Ficció

Textos, pretextos, fragments, esborranys i provatures de ficció

Un deixeble va preguntar a Jesús

  • by
Un deixeble va preguntar a Jesús: Mestre... què és la democràcia? Jesús va gratar-se el cap, pensant collons, quina pregunta. I després va dir als seus deixebles aquesta paràbola: -Hi havia un país governat per diversos partits, cadascun més curiós que l'altre. Aquest país tenia un alt empresari la mar de florentí que entre d'altres iniciatives tenia una fàbrica de tractament d'excrements de gripau. Com que l'home vetllava per la salut de les seves empreses i, deia ell, pel benestar dels seus treballadors, volia vendre molt pots d'excrements de gripau. I per obtenir lleis favorables donava diners als tresorers de tots els partits. D'aquesta manera, els tresorers parlaven benèvolament de l'empresari als seus dirigents, i aquests el tenien present en les seves oracions electorals. Els del partit Arrimados a la sopa boba deien que si guanyaven, els ciutadans podrien menjar cada dilluns un pot d'excrements de gripau graciosament subvencionat per l'estat. Els del partit Conocidos y saludados, deien que a ells els semblava que el dia indicat per gaudir de la suculenta menja era el dimecres. Els Obreros con corbata deien que el dijous i els de Tal vez podamos ho deixaven per diumenge, perquè no trobaven just que aquest dia no hi hagués cap oferta lúdica i gastronòmica a banda d'anar a missa i empassar-se una hòstia. El deixeble no entenia res, de manera que va insistir: Però Mestre... què és la democràcia? Jesús va respirar fondo i va dir: A Espanya és poder decidir quin dia et menges la merda. Va ser d'aquesta manera que els deixebles van entendre que si volien seguir la dieta mediterrània, i poder anar ben alimentats i gaudir d'una vida saludable per molts anys, havien de prendre decisions radicals i complexes. De manera que van decidir seguir l'estel i... es van tornar cristians!

No sóc el negre que espera darrere de la tanca

  • by
No sóc el negre que espera darrere de la tanca
No sóc el negre que espera darrere de la tanca. Perquè jo, aquesta samarreta, la veig des de Melilla. Però fa anys que me'l miro. Està assegut all peu del Gurugú, a Marroc, a l'altra banda de la tanca, amb la seva pell fosca, que és com dir que és negre. I  amb les seves mans ostentosament estriades, que es com dir que havia treballat molt. I amb els ossos insinuats sota una musculatura a mig definir. Això seria com dir que passa gana. I, sobre tot, amb els ulls morts, petits, humits, sense color, inexpressius. És com dir que aquest home que fa tants anys que seu a l'altre costat de la tanca està esperant que passi alguna cosa amb una total desesperança. Jo sé coses que ell només ha vist, però que no sap. I ell sap coses que jo no he vist, però que sé. És veritat: no tinc detalls. No sé de quin país venia el propietari d'aquesta samarreta enganxada a la tanca. Puc saber el número de les sabates que hi pengen. però mai no sabré ni els noms, ni les històries personals i familiars, els neguits de les persones que les vestien. El que aquell home ha vist, i que jo sé, tot i no haver-ho vist, és que només fa dinou anys que el govern espanyol va gastar 5500 milions de pessetes per a aixecar una tanca de dotze kilòmetres de llargada i tres metres d'alçada. I que no va bastar. Per això poc després la van clonar, i en van fer una altra paral·lela. Com que tampoc bastava, fa dotze anys van duplicar l'alçada. El que veia el nostre home des de 2005 eren dues tanques paral·leles de 6 metres d'alçada. Tot i així, tampoc n'hi havia prou, de manera que fa deu anys van decidir afegir-hi una sirga tridimensional de tres metres més d'alçada entre ambdues tanques, i fa tres anys una tanca que dificulta les escalades. El que ara veu aquest negre que espera desesperat des de fa vint anys són 12 km de dues tanques paral·leles de 6 metres d'alçada amb filferro de pues, amb posicions alternatives de vigilància i carreteres entre les tanques per al pas dels vehicles de vigilància. Els cables sota terra connecten una xarxa de sorolls electrònics i sensors de moviment. El conjunt està equipat amb llums d'alta intensitat i videocàmeres de vigilància, així com equips de visió nocturna. El govern que ha construït aquesta tanca és el mateix govern que diu que no està de moda aixecar fronteres i separar països.. El negre s'ho mira, mentre espera sense esperança.  

La costa sembla una pinta de galena

  • by
La costa sembla una pinta de galena
La costa sembla una pinta de galenaLa costa sembla una pinta de galena. També és com una muntanya. Ho té tot. A sota, el gran blau, constant en la seva immobilitat que de vegades un oratge desmenteix. Mirant amunt, alzines, sobre tot alzines que fan ombra els llençols de bruc i de plantes de nom exòtic, com el tomanyí, o vagament evocador, com la viudeta. De tant en tant el glop de verí d'una construcció humana, un xalet, poblat en el millor dels cassos, però sovint abandonat, esquerdat i brut, deixat de la ma de Déu i sotmés als capriciosos destins de pluja, del sol o del vent. Malgrat tot, la costa és bella i salvatge. Orgullosa com una gall de brega abans de combatre. Es manifesta als ulls com un paisatge que no vol acariciar la mirada, sinó esquinçar-la. I ho fa amb una eficàcia esbalaïdora. Divideix la pupil·la en dues meitats no sempre simètriques. Omple els ulls d'ones i de veles menudes i escasses, escampades com si fossin grans de blat en temps de sembra. El millor de la costa és el cel. És bonic quan és blau, blau cel com el cel més net. Aleshores és intens i la llum queda perfectament definida si diem que és brutal. Perquè la llum del cel blau de la Costa Brava es manifesta així: amb brutalitat. També és bonic si el blau està tallat per desenes de núvols de cotó, que manifesten una paleta de colors que no són colors de debò, si nó és hora de sortida o de posta de sol. Tots els matisos de grisos des del blanc fins al negre pinten els núvols. Distreuen la monotonia d'aquest blau enlluernador que té la meva costa. La meva costa és així: sempre a cavall de dues realitats. Cavalcant la llum com si fos un cavall salvatge, on el genet es manté dret només per una raó: és més tossut que la bèstia. Així és la Costa Brava: tossuda en la seva brega permanent amb la llum que, quan la toca, la fa visible.

Són dos homes aparentment iguals

  • by
Són dos homes aparentment iguals. Tenen els ulls clavat en el llenç que s'ls desplega a la paret del Mauritshuis. El primer té els ulls molt oberts, com unes taronges, ens faria dir la tradició. O com un mussol, el difós símbol del coneixement. Quan mira, escruta, despulla. I perd la seva mirada en un sol punt, es perd en un detall. Especula, i no es deixa vèncer pel bressoleig dels segons que passen. Si se'l mira de lluny, fàcilment se'l pot confondre amb una estàtia ebúrnia. Té una consistència pètria. Els colors del roster li basculen des dels grisos del granit fins als opalescents dels marbre. Només veu un cercle que no sembla un cercle, perquè per a ell és com una llàgrima. No sap veure que la llàgrima cau de l'orella. Ho veu tot gros. El detall se li imposa, i, en certa manera, el distreu. És l'home que veu les coses així:
Quan una noia, i una perla, són excuses, i poca cosa més. Voleu anar al Mauritshuis?
El segon té els ulls mig oberts, com si s'endormisqués. Si li sentíssim el cor, notaríem com li batega amb violència, tot el que li diguin els ulls. Per molt adormit que tingui l'entrecuix, una pregunta directa a la seva consciència ens faria saber, si fos sincera, que està íntimament excitat. No es perd en el conjunt. L'abasta amb la seva mirada somniadora. Veu la noia i la fa seva: La imagina dormint al seu llit d'una casa perduda de Delft, o a casa seva, omplint-se la copa de vidre de Bohèmia amb aquell xerès de densitat pastosa que guarda pels moment de gaudi, quan pot arrebossar-se sobre el coixí tou que constitueix el seu temps. És un home que no es perd, que mira tota l'amplada de les coses, però que no sap perquè el seu cos li respon com li respon. És l'home que sap veure això: Són dos homes, són dos mons diferents. Mai no es posaran d'acord, i la guerra entre els dos serà sempre sagnant,

Una història real… o és reial?

  • by
Kunta K. era un superheroi negre. No com Malcolm X, com Muhamad Alí o com Luther King, no. Més aviat com els superherois blancs: Kunta K. s'assemblava a Superman o a Spiderman, o al Capità Amèrica o a l'home de la màscara en una cosa: tenia poders. Per això era un superheroi. Fora d'aquest detall, la seva era una vida més aviat difícil, perquè era abans negre que superheroi. La darrera dificultat que va viure va ser quan una nena blanca, la Katherine K., es va posar a plorar quan se'l va topar pel carrer accidentalment. S'ha de dir que la Katherine K. vivia en un petit barri blanc d'un petit poble que mirat pel Google Earth semblava un tauler d'escacs, per la manera com la població es distribuïa pels nuclis del seu terme. Era també un poble que vivia segons les regles dels escacs, sobre tot la primera: dues peces no poden ocupar simultàniament el mateix espai. Per això la Katherine K., que no havia sortit mai del seu barri, i no sabia que era un negre. Un negre que no sabia encara que era un superheroi. Joseph K. era el batlle del poble en qüestió. Com que era un batlle demòcrata -del partit demòcrata, s'entén- estava convençut que calia donar feina als negres, a fi de no tenir-los desvagats, amuntegats, oblidats, a mercè de les drogues i les bandes, com semblaven pensar els republicans. S'ha de dir que el poble havia estat governat fins aleshores per l'alcalde Richard K., òbviament republicà. Diposat a fer una revolució, Joseph K. va decidir prendre una decisió revolucionària: aquell dia de Reis del 2016, en comptes de posar un negre pintat a la Cavalcada de Reis, n'hi posaria un de debò!. Va ser així com va convocar un concurs per a trobar el figurant negre amb pedigree de tal, que va complir escrupolosament totes les clàusules que la llei de Concursos públics preveia per la tria del proveidor de serveis. Va ser en primer concurs del poble on cap concursant era blanc. També va ser el primer on es va presentar un negre (de fet, 4351 negres). Ignorem si el fet de ser un superheroi va influir en la decisió del tribunal (tots blancs, és clar). Ho dubtem, perquè aquest fet era ignorat pels memres i, fins i tot pel proper Kunta K., que no l'havia fet constar en el seu cevé. (El·lipsi narrativa, això només és un post, i no pot fer-se avorrit) Kunta K., disfressat de Balthazar, anava repartint caramels. Des de la posició preeminet de la seva trona va veure la Katherine K., i així va ser com Kunta K., i la Katherine K., van saber que l'home era un superheroi. (Expliquem-ho de pressa, però a càmera lenta:) Els ulls del rei es clavaren en els de la nena. La neva va veure com els ulls del rei s'encenien com dos semàfors verds, i un raig que encenia totes les partícules suspeses es dibuixava. la neva va sentir com, literalment, li pujaven els colors. La transferència va ser ràpida: Katherine K. va ser la primera negra del món que havia sigut blanca, i Kunta K. passà a ser un superheroi d'allò més vulgar: era blanc. Foto: Des de la Mediterrània