Fa dos dies que vaig al gimnàs
Benestar / 3 d'agost de 2017

Fa dos dies que vaig al gimnàs. De totes les maneres més despersonalitzadores de fer esport que puc imaginar, aquests gimnasos de màquines i artefactes són les que guanyen. Hi he anat altres vegades, i sempre he tingut la mateixa sensació: la majoria dels seus usuaris van a la seva, no parlen, no comuniquen. És a dir, estan en diàleg permanent amb el seu cos. Es busquen els centímetres de greix que acaben de perdre, s’ensumen la suor que emanen, miren com evolucionen les línies del seu cos. Gairebé diria que no importa si l’objectiu té a veure amb l’estètica, amb la salut, amb la força o amb l’exploració de fins on pot arribar la massa muscular sense rebentar. Aquesta característica poc socialitzadora dels gimnasos és, per a mi, un dels seus atractius. Jo, al gimnàs hi vaig perquè he descobert que la creació de rutines m’ajuda a assolir els objectius que vull aconseguir, que són ben senzills. Quan sóc al gimnàs no sé pensar en res més que en la suor que faig rajar dels meus porus. No miro l’altra gent, i no em sembla que em mirin. Senzillament, estic jo sòl i l’esforç, i tinc la sensació que,…

Cal triar entre el SEO i l’estil?: contra els uniformes
Benestar / 9 de març de 2017

Cal triar entre el SEO i l’estil? L’any 1765, el comte de Buffon va dir: Le style c’est l’homme même. I, també a Internet, o sobre tot a Internet, la singularització és un valor. Recordeu com ens reiem dels xinesos de fa anys, pel fet que tots anaven en bicicleta i vestien tots de la mateix manera? Ara tenen autopistes de sis carrils i tenen botigues de Zara. I no ens fotem de la mateixa manera de la uniformització del món. També del nostre. Aquesta entrada està sent vigilada de prop per un artilugi digital que vigila si faig les frases llargues o curtes, si destaco prou el missatge del meu article o si l’omnipotent i omnipresent Mr. Google ho tindrà fàcil per trobar-me. El Discurs sur le style, del comte de Buffon, ha fet fortuna en el món de les idees. Aqui el teniu en francès, castellà i llatí! No sóc un profeta de l’antitecnologia, ni un pessimista convençut de les seves maldats. Si que crec, però, que cal parar atenció a les conseqüències perverses que està tenint en els nostres hàbits i en les nostres conductes. Per exemple, les del SEO. En teoria, el SEO (Search Engine Optimitzation)…

El temps és la mesura de totes les coses
Benestar / 3 de juny de 2014

Observeu atentament la imatge que encapçala aquesta rucada. Feu-vos vostres els colors. Rumieu de quina manera feu servir el vostre temps. I decidiu si és la millor manera per treure’n tot el suc. El suc que sigui: eficàcia a la feina, recursos econòmics, kilograms de benestar, dosis de bon humor o intensitat en les vostres relacions. El cercle té vint-i-quatre hores, és a dir, és com un rellotge, però de tot el dia, i la distribució que hi ha és indicativa, no serveix per altra cosa que per definir un codi de colors ben arbitrari. Vosaltres podeu posar els vostres colors. No tinc el gust de conèixer Mason Currey. Però així, d’entrada, us haig de dir que em cau bé. Entre 2007 i 2013 es va dedicar a recollir dades i anècdotes relacionades amb les rutines quotidianes de gent famosa. No famosa a la manera de sortir i la tele i tal, clar, sinó de la mena de fama que transcendeix la història i que fa que una persona esdevingui un personatge històric. Ho va fer en un bloc, Daily Routines, que ara ha tancat, perquè va passar la informació que va recollir a un llibre que no us costarà trobar,…

Reconciliar-se amb el passat
Benestar / 30 de març de 2014

He filtrat mitja lliura de farina i un sobret de llevat. Hi he fet un volcà, i amb tres ous he dibuixat la lava. L’he trencat amb el batedor de mà, i l’he trempat amb quatre unces i mitja de sucre amb un polsim de vainilla. Tot seguit hi he abocat mig gotet de llet, i he batut la barreja fins a fer una mena de ciment. He fos mitja lliura de mantega, i l’he abocat a les restes del volcà. Aleshores, si: he batut amb constància fins a trobar la viscositat que volia. He estrenat els motlles nous, i he fet divuit magdalenes normals i quaranta magdalenes petites, de la mida d’una nou. He pensat que les normals eren les petites madeleines de Proust i les petites bé podrien dir-se noisettes de madeleine. He donat les gràcies al francès, per existir i per amotllar-se amb tanta precisió a les coses que mengem, quan volem que siguin alguna cosa més que coses de menjar. He mirat d’imaginar com devia ser la cuinera Madeleine, que se les va inventar. Segur que amb els braços molsuts, un devantal de cotó blanc, les galtes vermelles i un piteram fellinià. O potser llarga i esprimatxada, amb una…

La magdalena de Proust
Benestar / 29 de març de 2014

Il y avait déjà bien des annés que, de Combray, tout ce qui n’était pas le théatre et la drame de mon coucher n’éxistait plus pour moi, quan un jour d’hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j’avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thè. Je refusai d’abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Ell envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d’une coquille de Sant-Jacques.  Això explica Proust. La resta és coneguda. Quan s’acostà als llavis un trosset de magdalena xopat en una cullaradeta de tè, se li van obrir les portes de la memòria, de la recerca del temps perdut, i comença un cicle de set llibres sublims, sense cap més objecte en ell mateix que cercar la màxima precissió literària per explicar una cosa tan poc precisa com són els mecanismes i camins de l’activitat interior. Déu n’hi dó. La veritat és que és mentida. Als esborranys de À la recherche du temps perdu no existia la magdalena. Allò que Proust va voler primerament com a detonant del procés de la memòria era…