La brolla tecnològica amenaça com les males herbes
Actualitat / 21 de setembre de 2016

La brolla tecnològica ens invadeix i amenaça de fer-se irrespirable. Constantment apareixen programes, aplicacions, eines, aparells que pretenen substituir els treballs manuals per eines informatitzades. Aquestes neixen i moren a una velocitat del dimoni. Per això no donen ni tan sols temps per amortitzar el temps invertit en aprendre com funcionen. Fins fa poc la unitat d’abstracció més important era la idea. I per fer concreta la idea calia convertir-la en paraules. Algunes idees es concretaven prenien forma i arribaven a esdevenir obres plenes de sentits, que anaven més enllà del propi sentit. Les obres artístiques en són un exemple clar. Avui dia, però, la unitat d’abstracció a passat a ser el bit, una xifra encara limitada a l’astronòmica possibilitat de 0 o 1. A base d’ajuntar bits neixen nous missatges, noves formes de parlar i de relacionar-nos amb el món i entre nosaltres mateixos. La idea tenia com a característiques matís, l’ambigüitat, la llibertat. El bit, en canvi, és la imatge mateixa del que vull anomenar la infinitud de la simplicitat. Està fonamentat en el resum, en la impossibilitat d’especular, en la concreció absoluta. La idea es fonamenta en la lletra, el bit en la xifra. És per això que…

La caiguda lliure del nostre món
Actualitat / 8 de gener de 2016

No hi ha res més natural que els cicles. La natura funciona cíclicament. De tant en tant hi ha un daltabaix, i la natura es trastoca. Passa quan les condicions mitges, la zona de comoditat de la natura es veu alterada. A dia d’avui, sempre que havia passat això la intervenció de la mà humana -és a dir, allò que la natura té d’artifici- hi havia intervingut poc. La humanitat ha trastocat paisatges, ha modificat la química de les coses, però, fins ara, la natura havia tingut un cert temps per a pair els canvis, amb una certa dificultat, això si. Podriem dir que la naturalesa ha anat sempre darrera la humanitat amb la llengua fora. Només la sort ha fet que la naturalesa, fins ara, hagi estat difícil de cansar. Els Nadals de només fa trenta anys, cantavem allò del desembre congelat, i jo recordo com per Tots Sants anava a escola amb les orelles plenes de penellons del fred. És cert que això també pot ser una d’aquelles fotos fixes del passat, que no recullen del tot la realitat real, perdoneu la redundància. Però els penellons eren de debò, dimoni si ho eren. Aquest Nadal, em diuen a…

Vinton Cerf i la privacitat
Actualitat / 10 d'agost de 2015

Vint Cerf és un dels pares d’Internet. Amb diners públics va participar com a protagonista privilegiat en els primers moviments de la xarxa, en els desenvolupament dels protocols TCP/IP, i en els orígens del correu electrònic. L’Agència de Projectes Avançats de Defensa (DARPA), depenent del departament de Defensa dels Estats Units, va finançar aquests treballs, junt amb les aportacions de les Universitats de Califòrnia i Stanford, estan en la base del  beneficis de les empreses privades, que la propaganda del sistema vol fer passar com a resultat de les idees esbojarrades de xicots que es dedicaven a jugar amb la consola del garatge de casa seva, mentre el comú dels mortals anava les festes de graduació de l’institut i als balls de final de curs. En l’actualitat, Vint Cerf es Chief Internet Evangelist de Google, entre altres menudeses. És curiós fins i tot el nom del càrrec. Sembla ser que aquesta feina ocupa un lloc destacat entre els filons d’ocupació apareguts al redós de les noves tecnologies. És curiós el nom. Un cap evangelista busca el reconeixement social d’una nova tecnologia. I és en el marc d’aquesta responsabilitat empresarial privada que Mr. Cerf ha dit que la vida privada és…

La part de Déu
Actualitat / 13 de juliol de 2015

De vegades em demano com deu ser la vida quotidiana d’un superheroi. Quan no em faig aquesta pregunta, me’n faig una de molt més complexa: què és un superheroi?. La primera té una trampa. La mateixa que s’amaga darrera de la paraula quotidiana. Quotidie vol dir cada dia. Acceptem doncs, d’entrada, que un superheroi té una vida quotidiana? Com un treballador de la Caixa, per exemple? O una mestressa de casa? Què passa? Els superherois no estan permanentment ajaguts a l’espera que passi res que els cridi a la feina? Aquesta és la imatge dels superherois de còmic, en els quals no són altra cosa que persones normals tocades per un no se sap què, sigui kriptonita o verí d’aràcnid. Jaume Cabré diu que l’escriptor està fet de feina, colzes a la taula, i la part indefinible, que el converteix en singular. Ell l’anomena la part de Déu. I no és que ho pugui afirmar amb certesa, però jo diria que l’amic Cabré fa tot la pinta de ser un d’aquests agnòstics que el segle XX ens ha deixat en herència. És veritat que hi ha agnòstics turmentats (entre els quals jo hi vull situar Jaume Cabré), però la major…

La lògica de l’empestat
Actualitat / 16 de novembre de 2014

L’esquema que ens han ensenyat des de petits es belluga entre Hobbes i Rouseau. Defineix el mal en funció de la relació que s’estableix entre l’individu i la societat. Parteix de la base que l’home és un animal social, i que no pot renunciar a aquesta condició. Aristòtil en estat pur. Allò que defineix l’home és la seva necessitat de viure amb els altres homes i dones. Per Hobbes, l’home és un llop per l’home. Com si els llops fossin llops pels llops! La seva visió no parla de culpes, ni de causes. És, de fet, un axioma. Tampoc anticipa conseqüències. Ës una realitat indefugible. La perversió que l’home atribueix al llop és, de fet, ben seva. Per Rousseau l’home és bo, i la societat, que actua com un agent destructor, el corromp. El suís s’espolsa la culpa passant-la als altres, sense més miraments. Però… i si l’existència del mal neix de la pressió de fer viure l’individu en societat? I si l’home no fos un animal gregari? I si el fet de viure amb els altres no fos altra cosa que una aberració, com ho és que les vaques volin o els peixos caminin? La realitat és que el…

L’ombra de Cioran
Actualitat / 24 de juny de 2014

Morir-se és allò que fa que viure no sigui un error irreversible.     Foto: Fotograma de “El setè segell”, d’Ingmar Bergman Video: La idea del suicidi va evitar que Cioran es suicidés (en francès, subtítols en italià)

La solitud
Actualitat / 2 de maig de 2014

Treballar cansa és el títol d’un llibre de poesies de Cesare Pavese, i també el títol d’un del poemes que el conformen. Ve a dir, el poema, que estar sol no és just. La solitud ha tingut detractors i panegiristes. Hi ha homes sols que l’han abraçat amb entusiasme, n’hi ha que ho han fet amb una mena d’orgull prepotent, d’altres amb resignació. La solitud és un plat que es pot haver cuinat amb ingredients molt diversos. La solitud pot semblar el final d’un camí. Si acceptem que la mort, és de fet, el final únic de qualsevol camí, conclourem que, en el pitjor dels cassos, la solitud és els darrers metres abans del final d’un camí. O els darrers kilòmetres, depenent del moment en que es comença a pensar estructuralment que la mort és una circumstància inevitable. És possible arribar a la solitud havent fet mèrits sobrats per fer-ho. Com si la solitud es pogués comparar amb el càncer dels fumadors, com una mena de destí aparentment no volgut, però tenaçment buscat. Aleshores l’acceptació d’aquesta manera de viure o, dit d’una manera menys compromesa, d’estar al món, no pot ser una acceptació resignada, penitent. Ha de ser una acceptació, si es…