No sóc el negre que espera darrere de la tanca
Ficció / 4 d'agost de 2017

No sóc el negre que espera darrere de la tanca. Perquè jo, aquesta samarreta, la veig des de Melilla. Però fa anys que me’l miro. Està assegut all peu del Gurugú, a Marroc, a l’altra banda de la tanca, amb la seva pell fosca, que és com dir que és negre. I  amb les seves mans ostentosament estriades, que es com dir que havia treballat molt. I amb els ossos insinuats sota una musculatura a mig definir. Això seria com dir que passa gana. I, sobre tot, amb els ulls morts, petits, humits, sense color, inexpressius. És com dir que aquest home que fa tants anys que seu a l’altre costat de la tanca està esperant que passi alguna cosa amb una total desesperança. Jo sé coses que ell només ha vist, però que no sap. I ell sap coses que jo no he vist, però que sé. És veritat: no tinc detalls. No sé de quin país venia el propietari d’aquesta samarreta enganxada a la tanca. Puc saber el número de les sabates que hi pengen. però mai no sabré ni els noms, ni les històries personals i familiars, els neguits de les persones que les vestien. El que…

La costa sembla una pinta de galena
Ficció / 5 de maig de 2017

La costa sembla una pinta de galena. També és com una muntanya. Ho té tot. A sota, el gran blau, constant en la seva immobilitat que de vegades un oratge desmenteix. Mirant amunt, alzines, sobre tot alzines que fan ombra els llençols de bruc i de plantes de nom exòtic, com el tomanyí, o vagament evocador, com la viudeta. De tant en tant el glop de verí d’una construcció humana, un xalet, poblat en el millor dels cassos, però sovint abandonat, esquerdat i brut, deixat de la ma de Déu i sotmés als capriciosos destins de pluja, del sol o del vent. Malgrat tot, la costa és bella i salvatge. Orgullosa com una gall de brega abans de combatre. Es manifesta als ulls com un paisatge que no vol acariciar la mirada, sinó esquinçar-la. I ho fa amb una eficàcia esbalaïdora. Divideix la pupil·la en dues meitats no sempre simètriques. Omple els ulls d’ones i de veles menudes i escasses, escampades com si fossin grans de blat en temps de sembra. El millor de la costa és el cel. És bonic quan és blau, blau cel com el cel més net. Aleshores és intens i la llum queda perfectament definida…

Són dos homes aparentment iguals
Ficció / 10 de març de 2017

Són dos homes aparentment iguals. Tenen els ulls clavat en el llenç que s’ls desplega a la paret del Mauritshuis. El primer té els ulls molt oberts, com unes taronges, ens faria dir la tradició. O com un mussol, el difós símbol del coneixement. Quan mira, escruta, despulla. I perd la seva mirada en un sol punt, es perd en un detall. Especula, i no es deixa vèncer pel bressoleig dels segons que passen. Si se’l mira de lluny, fàcilment se’l pot confondre amb una estàtia ebúrnia. Té una consistència pètria. Els colors del roster li basculen des dels grisos del granit fins als opalescents dels marbre. Només veu un cercle que no sembla un cercle, perquè per a ell és com una llàgrima. No sap veure que la llàgrima cau de l’orella. Ho veu tot gros. El detall se li imposa, i, en certa manera, el distreu. És l’home que veu les coses així: Quan una noia, i una perla, són excuses, i poca cosa més. Voleu anar al Mauritshuis? El segon té els ulls mig oberts, com si s’endormisqués. Si li sentíssim el cor, notaríem com li batega amb violència, tot el que li diguin els ulls. Per molt…

Una història real… o és reial?
Ficció / 6 de gener de 2016

Kunta K. era un superheroi negre. No com Malcolm X, com Muhamad Alí o com Luther King, no. Més aviat com els superherois blancs: Kunta K. s’assemblava a Superman o a Spiderman, o al Capità Amèrica o a l’home de la màscara en una cosa: tenia poders. Per això era un superheroi. Fora d’aquest detall, la seva era una vida més aviat difícil, perquè era abans negre que superheroi. La darrera dificultat que va viure va ser quan una nena blanca, la Katherine K., es va posar a plorar quan se’l va topar pel carrer accidentalment. S’ha de dir que la Katherine K. vivia en un petit barri blanc d’un petit poble que mirat pel Google Earth semblava un tauler d’escacs, per la manera com la població es distribuïa pels nuclis del seu terme. Era també un poble que vivia segons les regles dels escacs, sobre tot la primera: dues peces no poden ocupar simultàniament el mateix espai. Per això la Katherine K., que no havia sortit mai del seu barri, i no sabia que era un negre. Un negre que no sabia encara que era un superheroi. Joseph K. era el batlle del poble en qüestió. Com que era…

Clock!
Ficció / 15 de desembre de 2015

El 13 d’octubre del 1958 a casa, el pare i la mare van ser despertats per un cop sord. El pare va pensar que havia estar algun cop de vent capriciós, que s’havia entrebancat amb alguna porta, potser la del pati. La mare, no: se’n va adonar de seguida. Havia arribat el paquet. Una estona abans d’aquest cop sord, la cigonya sobrevolava els teulats de Mataró. Concretament els teulats dels límits de Mataró, del punt on acabava la ciutat i començaven les hortes petites, cansades de la verdura de l’estiu. Quan va llucar el que coincidia amb la descripció del full de ruta -doble vessant, de teula nova, amb un terrat amb barana de dovelles de fang i xemeneia curta, va iniciar un picat que jo recordo com el meu primer instant de por. La vaig descobrir, la por, d’aquesta manera: estirat en un farcell enganxat al bec llarg d’una bestiola plomada (encara no li havia posat nom) precipitant-se vertical contra l’absis de la xemeneia. La cigonya va aturar-se al costat de la xemeneia, va acostar el bec a una de les lluernes laterals, em va mirar com si volgués prendre’m la mida per comprovar que hi passava, i, satisfeta,…

Principi de ressenya d’un llibre a mig fer
Ficció / 20 de juliol de 2015

Fer la ressenya d’un llibre no escrit pot semblar una frivolitat, però, en qualsevol cas, és un magnífic exercici d’estil, perquè, en el fons, només hi ha dues maneres possibles de fer literatura:  escriure coses no escrites o tornar a escriure coses ja escrites. A més, cada dia que passa queden menys coses noves per escriure, de manera que avui no hi ha escriptors: només hi ha escrivents i re-escriptors. Derelicte és un cas de re-escriptura. I això és així per dues coses: perquè el seu autor és un home amb un cert ofici, però sense cap mena d’imaginació i, també, perquè toca un tema molt tocat, anava a dir que molt tronat, que és el de la identitat. Es tracta d’unes memòries, però redactades per un narrador editor, és a dir, un personatge que ha conegut el protagonista, si més no en una part important de la seva vida, i que té el mandat i la necessitat d’escriure el que escriu.  El mandat el rep perquè el protagonista té la necessitat de passar comptes amb el seu passat per fer que la seva vida tingui sentit, i una necessitat perquè al narrador li cal el mateix. L’únic motiu per…

Fàbrica? O era màquina?
Ficció / 20 de juliol de 2014

L’agost del 98 feia tanta calor que em semblava que l’ordinador suava. Potser només passava que li encomanava la suor. O que l’escalfava a base de pulsacions. Batecs i tecles. Per una persona sense passió com jo l’ordinador no servia per ordenar res. Amb el temps he sabut que més aviat ha estat un element de desordre a la meva vida. Potser a la vida del món en general. Però, és clar, aquesta apreciació. a més d’inoportuna i politicament incorrecta, és estèril. Aquest enginy i, sobre tot, la manera de fer anar el cervell que comporta, són avui elements estructurals de l’existència. No entenc les coses que no es poden tocar. Sóc, potser, membre de la darrera generació que pot dir això. La generació que em segueix -jo no he tingut fills- sembla entendre molt més de coses intangibles. Han après a conèixer les figuretes de la tele que viatgen pels fils de la llum, com volia fer Manolito, l’amic odiat de la Mafalda. Com volia fer jo, sense sortir-me’n. Com Manolito. De quina matèria estan fets els somnis? S’ha dit del cinema que és la fàbrica de fer somnis. O la màquina, no ho recordo. Podria mirar a Internet…