Llegeixo

Xuts nascuts de la lectura de llibres, sovint de la biblioteca

Viatjar lleuger, de Gabriele Romagnoli

  • by

Tot comença a Corea, quan Gabriele Romagnoli decideix assistir al seu propi funeral. Una empresa especialitzada en propis funerals li munta una cerimònia austera i amb un ritual molt ben definit.

En un moment donat el deixen sol amb una espelma, un bolígraf i un foli, i li demanen que faci testament. Es tracta, diu, d'un exercici revelador: el recorregut perfecte, escriu, és aquell en què, al final, no tens res per deixar. També ho diuen a Nàpols: "L'últim vestit no té butxaques". Després, és tancat en un taüt que li resulta una mica estret i pensa...

Pensa, per exemple, en el dolor de perdre un fill, i com es torna insuportable. Hi ha,diu, un vidu per definir qui ha perdut la parella, o un orfe per designar qui no té pares. No hi ha paraula per uns pares que perden els fills. Parla de pel·lícules i novel·les que parteixen d'aquesta condició que es torna insostenible per a la parella, que, inevitablement, s'acaba separant. Seguir junts significaria compartir cada moment d'aquest dol, fins i tot (per irracional que sembli) retreure-li o (per infantil que soni) crear una competició per veure qui dels dos pateix més. Tot -conclou- és inacceptable, indescriptible i insuportable.

Només hi ha una vida sola. Romagnoli abomina de les persones que tenen dues vides i una mort. Explica el cas del suïcida de l'11 de setembre que el dia abans de volar cap al seu darrer destí, truca a la seva promesa per dir-li que l'estima i s'interessa pels preparatius del seu casament. Quan penja el telèfon comença el seu ritual funerari. Transportar el pes de les vides que no han sigut i no seran és impossible, no s'ha de fer.

I, malgrat tot, busquem tenir dues vides, o moltes. Perseguim el daimon, l'evoquem, però sovint no aconseguim encarnar-lo. Aleshores roman en nosaltres, com una ombra, com una il·lusió, una frustració. Perquè les vides que no són les nostres però que tot i així vivim no són perills que hem deixat enrere, fracassos evitats, delictes no castigats ... les satisfaccions fallides s'arrelen en els nostres somnis. ... Cada vida és única, també per allò no viscut. I precisament per ser única, no pot permetre's que en un encreuament, quan s'ha de trair entre un camí i un altre, la resposta sigui anar en totes dues direccions. La no-elecció implica tragèdia.

La tragèdia pren forma amb forces distintes, segons el bagatge identitari de qui s'ha enganyat amb la seva pròpia vida. El sentiment de culpa tendeix a colar-se dins la maleta i la converteix en un objecte d'una pesadesa intolerable, però cal descarregar-lo o ens quedarem bloquejats i no podrem continuar endavant.

Sting va dir : Als meus fill no penso deixar-los ni un centau: han de viure partint dels seus mèrits i no dels meus diners, i ho saben. I Roberto Benigni, quan va anar a recollir el seu Òscar, va dir: Agraeixo als meus pares per haver-me donat el do de la pobresa.

Com Machado, lleuger d'equipatge, com els homes de la mar. Existeix una figura retòrica: la sinècdoque. Consisteix a prendre una part pel tot. Realitzar la sinècdoque de nosaltres mateixos és un acte virtuós. Romagnoli explica el cas del professor Adriano Manesco, ex company d'escola de Berlusconi, assassinat per dos bergants. Era -escriu- un home sense retrovisor. o com Kurt Cobain, que va preguntar als altres integrants e Nirvana la nit abans de suïcidar-se: Nois, vosaltres encara us divertiu?

Conclou:

Quina revolució. Una generació capaç de triar sempre la llibertat, de gastar únicament el necessari (fins i tot el que és necessari per al plaer) de no unir-se a res, de saber perdre coses i batalles sense pedres, de no creure en les idees o fes que les han provocat, prefabricades, en néixer, una generació sense gaire passat ni futur, però amb una atracció inflexible cap al present, inassolible, imprevisible, desancorada de la terra i del temps. En plena i pura sintonia amb la vida. I després,quan acaba la vida, ve algú i et diu: "Sic tibi terra levis". "Que la terra et sigui lleugera". Fes-lo callar. Que la vida et sigui lleugera.

Només un retret: manca un espai solidari, de convivència, de col·laboració i de confrontació.

Culpa

  • by

Diu:

Evidentment, no cal que el tribunal conegui els motius d'un acusat per poder sentenciar-lo. Però els jutges volen saber per què les persones fan el que fan i, solament quan ho entenen, poden imposar una pena a l'acusat segons quina sigui la seva culpa. Si no ho entenen, gairebé sempre dicten una pena major.

Qui ho ha escrit és Ferdinand von Schirach, en condició no sé si d'advocat penalista, d'autor de relats no sé si inventats, o potser en la seva doble condició d'ambdues coses. El llibre es diu Culpa i tracta del mal, d'allò equívoc, de la violència, i del sistema jurídic alemany. Com tots els llibres de ficció també parla, d'una o altra manera, de ficció.

Són quinze relats curts, molt curts. Tots tenen un nexe comú: són històries de delictes, possibles delictes o temptatives de delicte. Tot tenen també un advocat, però no sempre fa d'advocat. El que si que fa sempre és de veu que explica les històries. Ho fa amb una distància aparent, també aparentment freda. Quirúrgica, gairebé. Però ballant entre les lletres inventades o manipulades sempre hi ha un deix de judici, d'opinió, de regust ciceronià: Dura lex, sed lex. Així és i a de ser en l'àmbit forense dels jutjats, però a Culpa l'advocat von Schirach es permet posar uns ulls de dubte, com si acceptés com a premissa de la seva feina que mai es pot fer justícia. I això li surt bé, perquè jo he cregut en el que em semblava que deia aquesta mirada.

Pel llibre hi passen dones violades, homes que han patit l'abús en els seus anys de formació, altres homes que s'han convertit en assassins a causa del dolor que altres homes -els assassinats- els havien infligit amb total consciència d'inflexió. Les circumstàncies són les que fan que mai hi hagi dues situacions comparables. I els jutges les han de tenir en compte, en la seva també doble condició d'intèrprets de la veritat real i de constructors de la veritat jurídica. No t'enganyis: no és relativisme. És la constatació que, tot i que el Dret natural o la Filosofia del dret són matèries curriculars als estudis de dret d'arreu, només s'estudien a primer.

La veritat sobre el cas Harry Quebert

  • by

No sempre és bon senyal acabar en dos dies un llibre de gairebé set-centes pàgines. Acabo de fer-ho, per exemple, amb aquest títol de fa sis anys de Joël Dicker, La veritat sobre el cas Harry Quebert. I tot i que haig de reconèixer que allò més important -mantenir l'atenció- s'hi aconsegueix amb escreix, també és veritat que al llarg de la lectura hi ha hagut un parell de moments que hi havia coses que em grinyolaven.

La construcció, la trama, un deu, sense cap mena de dubte. És en el disseny dels personatges on em sembla que tot tremola una mica. I no pas perquè no siguin coherents amb aquesta trama, sinó per una qüestió de credibilitat si els comparem amb els caràcters de les persones del món de debò. Les persones no som tan esquemàtiques!. Si Dicker hagués sabut crear personatges més complexos ,amb més defectes i virtuts, més encerts i errors, més llums i ombres, aquesta veritat seria més creïble. Però gairebé tots els personatges del llibre es poden definir en dues ratlles!

El segon problema, per a mi, l'he trobat en la definició dels mòbils de les conductes dels personatges. Potser com a conseqüència de la planor dels que es belluguen per la història, els sentiments humans -l'amor, la por, la vergonya, la ira,...- apareixen tractats mecànicament i superficialment. També és veritat que algun crític ha considerat que això és justament una virtut, perquè hi ha trobat una certa voluntat d'acostar-se a gèneres populars, com ara les sèries de TV o els contes infantils tradicionals. Si això és el que volia Dicker, bingo! Però a mi m'ha distret.

L'editorial que s'ha responsabilitat de l'edició en català, La campana, s'ha responsabilitzat també de reproduir també a la primera solapa una opinió heretada segurament de l'editorial francesa original, i probablement d'encàrrec. Que Larsson, Phillip Roth i Nabòkov perdonin el negre que s'ha vist obligat a comparar-los amb Joel Dicker!

El recomanaria sense problemes a un addicte a les sèries. Per canviar uns dies d'aires!