Open post

La meva DUI

El nom no fa la cosa, diu aquella mena de persones que també diu que tot és relatiu, i que, per tant, no sol tenir idees definides i acaba per acceptar realitats forassenyades.

Quan a Itàlia es va plantejar la re-fundació del vell i poderós Partit Comunista, i no sabien com definir l’artefacte polític que l’havia de substituir van acabar per definir-lo provisionalment així: la Cosa.

També hi ha els que juguen amb aquest relativisme avui dia tan present, i segresten les paraules a fi de fer passar bou per bèstia grossa i guanyar la batalla dels mots, que és com dir la batalla de les idees.

Per això, en l’àmbit d’això que em convingut a anomenar el procés, tothom parla de democràcia, fins i tot aquells que no en saben un borrall, perquè els sembla que els dona avantatge en l’àmbit de les idees.

Passem la prova del cotó? Veiem com parlen de democràcia aquells que…

…no condemnen el franquisme.

…van aprofitar l’amnistia per fer perdonar els torturadors.

…canvien la Constitució quan ho diuen cancelleries europees, i n’afirmen la inviolabilitat i la infal·libilitat quan ho demanen els ciutadans.

…es neguen a sotmetre al veredicte de les urnes les accions necessàries per assolir objectius polítics legítims.

…una vegada assoleixen la capacitat de tenir tots els monopolis -el de la llei, el de la violència, el dels diners- tanquen amb tots els mitjans al seu abast -també els il·legítims- les escletxes per on es poden colar idees que puguin alterar aquesta capacitat.

…determinen on comença la capacitat de definir una col·lectivitat, sigui nacional, veïnal o d’interessos

…condemnen a una o dues generacions, de moment, a viure amb una constitució que no van poder votar, i que els ha estat imposada com si d’una herència paterna es tractés. Sense tenir en compte que aquella era una constitució pensada, sobre tot, per superar el passat, no per encotillar el futur. Si més no, és el que em van vendre.

Parlen de democràcia, en definitiva, els que se’n beneficien.

I quan els demòcrates parlem de democràcia, aleshores, no som demòcrates. Perquè som una amenaça.

Ho diré amb totes les lletres. Vaig votar el 9 de novembre, vaig anar amb els mitjans de què disposava a la porta del Palau de Justícia els dies 13 i 15 d’octubre, malgrat la llunyania que tinc amb el que representa l’Artur Mas. I, a més, que sàpiguen que hi vaig anar perquè defenso i anhelo la separació de poders i la independència judicial de debò. i perquè sé íntimament que aquesta trepa de rosegadors, que si que amenacen, la tenen segrestada.

Maquiavel ha fet fortuna: el fi justifica els mitjans. És a dir: qualsevol mitjà és bo per aconseguir el què vols. Queda demostrat: la d’Espanya és una democràcia maquiavèl·lica.

Un vell acudit deia que la justícia militar és respecte de la justícia el mateix que la música militar és respecte de la música. Quan jo dic que no accepto la justícia espanyola, vol dir que entenc que hi ha una  justícia diferent de l’espanyola. Perquè no accepto cap mena de monopoli. Ni tan sols el monopoli legal. Hi ha justícia que no és espanyola. Només és justícia, sense adjectius que en restringeixen el sentit.

Click! He desconnectat. Que bordin el que vulguin. Ja no els reconec. Aquesta és la meva DUI.

Imatge: Wahab, publicada al suplement Ara humor, del diari Ara, el gener o febrer de 2012.

Open post

Cop de CUP al cap

La CUP s’ha guanyat el meu respecte. No sé què vol dir ser independentista. Sóc, és clar, sobiranista. Això ho he estat sempre. En ús del meu sobiranisme, sempre he pensat que l’opció federal era la més indicada per resoldre l’encaix de Catalunya amb Espanya, perquè em semblava que la història, si bé pot equivocar-se, no és prou adulta com per ignorar els seus errors. Els errors s’integren, i constitueixen la base de nous errors, però també de nous encerts. I és per això que assumeixo la història passada, com una maledicció.

La independència no és per a mi, doncs, un sentiment. Senzillament, ara se m’apareix com una necessitat. El meu sentiment, aquella sensació íntima de pertinença, es resumeix, com sempre en una paraula: Catalunya. Catalunya, com totes les coses, només pot existir sobre la base del reconeixement. Les coses no reconegudes no existeixen. Una part significativa de catalans i catalanes d’avui reconeixen Catalunya com a subjecte polític, i és d’això del que es tracta. D’això va el procés.

M’he significat políticament, amb sigles concretes. Recordo els anys de la meva formació política, els anys de la descoberta, a la primera meitat dels setanta. Va ser un viatge personal, sense tutel·la. Només recordo la mirada vigilant, i en certa manera protectora i escèptica, de l’avi. Cavalcant els articles del Brusi vaig anar avençant des de les opcions reformistes fins les posicions eurocomunistes. Aquí em vaig trobar còmode ideològicament: una revolució social i econòmica en un marc democràtic. I m’hi vaig quedar. De fet, teòricament parlant, encara hi sóc.

Aquesta troballa ideològica va tenir conseqüències. Després que l’oceà del canvi de Felipe González, el 28 d’octubre del 1982 destruís el somni eurocomunista, vaig pensar que era el moment de definir-me, ni que fos en clau de derrotat. Perquè això és allò que he decidit ser: un derrotat. Nedar contra corrent ha esdevingut un senyal d’identitat per a mi. Em vaig fer del PSUC, i al cap de poc temps, Iniciativa per Catalunya primer, i Iniciativa per catalunya Verds més endavant, van esdevenir el meu referent de pensament polític. De fet, en el marc teòric, encara ho són. Allà tinc el que considero la meva gent, i les meves idees. El marc pràctic, però, em fa moure.

En el marc pràctic, Catalunya s’ha mogut, mentre jo he restat quiet. Han aparegut noves generacions, que han fet palès que jo envellia. La història, com és de rebut, m’ha passat pel damunt. El meu moviment, el meu canvi, no és, doncs, un canvi interessat. És, senzillament, un reconeixement. El reconeixement d’una cosa que personalment és dramàtica i torbadora: ja no sóc útil, sóc una rèmora. A la pràctica, però, és el reconeixement d’allò que he sigut en gent nova, que és la que s’ha d’encarregar d’anar més lluny que jo. No pas en l’assoliment de coses pràctiques, sinó, només, en la maduració. Els homes i les dones, no acabem mai de madurar, col·lectivament parlant. La història no s’acaba mai.

La CUP s’ha guanyat el meu respecte, perquè em continua i em fa anar més enllà. És a dir, perquè m’acaba.

En Jaume ha mort. Visca la CUP!

Open post

Escriure al terrat derivant a Duran Lleida

A l’estiu la llum és mandrosa, sobre tot a l’hora de plegar. Algú diria que la mandra a l’hora de plegar sembla, més aviat, un indicatiu de feina. Però és que no estava pensant en la mandra relacionada amb el temps, sinó, més aviat, amb la mandra considerada com una actitud acostada a la lentitud.

A l’estiu la llum marxa poc a poc, com si demanés perdó de fugir. Com si li costés. Per això ara sóc al terrat, gairebé a quarts de deu de la nit i escrivint, curiosament, amb llum de dia, I tot just fa una setmana de juny! És a dir: encara en falten dues per poder dir, tècnicament, que ja som a l’estiu.

Fora del terrat, al món. en Duran Lleida fa veire que plega, com ja va fer fa anys. Defensa a dents i urpes la seva convicció política, que, en el seu cas, sembla més aviat una convicció personal. És fàcilment resumible: jo (en Duran) sóc necessari. Aprés moi, le déluge, dirien tres-cents kilòmetres amunt, on diuen que la gent és rica, culta i tot allò que ja se sap.

En Duran, al llarg de la seva carrera més de gestos que de fets, també recorda un Hamlet histriònic, un Hamlet d’Actor’s Studio, sobreinterpretat. La manifestació d’un dubte: sóc o no sóc?

En Duran Lleida ja és grandet, i hauria de saber que en els grans moments els dubtes fan nosa, i passen factura. Si en Duran se m’adrecés i en digués:

Ep, tu, noi… que èn penses? Sóc o no sóc?

Jo li diria:

Què vol que li digui, Duran. Jo diria que vostè, senzillament, és sobrer,

Foto: Dos Durans pel preu d’un

Open post

El rei abdica, les sirenes canten

Tenim un bon joc. Fins ara els adversaris no han estat a l’alçada del nostre joc. Per primera vegada han fet una jugada forta, i que no s’acaba aquí. No podem saber si realment volen jugar fort. És un farol. En seguiran més. Bones paraules, guanyar temps. Ja ens vam deixar enganyar una vegada. Alguns sabent-ho. D’altres, sense saber-ho. Tenim una recepta d’eficàcia contrastada. Contra els cants de sirena que vindran, lliguem-nos al màstil i tapem-nos les oïdes. Som els nostres amos i els nostres criats. 

Imatge: Ulisses i les sirenes, camí d’Ítaca (peça de ceràmica àtica del segle V aC.

Vídeo: A l’estat d’Aragua, a Veneçuela, celebren el Sant Joan amb uns cants a capella anomenats sirenes. Es fa difícil tapar-se les orelles per no sentir-los.

Open post

Parlar des de la independència

La màxima exigència és el camí per arribar a la màxima resposta. La qual cosa no vol dir que la resposta acabi coincidint amb l’exigència. Per això cal ser realistes i demanar l’impossible, Perquè no fer-ho és cedir.

Se m’acut que al final el meu país i Espanya hauran de parlar, i acordar. I acceptar que la seva obligació és trobar un marc de relació que satisfaci el major benestar de la gent d’ambdós països, en l’ús de la pròpia llibertat. La qüestió clarament de fons és: Catalunya és diferent d’Espanya, és una altra cosa. I només els espanyols sostenen que Catalunya és un tros d’Espanya. Accepto que hi ha catalans i catalanes que pensen que la seva manera de ser catalans és ser espanyols. Però em pica la curiositat: quants som? Quants són? Quin mal hi ha a saber-ho?

I després de saber-ho… parlem?

Si no acabem parlant… serà un mal senyal. 

Scroll to top