La costa sembla una pinta de galena
Ficció / 5 de maig de 2017

La costa sembla una pinta de galena. També és com una muntanya. Ho té tot. A sota, el gran blau, constant en la seva immobilitat que de vegades un oratge desmenteix. Mirant amunt, alzines, sobre tot alzines que fan ombra els llençols de bruc i de plantes de nom exòtic, com el tomanyí, o vagament evocador, com la viudeta. De tant en tant el glop de verí d’una construcció humana, un xalet, poblat en el millor dels cassos, però sovint abandonat, esquerdat i brut, deixat de la ma de Déu i sotmés als capriciosos destins de pluja, del sol o del vent. Malgrat tot, la costa és bella i salvatge. Orgullosa com una gall de brega abans de combatre. Es manifesta als ulls com un paisatge que no vol acariciar la mirada, sinó esquinçar-la. I ho fa amb una eficàcia esbalaïdora. Divideix la pupil·la en dues meitats no sempre simètriques. Omple els ulls d’ones i de veles menudes i escasses, escampades com si fossin grans de blat en temps de sembra. El millor de la costa és el cel. És bonic quan és blau, blau cel com el cel més net. Aleshores és intens i la llum queda perfectament definida…

Les persones venen definides pels seus actes
Personal / 13 de març de 2017

Les persones venen definides pels seus actes, no pel que pensen sobre els seus actes. Perquè els pensaments són propis, íntims, i impossibles de compartir. Quan volem transmetre allò que pensem només som capaços de donar una imatge social, una mena de traducció, del que pensem o del que ens sembla que pensem de debò. Els altres, els destinataris d’aquesta traducció, ho saben, i saben que els únics motius que podem tenir per deixar anar aquestes versions estrafetes del que ens corre per dins són excuses de mal pagador, i a l’hora treuen les seves conclussions en funció dels seus apriorismes, de la seva experiència i de les seves conviccions. Per això la comunicació és, de fet, una utopia. I la contradicció que se’n deriva és òbvia: el que més s’acosta a la comunicació ideal, la comunicació perfecta, parteix de l’acceptació de les seves pròpies limitacions. Cioran va escriure: “La idea del suicidi m’ha salvat”. Els actes no menteixen. I penedir-se dels propis actes no serveix per esborrar-los. Si te’ls mires amb complexos, els actes fets se t’imposen agressiva i dominadorament. Són els senyors de tot plegat. Per això en l’orígen del suicidi hi ha dues casuístiques fonamentals: la dels…

Són dos homes aparentment iguals
Ficció / 10 de març de 2017

Són dos homes aparentment iguals. Tenen els ulls clavat en el llenç que s’ls desplega a la paret del Mauritshuis. El primer té els ulls molt oberts, com unes taronges, ens faria dir la tradició. O com un mussol, el difós símbol del coneixement. Quan mira, escruta, despulla. I perd la seva mirada en un sol punt, es perd en un detall. Especula, i no es deixa vèncer pel bressoleig dels segons que passen. Si se’l mira de lluny, fàcilment se’l pot confondre amb una estàtia ebúrnia. Té una consistència pètria. Els colors del roster li basculen des dels grisos del granit fins als opalescents dels marbre. Només veu un cercle que no sembla un cercle, perquè per a ell és com una llàgrima. No sap veure que la llàgrima cau de l’orella. Ho veu tot gros. El detall se li imposa, i, en certa manera, el distreu. És l’home que veu les coses així: Quan una noia, i una perla, són excuses, i poca cosa més. Voleu anar al Mauritshuis? El segon té els ulls mig oberts, com si s’endormisqués. Si li sentíssim el cor, notaríem com li batega amb violència, tot el que li diguin els ulls. Per molt…

Cal triar entre el SEO i l’estil?: contra els uniformes
Benestar / 9 de març de 2017

Cal triar entre el SEO i l’estil? L’any 1765, el comte de Buffon va dir: Le style c’est l’homme même. I, també a Internet, o sobre tot a Internet, la singularització és un valor. Recordeu com ens reiem dels xinesos de fa anys, pel fet que tots anaven en bicicleta i vestien tots de la mateix manera? Ara tenen autopistes de sis carrils i tenen botigues de Zara. I no ens fotem de la mateixa manera de la uniformització del món. També del nostre. Aquesta entrada està sent vigilada de prop per un artilugi digital que vigila si faig les frases llargues o curtes, si destaco prou el missatge del meu article o si l’omnipotent i omnipresent Mr. Google ho tindrà fàcil per trobar-me. El Discurs sur le style, del comte de Buffon, ha fet fortuna en el món de les idees. Aqui el teniu en francès, castellà i llatí! No sóc un profeta de l’antitecnologia, ni un pessimista convençut de les seves maldats. Si que crec, però, que cal parar atenció a les conseqüències perverses que està tenint en els nostres hàbits i en les nostres conductes. Per exemple, les del SEO. En teoria, el SEO (Search Engine Optimitzation)…

Fan servir la guerra per posar ordre a l’economia
Política / 8 de març de 2017

Ja sé que dit aixi pot semblar taxatiu en excés, però em sembla que totes les guerres habudes i per haver admeten aquesta mirada. La fi de la guerra freda ens ha fet viure un miratge que ha acabat de la manera més dura. Les cues de refugiats, l’augment insuportable de les diferències econòmiques i socials a Occident o la cronificació de la gana als països més explotats i/o oblidats en són una expressió clara. Per això fan servir la guerra per posar ordre a l’economia! Quan no hi ha marge per al consum privat, perquè ja han extenuat els consumidors privats, apareixen les propostes desregularitzadors, neoliberals o autoritàries. Pretenen convèncer els miserables que encara n’hi ha que són més miserables que ells. Enfrontar pobres contra més pobres, a base de mobilitzar els pobres és una sortida de manual al llarg de la història. És per això que la democràcia no és una eina adequada per gestionar les economies en crisi: perquè els ciutadans pobres són més vulnerables que mai i més indefensos davant dels cants de sirena dels rics més forasenyats o dels seus profetes a la terra. Mikhail Gobachev ha escrit un article a Time on diu que…

Un suport incondicional a Pedro Sánchez
Política / 22 de setembre de 2016

Un suport incondicional a Pedro Sánchez podria ser, des de la meva opinió una jugada interessant pel futur de Catalunya. Com he dit moltes vegades, jo no sóc un independentista de tota la vida. Me n’he tornat, però no prou com per creure que en les faccions polítiques de l’independentisme n’hi hagi cap en què m’hi pugui sentir còmode, ideològicament parlant. Però també crec fermament, quan està en joc la independència del país, i tenint en compte que el marc autonòmic no ens permet fer res extraordinari en el terreny de les idees i la seva posta en pràctica, m’he convertit en un home pràctic. És des d’aquest punt de vista que crec que els partits independentistes catalans haurien de donar suport incondicional a Pedro Sánchez, per fer qualsevol tipus de govern alternatiu al del PP. Entenguem-nos. Ni tinc cap simpatia especial pels socialistes, ni tan sols em cau bé aquest senyor. Però si que voldria posar en relleu els avantatges d’aquesta maniobra. Si els suport és incondicional cap a una banda, també ho és per l’altra. De manera que des de Catalunya podrem continuar seguint els fulls de ruta que el Parlament decideixi, sempre que el carrer els aplaudeixi….

La brolla tecnològica amenaça com les males herbes
Actualitat / 21 de setembre de 2016

La brolla tecnològica ens invadeix i amenaça de fer-se irrespirable. Constantment apareixen programes, aplicacions, eines, aparells que pretenen substituir els treballs manuals per eines informatitzades. Aquestes neixen i moren a una velocitat del dimoni. Per això no donen ni tan sols temps per amortitzar el temps invertit en aprendre com funcionen. Fins fa poc la unitat d’abstracció més important era la idea. I per fer concreta la idea calia convertir-la en paraules. Algunes idees es concretaven prenien forma i arribaven a esdevenir obres plenes de sentits, que anaven més enllà del propi sentit. Les obres artístiques en són un exemple clar. Avui dia, però, la unitat d’abstracció a passat a ser el bit, una xifra encara limitada a l’astronòmica possibilitat de 0 o 1. A base d’ajuntar bits neixen nous missatges, noves formes de parlar i de relacionar-nos amb el món i entre nosaltres mateixos. La idea tenia com a característiques matís, l’ambigüitat, la llibertat. El bit, en canvi, és la imatge mateixa del que vull anomenar la infinitud de la simplicitat. Està fonamentat en el resum, en la impossibilitat d’especular, en la concreció absoluta. La idea es fonamenta en la lletra, el bit en la xifra. És per això que…