenir lleis favorables donava diners als tresorers de tots els partits. D'aquesta manera, els tresorers parlaven benèvolament de l'empresari als seus dirigents, i aquests el tenien present en les seves oracions electorals. Els del partit Arrimados a la sopa boba deien que si guanyaven, els ciutadans podrien menjar cada dilluns un pot d'excrements de gripau graciosament subvencionat per l'estat. Els del partit Conocidos y saludados, deien que a ells els semblava que el dia indicat per gaudir de la suculenta menja era el dimecres. Els Obreros con corbata deien que el dijous i els de Tal vez podamos ho deixaven per diumenge, perquè no trobaven just que aquest dia no hi hagués cap oferta lúdica i gastronòmica a banda d'anar a missa i empassar-se una hòstia. El deixeble no entenia res, de manera que va insistir: Però Mestre... què és la democràcia? Jesús va respirar fondo i va dir: A Espanya és poder decidir quin dia et menges la merda. Va ser d'aquesta manera que els deixebles van entendre que si volien seguir la dieta mediterrània, i poder anar ben alimentats i gaudir d'una vida saludable per molts anys, havien de prendre decisions radicals i complexes. De manera que van decidir seguir l'estel i... es van tornar cristians!