Open post

La solitud

Treballar cansa és el títol d’un llibre de poesies de Cesare Pavese, i també el títol d’un del poemes que el conformen. Ve a dir, el poema, que estar sol no és just.

La solitud ha tingut detractors i panegiristes. Hi ha homes sols que l’han abraçat amb entusiasme, n’hi ha que ho han fet amb una mena d’orgull prepotent, d’altres amb resignació. La solitud és un plat que es pot haver cuinat amb ingredients molt diversos.

La solitud pot semblar el final d’un camí. Si acceptem que la mort, és de fet, el final únic de qualsevol camí, conclourem que, en el pitjor dels cassos, la solitud és els darrers metres abans del final d’un camí. O els darrers kilòmetres, depenent del moment en que es comença a pensar estructuralment que la mort és una circumstància inevitable.

És possible arribar a la solitud havent fet mèrits sobrats per fer-ho. Com si la solitud es pogués comparar amb el càncer dels fumadors, com una mena de destí aparentment no volgut, però tenaçment buscat. Aleshores l’acceptació d’aquesta manera de viure o, dit d’una manera menys compromesa, d’estar al món, no pot ser una acceptació resignada, penitent. Ha de ser una acceptació, si es vol, activa i militant.

Posats a afegir bestieses (totes les opinions ho són), es podria arribar a defensar que la solitud és una mena de ferment de la felicitat (haver inventat aquesta paraula consagra l’espècie humana com la més idiota del regne animal). Fins i tot persones que, com jo mateix, han cregut que en besllumarien o olorarien alguna traça assumint fermament (és a dir, sense posar en qüestió) que l’home és efectivament un animal polític i social. Fins i tot quan ho han assumit, a més de amb fermesa, de manera activa i miltant.

L’enfer sont les autres, va dir Sartre i van repetir fins la nausée milers de petites bestioletes sartrianes de desprès de tots els naufragis.

Sartre i Pavese, que van compartir generació i atmosferes, no van anar al mateix col·legi. Però que voleu: jo sóc de Pavese. Un home sol que estima els altres. Que, en certa manera, els enyora. I els evita. Un home a mig acabar. I que es morirà a mig acabar.

Potser perquè sap que je suis l’enfer.

Open post

Reconciliar-se amb el passat

He filtrat mitja lliura de farina i un sobret de llevat. Hi he fet un volcà, i amb tres ous he dibuixat la lava. L’he trencat amb el batedor de mà, i l’he trempat amb quatre unces i mitja de sucre amb un polsim de vainilla. Tot seguit hi he abocat mig gotet de llet, i he batut la barreja fins a fer una mena de ciment. He fos mitja lliura de mantega, i l’he abocat a les restes del volcà. Aleshores, si: he batut amb constància fins a trobar la viscositat que volia. He estrenat els motlles nous, i he fet divuit magdalenes normals i quaranta magdalenes petites, de la mida d’una nou. He pensat que les normals eren les petites madeleines de Proust i les petites bé podrien dir-se noisettes de madeleine. He donat les gràcies al francès, per existir i per amotllar-se amb tanta precisió a les coses que mengem, quan volem que siguin alguna cosa més que coses de menjar. He mirat d’imaginar com devia ser la cuinera Madeleine, que se les va inventar. Segur que amb els braços molsuts, un devantal de cotó blanc, les galtes vermelles i un piteram fellinià. O potser llarga i esprimatxada, amb una nou al coll com una magdalena, i un davantalet blanc amb puntes, per damunt dels genolls.

He pensat que m’havia de reconciliar amb el passat,

Open post

La magdalena de Proust

Il y avait déjà bien des annés que, de Combray, tout ce qui n’était pas le théatre et la drame de mon coucher n’éxistait plus pour moi, quan un jour d’hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j’avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thè. Je refusai d’abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Ell envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d’une coquille de Sant-Jacques. 

Això explica Proust. La resta és coneguda. Quan s’acostà als llavis un trosset de magdalena xopat en una cullaradeta de tè, se li van obrir les portes de la memòria, de la recerca del temps perdut, i comença un cicle de set llibres sublims, sense cap més objecte en ell mateix que cercar la màxima precissió literària per explicar una cosa tan poc precisa com són els mecanismes i camins de l’activitat interior. Déu n’hi dó.

La veritat és que és mentida. Als esborranys de À la recherche du temps perdu no existia la magdalena. Allò que Proust va voler primerament com a detonant del procés de la memòria era una senzilla llesca de pa torrat. Això fa que la magdalena en qüestió no sigui res més que un artifici literari, un desencadenant narratiu o descriptiu.

A més, per nosaltres, lectors catalans avesats a les magdalenes més o menys rodones enfornades en petits motlles de paper plegat com un acordió, és aquesta la forma que evoquem quan llegim Proust. Sembla just donar a la magdalena el que és de la magdalena, i esboçar algunes curiositats de la seva història.

Primerament sobre el nom: la Magdalena de la tradició es deia Madeleine Paulmier i era la cuinera d’uns aristòcrates que havien convidat al seu palau de Commercy Stanislas Leszczynski, rei exilat de Polònia i sogre de Lluís XV, Aquest home havia d’odenar uns anys més tard la construcció de la coneguda plaça Stanislas de Nancy. Jo no ho sabia: ni quan vaig estar a Nancy amb els meus amics lorenesos, ni quan vaig llegir Proust ni quan menjava magdalenes.

Ara jo mateix em faig les meves petites madeleines a la manera compostelana, i deixo que em facin pelegrinar per aquells dies que vaig ser a Nancy, amb en Guitou, en Valraux, la Sixième, la Joëlle, en Jean-Pierre, la Marie… Si: era molt jove. I la magdalena xopa de tè continua sent un detonant una mica més que narratiu, un autèntic passaport o salconduit cap al passat.

Cap a tot allò que em justifica.

Open post

Parlar des de la independència

La màxima exigència és el camí per arribar a la màxima resposta. La qual cosa no vol dir que la resposta acabi coincidint amb l’exigència. Per això cal ser realistes i demanar l’impossible, Perquè no fer-ho és cedir.

Se m’acut que al final el meu país i Espanya hauran de parlar, i acordar. I acceptar que la seva obligació és trobar un marc de relació que satisfaci el major benestar de la gent d’ambdós països, en l’ús de la pròpia llibertat. La qüestió clarament de fons és: Catalunya és diferent d’Espanya, és una altra cosa. I només els espanyols sostenen que Catalunya és un tros d’Espanya. Accepto que hi ha catalans i catalanes que pensen que la seva manera de ser catalans és ser espanyols. Però em pica la curiositat: quants som? Quants són? Quin mal hi ha a saber-ho?

I després de saber-ho… parlem?

Si no acabem parlant… serà un mal senyal. 

Open post

Què pot fer Facebook per una llibreria de proximitat

Bradford és una ciutat anglesa de, més o menys, mig milió d’habitants, dels quals uns trenta mil viuen en l’agregat de Shipley. En aquest barri hi ha una llibreria: Saltaire Bookshop. El seu propietari, David Ford, desesperat per la poca caixa que feia, i tement pel futur de la petita llibreria va fer una acció desesperada: va escriure una entrada a Facebook demanat socors. El tò era molt alarmant, i comprometia els seus clients i veïns amb el futur de la llibreria. Deia que la caixa dels darrers dies havia pujat a 7 lliures i mitja i a 6 lliures, el que suposava pèrdues òbvies. David Ford posava descaradament el futur de la llibreria, i de l’acompliment de la seva funció, en mans de la gent que fins aleshores havia contribuit a fer-la funcionar.

La crida va resultar: la caixa dels dies següents va pujar, arribant a fer entre 300 i 500 liures. Aquesta història no és antiga. Ha passat entre el 10 i el 15 de gener de 2014. Saltaire Bookshop té una pàgina d’Internet, un perfil de Twitter i una pàgina a Facebook. Amb elles ha teixit una modesta estratègia de màrqueting digital on, el més important, no ha estat haver sortit puntualment de la situació papèrrima de les vendes. Internet no serveix per vendre, si més no directament. Internet, en el contrext de les llibreries del territori, serveix per crear llaços amb els clients, per mantenir una relació que és determinant no només a l’hora de vendre, sinó també per definir una manera de vendre.

Open post

La cadena del llibre europea demana compromisos als candidats

Quan s’acosten les eleccions, diuen, és el moment que els polítics es comprometen. És per tant quan les organitzacions professionals es belluguen a fi de comprometre els futurs administradors amb compromisos que després puguin ser exigits, i també per donar una oportunitat als candidats de conèixer de primera ma les demandes i les inquietuds dels sectors diversos. En un moment tan crític del sector del llibre a tot el món, diferents agents europeus integrants del que podríem anomenar cadena tradicional de valor del llibre (escriptors, editors i llibreters, en aquest cas) han publicat un manifest a l’atenció dels candidats en què els demanen que es posicionin al voltant de les quatre prioritats que en aquest moment comparteixen aquests agents.

El Consell dels escriptors europeus (European Writers Council, EWC), la Federació d’editors europeus (Federation of European Publishers, FEP) i la Federació de llibreries europees (European Booksellers Federation, EBF) recorden que el llibre és un element indispensable per al bon funcionament de la democràcia en el si de la Unió europea.

El text destaca la representativitat dels seus signants, i destaca la importància del sector a Europa amb dades com aquestes:

  • 150.000 escriptors, que treballen en 40 llengües diferents formen part de Consell d’escriptors europeus.
  • El sector del llibre suposa uns ingressos 22.5 mil milions € per al conjunt dels editors europeus.
  • Cada any es publiquen a Europa 535.000 títols nous.
  • Hi ha un actiu circulant de 9 milions de títols, dels quals 2 milions són en format digital.

Les quatre prioritats de treball d’aquests agents, sobre els quals demanen als candidats que es posicionin, són:

  • Un dret d’autor just i equilibrat.
  • Un règim fiscal que afavoreixi que el llibre arribi al màxim número de lectors possible, sigui quin sigui el seu format.
  • Una competència justa a Internet, que inclogui la interoperabilitat entre els formats i que estimuli l’oferta legal dels títols.
  • Les implicacions pedagògiques del sector del llibre.

Ras i curt, els professionals europeus de la major part de la cadena tradicional de valor del llibre demanen als polítics que es posicionin sobre la pirateria, els mecanismes de gestió de drets, la competència deslleial a través d’Internet i de mecanismes fiscals, els sistemes opacs dels grans operadors de la nova cadena de valor del llibre (si se’n pot dir cadena) i la legislació sobre el llibre de text.

L’Associació d’escriptors en llengua catalana, l’Associació d’editors en llengua catalana (a títol propi), el Gremi d’Editors de Catalunya (a través de la Federación de Gremios de Editores de España), i el Gremi de Llibreters de Catalunya (a través de Cegal) són membres d’aquestes organitzacions europees. Per tant, volem pensar que traslladaran als candidats catalans aquestes preguntes. Els votants tenim dret a saber que pensen els nostres candidats sobre aquests elements, i a què es comprometen. Des d’aquí només voldríem fer aquestes dues reflexions inicials:

  • El mercat del llibre en català obeeix a unes lleis de mercat pròpies a Catalunya, diferents de les del llibre en castellà, partint només d’elements evidents com ara la dimensió del mercat o la dificultat per a la seva internacionalització (parlem, òbviament, de llibres, no de drets).
  • Aquest fet justifica per ell sol polítiques diferenciades de regulació del mercat, que cal atendre, precisament, des de la diferència. Mercats diferents requereixen atenció i polítiques diferenciats.

Ens agradaria conèixer què en pensen les nostres associacions professionals, els nostres dirigents polítics, i què dirà la veu catalana al Parlament europeu els propers anys, en funció de compromisos clars amb el llibre en català i amb el conjunt del sector econòmic del llibre a Europa.

Open post

El xut de l’òliba

El xut de l’òliba és la manifestació d’un dubte. També és la reivindicació del fet de viure en un dubte. Vivim un temps de dubtes, per la qual cosa sembla saludable ser una mica escèptic. O molt. O, fins i tot, ser l’escepticisme en persona. Jo no podria ni que ho volgués, em sembla. Són massa anys de preteses certeses i de creences assumides. Però una mica. si. Per sobreviure.

A la vida, l’únic que torna són els errors. Sembla ser que és una dita russa. Els errors no només tornen, sinó que amb els anys esdevenen una mena de fang que embolica els peus i impedeix caminar. Per sort, no caminem només amb els peus, i el cap i el cor -o la intel·ligència i la voluntat- estan aqui per minimitzar el pes d’aquest llot que fa que viure sigui, finalment, una activitat enganxosa.

Tenim temps. Tenir temps distingeix els vius dels morts. Els vius en tenen. Els morts no tenim la certesa que en tinguin. Hi ha qui creu que els morts tenen tot el temps del món. I tenir tot el temps del món és com no tenir-ne. Les coses necessiten terminis. i els terminis es difuminen amb l’eternitat. Viure sense terminis és com no tenir temps, és com estar mort.

Va haver una època que el meu temps el mesurava el meu rellotge. Després en va venir una altra en que vaig cedir -probablement per un plat de llenties- la mesura del meu temps als rellotges dels altres. Ara mesuro el meu temps a base de paraules. Aquest és el sentit d’aquesta web. El seu sentit per mi, que en sóc artífex.

Tens tot el dret i tota la llibertat, amic o amiga navegant, per donar-li el sentit que et vagui. Fins i tot a no donar-n’hi cap.

Scroll to top