En Guitou i l’Arafat
Personal / 19 de juliol de 2014

L’any 1977 jo tenia dinou anys. Corria Galícia en autoestop i vaig conèixer en Guitou. Era el malnom d’en Guy. Ell no em deu recordar. Acostuma a passar: els grans (ell tenia 10 anys més que jo) no es recorden dels petits, si els petits no fan res extraordinari, que els rescati del pou de la memòria, i els faci presents, no pas com reconstruccions del passat, sinó, més aviat, com a fuites sense control del passat, com si les tuberies dels records tinguessin porus per on supuren els records innecessaris. Un record innecessari pot ser també qualificat com un record capriciós. En Guy és geòleg. En aquells anys estava fent la part pràctica d’una tesi que a mi em va semblar fascinant: estudiar les restes de wolfram que poguessin trobar-se en unes vetes de granit a un poble perdut de Galícia, que es deia Fontao, que pertanyia administrativament a Bandeira, a la província de Pontevedra. S’ha de dir que, pel que sembla, els enginyers del franquisme van explotar aquelles mines per malvendre el wolfram que havien contingut als nazis, que sembla que el necessitaven per fabricar aigua pesada, que era un ingredient imprescindible per què les bombes volants arribessin a…

Ferides
Personal / 4 de juliol de 2014

Les ferides indiquen persones que lluiten. Les cicatrius només persones que van lluitar. Imatge: Imatge d’una lleona ferida, en un relleu de l’època d’Assurbanipal, a Messopotàmia. Que també podria ser la nostra època. Video: De Ferida (1992), de Louis Malle, em vaig quedar amb la imatge final. El polític conservador (Jeremy Irons) ha hagut de renunciar a la dona qu ha estimat de manera forasenyada (Juliette Binoche). Actuar al marge del seny comporta càstig, i, potser, redempció. Jeremy Irons s’ensorra. Va ser Roland Barthes , a L’estructure du récit amoureux, qui va dir: C’est donc amoureux celui qui dit: Je m’abîme, je succombe.

Perdut al corral de la moral
Personal / 13 de juny de 2014

Els altres són el preu del pecat original. Puc no creure en Déu, ni en la religió, ni en els capellans. Puc ser d’esquerres, republicà, independentista. Puc ser francmaçó o de l’Athletic de Bilbao. Ateu, agnòstic o fer-me Hare Krishna. Però no puc treure’m el sentiment de culpa del damunt. Culpa per tot: per ser com sóc, pel mal que he fet, pel mal que puc arribar a fer, per no saber ser feliç, per no saber, tampoc, fer feliç. I em fan por els altres, precisament perquè els estimo amb deliri, tant que no puc permetre’m el luxe d’embrutar-los aplegant-m’hi. L’home és un animal social, va dir un filòsof que passa per raonable en un segon de follia. Però com que ho va dir ell, el d’Estagira, va passar a ser canònic. Raó de ser del merder de la societat. Néixer és ser escopits al corral de la moral, deia la meva segona belga preferida. I va escriure les Memòries de l’emperador que s’estripa les venes dels turmells, fins que l’ànima que vivia –creia ell- en la sang que s’escolava, va xopar les tovalloles que havia posat davant la porta, a fi que ningú no pogués sospitar que el…

El xut de l’òliba
Personal / 10 de febrer de 2014

El xut de l’òliba és la manifestació d’un dubte. També és la reivindicació del fet de viure en un dubte. Vivim un temps de dubtes, per la qual cosa sembla saludable ser una mica escèptic. O molt. O, fins i tot, ser l’escepticisme en persona. Jo no podria ni que ho volgués, em sembla. Són massa anys de preteses certeses i de creences assumides. Però una mica. si. Per sobreviure. A la vida, l’únic que torna són els errors. Sembla ser que és una dita russa. Els errors no només tornen, sinó que amb els anys esdevenen una mena de fang que embolica els peus i impedeix caminar. Per sort, no caminem només amb els peus, i el cap i el cor -o la intel·ligència i la voluntat- estan aqui per minimitzar el pes d’aquest llot que fa que viure sigui, finalment, una activitat enganxosa. Tenim temps. Tenir temps distingeix els vius dels morts. Els vius en tenen. Els morts no tenim la certesa que en tinguin. Hi ha qui creu que els morts tenen tot el temps del món. I tenir tot el temps del món és com no tenir-ne. Les coses necessiten terminis. i els terminis es difuminen…