Open post La brolla tecnològica

La brolla tecnològica amenaça com les males herbes

La brolla tecnològica
La brolla tecnològica comença a ser un embolic

La brolla tecnològica ens invadeix i amenaça de fer-se irrespirable.

Constantment apareixen programes, aplicacions, eines, aparells que pretenen substituir els treballs manuals per eines informatitzades. Aquestes neixen i moren a una velocitat del dimoni. Per això no donen ni tan sols temps per amortitzar el temps invertit en aprendre com funcionen.

Fins fa poc la unitat d’abstracció més important era la idea. I per fer concreta la idea calia convertir-la en paraules. Algunes idees es concretaven prenien forma i arribaven a esdevenir obres plenes de sentits, que anaven més enllà del propi sentit. Les obres artístiques en són un exemple clar.

Avui dia, però, la unitat d’abstracció a passat a ser el bit, una xifra encara limitada a l’astronòmica possibilitat de 0 o 1. A base d’ajuntar bits neixen nous missatges, noves formes de parlar i de relacionar-nos amb el món i entre nosaltres mateixos.

La idea tenia com a característiques matís, l’ambigüitat, la llibertat. El bit, en canvi, és la imatge mateixa del que vull anomenar la infinitud de la simplicitat. Està fonamentat en el resum, en la impossibilitat d’especular, en la concreció absoluta. La idea es fonamenta en la lletra, el bit en la xifra.

És per això que un autor com Jonathan Franzen arriba a dir que es difícil produir una obra de creació destacable si en el lloc de creació hi ha connexió a Internet. I això ho diu per que Internet i tot el que s’hi mou, distreu. I distreure és una manera de no informar.

Certament, cal una voluntat de ferro per aconseguir que les noves tecnologies i les seves manifestacions complementin en positiu les eines tradicional de saber. Perquè la substitució llisa i plana serà, a mig termini, un drama. Perquè empobreix, perquè ens fa anar enrere, perquè embolica.

 

 

 

Open post

La caiguda lliure del nostre món

No hi ha res més natural que els cicles. La natura funciona cíclicament. De tant en tant hi ha un daltabaix, i la natura es trastoca. Passa quan les condicions mitges, la zona de comoditat de la natura es veu alterada. A dia d’avui, sempre que havia passat això la intervenció de la mà humana -és a dir, allò que la natura té d’artifici- hi havia intervingut poc. La humanitat ha trastocat paisatges, ha modificat la química de les coses, però, fins ara, la natura havia tingut un cert temps per a pair els canvis, amb una certa dificultat, això si. Podriem dir que la naturalesa ha anat sempre darrera la humanitat amb la llengua fora. Només la sort ha fet que la naturalesa, fins ara, hagi estat difícil de cansar.

Els Nadals de només fa trenta anys, cantavem allò del desembre congelat, i jo recordo com per Tots Sants anava a escola amb les orelles plenes de penellons del fred. És cert que això també pot ser una d’aquelles fotos fixes del passat, que no recullen del tot la realitat real, perdoneu la redundància. Però els penellons eren de debò, dimoni si ho eren. Aquest Nadal, em diuen a la tele que a l’Artic estan 40º per damunt de les temperatures normals, algunes zones en l’escala positiva del termòmetre de Celsius. No sé veure enlloc on pot estar la força de la natura per oposar-se a les conseqüencies que els imbècils de nosaltres li estem infligint. Tampoc sé veure on pot estar el ressort que faci la humanitat fer una aturada en sec a la seva dèria de consumir coses que no necessita o d’inventar-se necessitats per poder consumir. Com que avui estic pessimista, com la major part dels dies de l’any, em sembla que això no té solució, i em pregunto què caldria fer per poder practicar una mena d’eutanàsia preventiva de la nostra espècie, ad maiorem gloriam del món que havíem, només, de gestionar.

Gestionar, si. No destruir

Foto: El cau de les paraules nues

Open post

Vinton Cerf i la privacitat

Vint Cerf és un dels pares d’Internet. Amb diners públics va participar com a protagonista privilegiat en els primers moviments de la xarxa, en els desenvolupament dels protocols TCP/IP, i en els orígens del correu electrònic. L’Agència de Projectes Avançats de Defensa (DARPA), depenent del departament de Defensa dels Estats Units, va finançar aquests treballs, junt amb les aportacions de les Universitats de Califòrnia i Stanford, estan en la base del  beneficis de les empreses privades, que la propaganda del sistema vol fer passar com a resultat de les idees esbojarrades de xicots que es dedicaven a jugar amb la consola del garatge de casa seva, mentre el comú dels mortals anava les festes de graduació de l’institut i als balls de final de curs.

En l’actualitat, Vint Cerf es Chief Internet Evangelist de Google, entre altres menudeses. És curiós fins i tot el nom del càrrec. Sembla ser que aquesta feina ocupa un lloc destacat entre els filons d’ocupació apareguts al redós de les noves tecnologies. És curiós el nom. Un cap evangelista busca el reconeixement social d’una nova tecnologia. I és en el marc d’aquesta responsabilitat empresarial privada que Mr. Cerf ha dit que la vida privada és una anomalia. Ho ha dit posant, com a exemple, un tòpic recorregut i socorregut dels nous integrats de les noves tecnologies. Ell va néixer a un poble de Connecticut, l’any 1943, on, tot i no haver-hi telèfon, tothom ho sabia tot de tothom. No negaré que la xafarderia és un virtfecte (neologisme que vol definir les coses que són a l’hora virtuoses i perverses) universal i etern. La xafarderia ens fa humans. Junt amb el conflicte és l’autèntic motor del coneixement. Però admetent aquesta realitat com un dany colateral, com una evidència indefugible, no és menys cert que també la lluita per la preservació de la intimitat és una constant que es belluga en paral·lel a aquesta impossibilitat de la privadesa.
Al voltant d’aquesta afirmació de l’apòstol de Sant Google, una evocació i un somriure.

L’evocació: quan Ramon Tamames va escriure aquells manuals d’Estructura Econòmica de les nostres menudeses, on criticava els beneficis privats derivats de la inversió pública. Posava com exemple les rendibles fàbriques privades de laminat d’acer que hi havia a les portes de les ruïnoses instal·lacions siderúrgiques públiques que hi havia el segle passat (el meu segle) a llocs com Sagunt o Barakaldo. Heràclit s’equivocava, i Parmènides tenia raó. Tot és etern i res no canvia. I si alguna cosa canvia, malfieu-vos-en. Ës una aparença, una il·lusió.

El somriure: l’ex-ministra de cultura de França, Aurélie Filipetti va boicotejar, quan encara estava en el càrrec, la presentació de l’Institut Cultural de Google, a Paris. Google, en aplicació de la seva responsabilitat social, ha gastat 100 milions d’euros en la compra d’un hotel a Paris, per hostatjar-hi aquest monument de la mala consciencia, o de la pura propaganda, que són els dos pols entre les quals bascula sempre la responsabilitat social de les empreses. I vull fer notar la meva benvolença en suposar, ni que sigui tàcticament, que les empreses són éssers dotats de mala consciència, o de qualsevol mena de consciència.

Em dieu que perquè el somriure? Res… per un moment he tingut un somni, i he imaginat el nostre conseller Mascarell boicotejant un acte de Google

Open post

La part de Déu

De vegades em demano com deu ser la vida quotidiana d’un superheroi. Quan no em faig aquesta pregunta, me’n faig una de molt més complexa: què és un superheroi?.
La primera té una trampa. La mateixa que s’amaga darrera de la paraula quotidiana. Quotidie vol dir cada dia. Acceptem doncs, d’entrada, que un superheroi té una vida quotidiana? Com un treballador de la Caixa, per exemple? O una mestressa de casa? Què passa? Els superherois no estan permanentment ajaguts a l’espera que passi res que els cridi a la feina? Aquesta és la imatge dels superherois de còmic, en els quals no són altra cosa que persones normals tocades per un no se sap què, sigui kriptonita o verí d’aràcnid.
Jaume Cabré diu que l’escriptor està fet de feina, colzes a la taula, i la part indefinible, que el converteix en singular. Ell l’anomena la part de Déu. I no és que ho pugui afirmar amb certesa, però jo diria que l’amic Cabré fa tot la pinta de ser un d’aquests agnòstics que el segle XX ens ha deixat en herència. És veritat que hi ha agnòstics turmentats (entre els quals jo hi vull situar Jaume Cabré), però la major part són agnòstics de conveniència. La religió vol donar resposta a preguntes que no en troben una de tranquil·litzadora. Doncs, bé: hi ha agnòstics, crec que la majoria, que creuen que evitant les respostes, s’estalvien les preguntes. Certament, entenc molt bé Jaume Cabré. Jo també crec en la part de Déu. Parteixo d’un fet elemental: no crec en l’existència de Déu. La trobo indemostrable, i un element de manipulació gegantí al llarg de la història. Però la idea de Déu, això, és tota una altra cosa. La idea de Déu em tranquil·litza, em consola i, per què no dir-ho, m’explica. Vull dir, que jo no seria res sense la idea de Déu. La possibilitat d’una idea abstracta, com Bellesa, o Justícia. Una idea que ens apareix com una aspiració. Com un horitzó. Com una fantàstica utopia ucrònica. O com una subtil ucronia utòpica. News from nowhere, deia William Morris.

Open post

La lògica de l’empestat

L’esquema que ens han ensenyat des de petits es belluga entre Hobbes i Rouseau. Defineix el mal en funció de la relació que s’estableix entre l’individu i la societat. Parteix de la base que l’home és un animal social, i que no pot renunciar a aquesta condició. Aristòtil en estat pur. Allò que defineix l’home és la seva necessitat de viure amb els altres homes i dones.

Per Hobbes, l’home és un llop per l’home. Com si els llops fossin llops pels llops! La seva visió no parla de culpes, ni de causes. És, de fet, un axioma. Tampoc anticipa conseqüències. Ës una realitat indefugible. La perversió que l’home atribueix al llop és, de fet, ben seva.

Per Rousseau l’home és bo, i la societat, que actua com un agent destructor, el corromp. El suís s’espolsa la culpa passant-la als altres, sense més miraments.

Però… i si l’existència del mal neix de la pressió de fer viure l’individu en societat? I si l’home no fos un animal gregari? I si el fet de viure amb els altres no fos altra cosa que una aberració, com ho és que les vaques volin o els peixos caminin?

La realitat és que el Mal només es manifesta en relació amb els altres. La mentida, la corrupció, el vici venen definits per la seva capacitat de disgregar la pretesa natura social de l’individu. En solitud, el Mal no existeix. Existeixen, si, els mals derivats de la naturalesa: la malaltia, l’envelliment, la degradació, la mort. Però ni les corrosives nocions de moral, de política, de convivència existeixen. Segurament, la solitud té costos, però l’estalvi en tones mètriques de maldat és immens i ho compensa.

Abans d’arribar aquí, he fet caps i mànigues per viure amb els altres. He estimat, com manaven els manaments (visca la redundància!), i com a conseqüència d’alguna mena de cobdícia, he fet mal. Aqui neix la gran contradicció: amor i mal són dues cares de la mateixa moneda.

La societat aïlla els delinqüents. Els tanca pel que tenen de disgregadors, de corruptors. Ja fa temps que ha renunciat a reinserir-los, a reeducar-los a reformar-los i a re-res. Senzillament els aparta, com es feia en el passat amb els leprosos i els empestats, no fos que escampessin entre els nobles gregaris la llavor de la disgregació.

Però… i si adoptem la lògica de l’empestat? El flaix de les dones de Ben-Hur (la pel·lícula) és automàtic. Les dues dones a la leproseria de Jerusalem, entestades a no encomanar el seu pecat al noble Ben Judà, que té, de fet, una malaltia molt més greu: la set de venjança. De fet, la superació de la lepra de les dones gasta dos minuts de la cinta, mentre que la redempció de l’home exigeix el sacrifici del seu amic (el de Jesús a banda!), i justifica les més de tres hores de pel·lícula!

Job és un altre empestat. Es posa a les afores de la ciutat, per prevenir els seus conciutadans del Mal que l’ha ocupat per dins. Es treu el pus de les ferides amb un tros de teula, i, posat a queixar-se, només ho fa amb el Déu que permet aquesta situació. Job ve a acusar Déu de l’existència del Mal, i Déu ja s’ha justificat dos o tres llibres abans, fent escriure el capitol del Pecat original a tall d’original excusa.

La lògica de l’empestat ens porta a la solitud, i és, probablement l’acte d’amor més gran que existeix. Segons aquesta manera de veure, apartar-se dels altres és fer-los un favor, estalviar-los el patiment que la nostra presència els comporta. I lliga perfectament el cercle amb la màxima sartriana segons la qual l’enfer, c’est les autres. El cercle es tanca d’aquesta manera.

La solució eremítica té moltes vegades a veure més amb això que no pas amb el contacte directe amb la divinitat. M’aparto dels altres perquè els estimo tant que els vull estalviar els danys derivats de la relació que tenen amb mi. No tinc res bo a donar-los. Ras i curt: el Mal existeix, i sóc jo.

 

(Quan llegeixo René GirardVeo a Satán caer como un relámpago.)

 

Imatge: Aquest home que camina amb la seva ombra és Jean Paul Sartre, a Lituània, l’any 1965. L’altra ombra, inquietant, com totes, és la de Simone de Beauvoir, que també sortia a la foto sencera. El fotògraf és el lituà Antanas Sutkus.

Video: Com els altres poden convertir l’existencialisme en un biopic de fast-food!

 

Open post

La solitud

Treballar cansa és el títol d’un llibre de poesies de Cesare Pavese, i també el títol d’un del poemes que el conformen. Ve a dir, el poema, que estar sol no és just.

La solitud ha tingut detractors i panegiristes. Hi ha homes sols que l’han abraçat amb entusiasme, n’hi ha que ho han fet amb una mena d’orgull prepotent, d’altres amb resignació. La solitud és un plat que es pot haver cuinat amb ingredients molt diversos.

La solitud pot semblar el final d’un camí. Si acceptem que la mort, és de fet, el final únic de qualsevol camí, conclourem que, en el pitjor dels cassos, la solitud és els darrers metres abans del final d’un camí. O els darrers kilòmetres, depenent del moment en que es comença a pensar estructuralment que la mort és una circumstància inevitable.

És possible arribar a la solitud havent fet mèrits sobrats per fer-ho. Com si la solitud es pogués comparar amb el càncer dels fumadors, com una mena de destí aparentment no volgut, però tenaçment buscat. Aleshores l’acceptació d’aquesta manera de viure o, dit d’una manera menys compromesa, d’estar al món, no pot ser una acceptació resignada, penitent. Ha de ser una acceptació, si es vol, activa i militant.

Posats a afegir bestieses (totes les opinions ho són), es podria arribar a defensar que la solitud és una mena de ferment de la felicitat (haver inventat aquesta paraula consagra l’espècie humana com la més idiota del regne animal). Fins i tot persones que, com jo mateix, han cregut que en besllumarien o olorarien alguna traça assumint fermament (és a dir, sense posar en qüestió) que l’home és efectivament un animal polític i social. Fins i tot quan ho han assumit, a més de amb fermesa, de manera activa i miltant.

L’enfer sont les autres, va dir Sartre i van repetir fins la nausée milers de petites bestioletes sartrianes de desprès de tots els naufragis.

Sartre i Pavese, que van compartir generació i atmosferes, no van anar al mateix col·legi. Però que voleu: jo sóc de Pavese. Un home sol que estima els altres. Que, en certa manera, els enyora. I els evita. Un home a mig acabar. I que es morirà a mig acabar.

Potser perquè sap que je suis l’enfer.

Scroll to top