Escric

Xuts nascuts directament de la meva escriptura, originada en llocs diversos i dispersos. sense ordre ni concert, esperant que s’ordenin i es concertin sols.

Fets de sediments diversos

  • by
...fetes de sediments diversos...

Escriure per repassar qui sóc. Recordar Miguel Labordeta: no hi haurà qui em digui qui sóc jo. Tinc una resposta d’urgència, que explica una mica perquè crec que escriure és una resposta, una solució. Quan es té una barba més que canosa, quan el teu aspecte general es cendrós i les coses costen de començar, perquè només tens pressa per acabar, les respostes no són mai lliures. Estan condicionades. Així aquest és el començament de la meva resposta: ara, ja sóc qui he estat.
No estic mort, encara. Sinó no podria escriure. Però pressento la mort. La tinc present. O m’acompanya, com va escriure Pavese. Per això escriure és també preparar-me per morir. Vas matar el meu pare, prepara’t per morir, diu obsessivament un personatge de La princesa promesa. La mort és una conseqüència d’haver viscut i de com ho has fet. Per això quan pressents la mort, si tens la sort de tenir temps, has de repassar. Repassar: tornar a passar. És, per tant, tornar a viure
Ara tinc un paper en blanc al davant, i les ganes de no escriure. Ho vaig veure ahir en una pel·lícula de les de sessió de tarda. La Julia Roberts fugint del dolce far niente, destruint-lo a base de no fer res. Escric i penso: serà casual que el personatge de La princesa promesa acabi convertint-se en el Pirata Roberts? Ja veieu com sóc, és a dir, com he estat: dispers, incapaç de centrar-me, volàtil. Com un gas. Com un gas mostassa?
La Cristina estava enderiada en fer-me viatjar al passat. A mi em costava, precisament perquè hi havia la Cristina, i sentia la necessitat d’agradar-la. Perquè no és fins que m’he alliberat de la necessitat d’agradar que m’he alliberat del tot. Perquè agradar, per mi, que no era gran cosa, volia dir mentir i, de vegades o gairebé sempre, mentint-me. La primera víctima de les mentides sempre és el mentider.
La única vegada que vaig veure el perruquer Llongueres em va mirar el cap calb, i em va dir: tu ets d’aquells que quan es renten la cara no saben mai on han d’acabar. Segur que era un acudit de repertori, automàtic, que en Llongueres deixava anar cada vegada que es trobava un calb al seu camí. La meva vida, en aquest sentit, és calba. Fins on haig d’anar d’endarrere per començar? On i quan comences de debò a viure? I, sobre tot: per repassar una vida, has d’anar cap endarrere o cap endins? Quan Lillian Hellman repassa la seva la titula Pentimento. Quan ho fa Günter Grass es dirà quelcom com Les capes de la ceba. D’altres la veuen lineal i els posen títols que parlen del final d’alguna cosa. Uns busquen l’origen i d’altres busquen el pinyol.
A mi em tempta l’opció fàcil de pensar que la vida és un fil, i que cada acte és causa del següent i conseqüència de l’anterior. I si tens la sort o la desgràcia d’haver viscut una vida agitada t’adones que com a molt la vida és la suma llargues línies de causes i efectes amb alguns conflictes que en trenquen la continuïtat, i fan que la línia sigui feta a base d’intermitències, una ratlla de puntets on cada interrupció és una ferida. I no saps després si repassar la vida és repassar els traços dibuixats, o els espais en blanc, perquè tens la sospita que és en els espais en blanc, en les el·lipsis on es troba el secret ocult del fil del teu viure.
L’altra opció és molt més difícil, perquè neix de la consideració que viure no funciona com un rellotge, que el temps no es consumeix menjant-se a ell mateix. Es viu a base de créixer, diríem. I des de que algú va tenir a idea de tallar un arbre després de mesurar-ne l’alçada, i es va adonar que els anells concèntrics del seu tronc ens deien molt més sobre la vida de l’arbre, sabem que créixer no sempre és el mateix que passar anys, sinó que depèn en molta més intensitat de com els passes, de què hi fas i de l’esforç que hagis passat a donar-li sentit. La vida creix concèntricament. No és perllonga, sinó que s’expandeix. No tenim anys, tenim capes, fetes de sediments diversos constituïts no només pels nostres fets, sinó sobre tot per nostres no-fets, no només per les coses que hem dit, sinó, fonamentalment, per les que hem callat.
Repassar seria això. Mirar-se endins, i descobrir la naturalesa d’aquests sediments dipositats i mai mirats, obsedits com estem a creure que la millor manera de veure les coses és linealment, com si fos veritat que la línia recta és la distància més curta entre dos punts. Com si sempre es pogués transitar en ínia recta, i com si la vida no fos, justament, resseguir meandres no escrits.

A-za-le-a

  • by
Davant de l'azalea (Foto pròpia)

Veieu la fotografia? Us vull parlar de la nena. No de la nena que es veu, sinó de la nena que va ser la iaia, amb la seva infantesa tan explicada que és com si jo l'hagués viscuda. Dir que és com si jo l'hagués viscuda és tant com dir que és tant com si la recordés. I és d'un d'aquests records no viscuts de què vull parlar. És, òbviament. un record inventat, de ficció. Però aquest detall només pot interessar, i molt superficialment, els que el llegiu. Perquè per a mi, que estic a punt d'escriure'l, no té res de ficció, ni d'invent. No pot ser de cap manera superficial, perquè transcrivint-lo no faig, de fet, altra cosa que reviure el record fictici d'un record real. El de la iaia explicant-me el seu record. D'això tracta la història: de sediments de fets que es dipositen i es deformen com si fossin estrats geològics o capes d'un pentimento.

La nena de qui us vull parlar va ser la primera versió de la meva àvia, la que va aprendre a caminar en un barco immens que feia el trajecte entre Barcelona i La Havana, amb una escala tècnica a Nova Iork. La iaia, que explicava la història amb una seguretat absoluta, també havia de tenir per força el record après dels records d'algú altre, perquè, com he dit, encara no sabia caminar quan va veure l'Estàtua de la Llibertat, al port laberíntic de Nova Iork, des d'un vaixell d'on no va poder baixar, perquè encara no havia acabat el viatge. La va haver de veure així, perquè la foto és de 1905, just tres anys abans que l'àvia comencés a gatejar a la coberta d'un transatlàntic que en feia 30000 com ella.

L'estàtua de la Llibertat, el 1905

L'àvia de la foto del començament és la meva àvia. El nen de la foto és el nen que vaig ser. I la nena és la nena que va ser la meva germana. I l'Estàtua que il·lustra aquesta pinzellada de record, és allò que dona permanència a la història. la vegada que la iaia va estar més a prop de la Llibertat va ser aquí, caminant com un gatet a la coberta d'un vaixell, començant la seva carrera -que és la carrera de tots- de màquina de crear memòria.

Un altre dia escriure de les plantes que hi ha al darrera, que a mi em semblaven una selva gairebé tropical. Hi havia una planta en un test molt gros. Jo sempre preguntava com es deia la planta, només per sentir-ne el nom. Em semblava fascinant, i em transportava, sense saber per què, a altres mons i altres temps. Amb altres persones, i maneres de vestir exòtiques.

Es deia azalea. Jo la descomponia mentalment en síl·labes, i me la repetia per dins posant-t'hi alguna mena de ritme. A-za-le-a, a-za-le-a, a-za-le-a...

El ritme era el de les ones, el de les havaneres, el de la iaia quan ens ensenyava com ballava amb la Pancha, la negra que la pentinava a La Havana, quan ja caminava i recordava la llibertat, tan llunyana...

La jubilació de l’Eudald

  • by

Quan l’Eudald tenia vuit anys va començar a pensar, de tant en tant, que volia ser un altre, diferent d'ell mateix. Ho pensava només de tant en tant, però com que sempre ho tornava a pensar, va acabar assumint que, de fet, ho havia pensat sempre. Això també era mentida, perquè hi havia moltes estones que pensava altres coses diferents d’això de voler ser un altre diferent d’ell mateix. En aquestes estones d’evident alliberament, l’Eudald s’aferrava a ser qui era, i s’obsessionava a trobar motius que li fessin l’existència agradable. Ho aconseguia, també, de tant en tant, però sempre acabava retornant a la seva vella i callada ambició de no voler ser l’Eudald.

La vida de l’Eudald fins aleshores s’havia mogut com una muntanya russa sense final aparent ni principi conegut. Li semblava que el seu anar i venir entre voler ser com era i no voler-ho era anterior al seu naixement i no s’acabaria ni tant sols amb la seva mort. A l’Eudald li semblava que no tenia idees religioses de cap mena, i per això trobava contradictori que s’arribés a plantejar l’existència d’un temps exterior distint i més ample que el propi i acotat temps de l’existència.

Pocs dies l’Eudald tenia prou lucidesa com per pensar la seva vida en termes de muntanya russa, acostumat com estava a pensar que vivia als cims quan estava a dalt, i a les valls quan s’enclotava. A més, quan li passava era perquè alguna circumstància externa el duia a separar-se d’ell mateix, del seu moment immediat i a mirar-se des de fora, com si es convertís de sobte en un mirall d’ell mateix. En aquests pocs i breus instants de consciència alienada l’Eudald es veia a ell mateix com un nen de menys de vuit anys assegut en una olla giratòria que pujava i baixava sense parar, amb els pares fent-se gegants o nans segons el caprici de l’artefacte i la mirada atenta d’un gitano amb una samarreta sense mànigues que exhibia un triangle pintat i que tenia la clau del temps d’aquella atracció de fira. Els pocs dies que l’Eudald es veia d’aquesta manera acabava fent-se creus de pensar que una cosa tan seriosa com la vida es pogués reduir al resum grotesc d’un viatge infantil en una olla que dona voltes en un camí que puja i baixa.

Segurament, el dia que l’Eudald va constatar que es jubilava va ser el darrer dia que havia de veure’s d’aquella manera.

Per què?

  • by
Catarsi

Quan Gabriele Romagnoli va decidir anar a viure de El Caire a Beirut, son pare, un lampista bolonyès de vuitanta anys, li va preguntar:

-Per què?

S'havia preguntat moltes vegades el pare de Gabriele Romagnoli per què al llarg dels seus vuitanta anys? Havia passat el seu temps senzillament anar fent? La pregunta incomoda, sobre tot perquè acostumen a fer-la els altres. Jo me l'he fet moltes vegades, la pregunta. I massa vegada he deixat de fer-me-la, quan era evident que me l'hauria hagut de fer.

-No facis mai res si no et veus en cor d'explicar per què ho fas.

He explicat tantes vegades que aquesta frase -de regust kantià pel que té d'imperativa i de categòrica- me l'havia dit el meu avi Jaume que ja no sé si de veritat me la va dir. Potser només passa que m'agradaria que me l'hagués dit.

Tinc seixanta anys. sembla que entro en l'etapa en què el cos em demana fer-me la pregunta. Per pur interès pràctic vull donar respostes senzilles a preguntes complexes. Fins i tot vull evitar fer-me preguntes complexes. Els vells no entenem les coses complicades. Gabriele Romagnoli ha escrit Viatjar lleuger. La vida amb equipatge de ma. Encara no l'he llegit. Però tot fa pensar que la tesi serà senzilla. Aquest espai web té ara mateix un rellotge compte enrere que em diu quan falta pel dia 10 de setembre, pel dia que marxaré a fer el Camí. Ara em diu 2 mesos i 1 setmana, justos. Són els que tinc per començar net. Els grecs en deien catarsi. Els hindús van a banyar-se al riu pel mateix motiu, i la penitència de la meva infantesa responia a la mateixa necessitat. Una vegada, quan vaig fer no sé quants anys, en Xavier, un dels meus amics de referència, em va regalar un quadern amb una dedicatòria que em batejava. A mi amigo Vitriolo, deia. També un llàpis. I, sobre tot, una goma d'esborrar immensa. Para los errores muy grandes, deia la goma. L'he enyorat moltes vegades. En Xavier, també, però ara pensava en la goma. Fins i tot els informàtics, que són gent poc imaginativa, ha hagut d'empescar-se una manera d'explicar que tornar a començar és sempre possible. Ells en diuen fer reset. Tornar a començar sense res. Com Francesc d'Assís. Com Gabriele Romagnoli. Tornar a començar sense res. Fins i tot sense món.