Open post

El vol de la por

Moltes vegades somio que volo, i que sóc alhora l’avió i la pilot. De fet, no ben bé un avió: al meu somni no hi ha soroll, ni llumetes. Més aviat em somio a mi mateixa com un ocell que planeja, però no al caprici dels vents, sinó seguint les meves pròpies indicacions.

Sempre que em somio així veix el mateix paisatge: primer, des de molt amunt, és un desert, quan m’acosto esdevé una platja. La reconec pel color del blat madur de la seva arena, i per les seves dunes sinuoses. També pel brogit d’unes ones esverades, i unes aigües ennegrides, que fan que la platja que veig sigui qualsevol cosa menys idíl·lica.
No m’aturo aqui. Com si volgués encara saber més coses de la meva platja, baixo més, fins que deixa de tenir límits, desapareix el mar i esdevé un cos nu de dona: el meu propi cos. Veig com es belluga, i em reconec el ventre, l’esquena, els cabells negres embolicats, les espatlles caigudes, el pit bla. No m’arribo a veure el rostre, tinc les mans lligades pel canell, amb una corda gruixuda, amb un nus molt gros, que sembla fàcil de desfer, però que sé del cert que no ho és gens. La pell continua sent de color d’or, i les formes son encara ondulants, molt arrodonides i rotundes, com són les formes del meu cos quan no somio.
Encuriosida, baixo com si volgués aterrar a la pista que el ventre, generós, m’ofereix. És ara que m’adono que la pell, que semblava tersa i lluent, és, en realitat, solcada de centenars d’estries, que la tallen arreu, cicatrius disposades seguint els dictats d’un caprici que no pot estar dictat més que per elles mateixes. El meu cos sembla que hagi estat fuetejat amb alguna mena de raspall amb les puntes molt dures. Quan el jo-ocell és a punt de tocar el jo-platja, les cicatrius agafen vida i es tornen ferides obertes, com si una colònia de serps amagades dintre meu ressucités de cop i sortís desesperada a la recerca d’alguna mena d’aire o de llum. S’obren, salvatges, i són ara manantials d’on brolla una sang espessa, calenta, opaca, d’una negror vermellosa, com de vi negre del país del sauló.
Tinc la sensació que són justament la viscositat enganxosa i l’escalfor d’aquesta sang les que em desperten. Només passen dos segons: dos miserables segons que semblen un exèrcit de segons, i ja noto amarades les conseqüències del somni: la samarreta xopa, la suor salada que també se m’ha perlat als llavis, i la tremolor que m’agita no només el cos, sino també el cap, que tremola com la flama que fa equilibris a la pinta del ble d’una espelma.
I la por. Sento la por.
Video: Viure amb por: això és ser un esclau.

Open post

El melic

El nen es mira el llombrígol. Com que encara no sap què és el llombrígol, demana al seu pare. El pare és un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta. Potser tots aquests són prous motius com per justificar la seva resposta:

-Això és el ring-ring.
Ja t’ho pots imaginar. El pare agafa el nen per l’espatlla, l’inclina sobre ell mateix, s’hi embolica, li posa el dit al melic, i el ring-ring sona en forma de rialles.
El nen no és tanoca, li troba gust, i el joc es repeteix, dies i dies. Un dia, però, el nen pregunta:
-Papa, què és això?
-El ring-ring, diu el pare, potser perquè és un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta.
-No, papa. M’han ferit de mort.
Fins i tot essent un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta, l’home entén que el nen ha fet una estirada.
Video: L’ombelico del mondo, de Lorenzo Jovanetti.

Open post

Andròmines

Demà, diuen, és sant Joan. O el solstici. La nit més curta, el día més llarg. Ho aprofito. Repasso la casa, obro armaris. Hi ha roba, llibres, fotografies, records diversos de coses que han passat i que ara ja només són records diversos. M’entretinc a mirar-m’ho tot i no m’hi reconec. Els records no són records: són fantasmes. M’esvero, m’espanto. Començo a fer piles de coses. Piles de roba, de llibres, de fotografies, de records diversos. Al final faig una pila d’armaris. M’assec a l’oreller i espero.

Truquen el timbre. Són els vailets, que venen a mirar si tinc andròmines per cremar. Els senyalo les piles. Els vailets s’afanyen. Tenen moltes cases per desembarassar. Riuen, com si la seva feina fos divertida. Els miro, i penso:
Són uns inconscients.
Ho baixen per l’escala fent cadena. Les piles passen de ma en ma, sense que ningú s’aturi a mirar de què estan fetes. Pels vailets, les meves piles ja són cendres abans de ser cremades. No es sorprenen quan han deixat la casa buida. Tampoc es sorprenen quan els demano que passin al final, quan la foguera sigui tan alta que ja no la puguin fer més alta.
La casa és buida. Les parets blanques, els armaris s’han escapat. Les piles han desaparegut. Només jo, i l’oreller. L’estona passa. Fora, al món, la pila de piles es deu anar fent grossa.
Truquen a la porta i els ho demano. Tampoc ara es sorprenen. Es miren i somriuen, com si pensessin un altre.
M’han agafat, com si fossin palanquins orientals traginant un mandarí en un oreller pel carrer. Dos agosarats s’han enfilat a la pila, i m’hi han deixat, coronant-la. Han encès el foc.
Fora del foc, al món, davant meu, tothom, els més amics també, ballen i mengen coca. Miren la foguera, i quan em veuen allà enfilat diuen:
Lògic.
Video: El Petit de cal Erill canta la Decapitació II, de Pere Quart. Així ho veuen uns nois i noies de segon d’ESO (amb els seus tutors)

Open post

Identitat

De vegades, vull ser un altre, havia pensat sempre, però de tant en tant.
I així va anar vivint, passant dies i aferrant-se a que ser qui era li resultés agradable. Un dia va entendre que s’havia mort, només perquè va començar a pensar sempre que sempre i a tota hora havia volgut ser un altre.
Va renunciar a que alguna cosa li resultés agradable.
I aquesta certesa, la seva primera, l’omplí de pau.

Open post

Sunset (Crepuscle)

Recordeu Sunset Boulevard? Recordeu William Holden submergit a la piscina? Sempre havia volgut tenir uns piscina. Per fi l’ha aconseguida, havien de dir els diaris. I ell comença a explicar com ha arribar a ser un cadàver, amb dos trets a l’esquena i un al ventre, i surant en una piscina molt diferent a la que havia volgut sempre, digués el què digués la premsa.
Per això jo vaig decidir morir-me de la mateixa manera. A veure… no és que jo esperés poder fer el que va fer ell, després de mort: convertir-se en la veu en off de la seva pròpia història. Jo creia, aleshores que això només era un recurs narratiu per aportar credibilitat. Diuen que posar el nom autèntic a les autobiografies és com signar un contracte de versemblança amb el lectors. Però, que voleu, jo penso que la veu d’un mort és difícilment discutible, i, a més, després de mort ja no hi ha cap motiu per mentir.
Això és el que creia aleshores, quan estava viu. Que només era un recurs narratiu obtingut de la llista de recursos narratius potents. I aqui em teniu, sorprès de veure que no. Que és perfectament possible estar surant en una piscina -sense cap tret, en el meu cas, però ben mort, i explicar quins tortuosos camins m’hi han menat. Com es fa possible o perquè són qüestions en les que penso reflexionar al llarg de la meva nova existència difunta, que, presumeixo, serà molt llarga,
Quan estava viu vaig llegir aquesta mena d’epitafi: Aqui descansa JF, que va morir tal com va viure: sense ganes. I això, en el meu cas, és una veritat no del tot absoluta. En el meu cas, el sense ganes no era del tot inclusiu. Per entendre’ns, us diré que quan estava viu tenia ganes de morir-me, i ara, de mort, tinc ganes de viure. Per tant, poden ser unes ganes equivocades, no ho nego, però tampoc es pot dir del tot que no tingués ganes d’alguna cosa: tenia ganes del contrari.
Hi ha esperits de contradicció, és veritat. Jo en devia ser un. O ho sóc encara, siguin les que siguin les coordenades de la meva nova existència. Però el que puc assegurar-vos és que la contradicció absoluta, el fet d’estar sempre de cul a tot i a tothom, porta a la insatisfacció permanent. I, com a model de vida no el desitjo a ningú, i menys encara com a model de vida eterna.
Ningú no m’ha explicat si ho serà de debò, d’eterna, De viu, sempre deia que la idea de l’eternitat em feia vertígen. I ara, amb una nova existència just acabada d’estrenar, encara me’n fa. O també me’n fa. No sé fins a quin punt els fets de la meva vida passada condicionaran el meu estatus o les condicions de la meva nova manera de viure. De moment, les coses no són massa diferents de com eren abans, i podria dir que el meu problema més immediat és que tinc la humitat clavada als ossos.
No és cap metàfora amable. És de debò que la noto, la humitat, i això em fa pensar que he caigut a la piscina, just deu fer deu minuts, perquè anava begut, i era incapaç de fer dues passes seguides sense fer un recorregut circular sobre mi mateix. Com les fouettés de la Isadora Duncan, però descoordinades, lentes, i farcides de dubtes. I aquesta és, doncs, la meva primera aseveració: la mort cura les borratxeres molt més eficaçment que el cafè amb sal o els bloody marys. Perquè fa més o menys deu minuts jo estava fent tentines al jardi, sense veure-hi de cap ull i ara, ja veieu: lúcid com un mussol i amb ganes de conversa.
Adonar-me d’aquest fet que no podia ni sospitar me’n fa adonar d’un altre. La mort també cura la tristesa, perquè fa deu minuts jo era un borratxo trist, I ara no estic borratxo i, a més, m’adono que penso les coses amb un llevíssim sentit de l’humor, una mica flegmàtic. Això em permet pensar que la mort cura la tristesa i les borratxeres. I, com que sóc donat a a convertir les anècdotes en categories, concloc que la mort té un element positiu important: posa distància i dona perspectiva. I no penso pas desaprofitar l’oportunitat que la mort em dona per intentar explicar millor com era jo de viu.
La psicoanàlisi, de debò, només s’hauria d’autoritzar de morts.

Scroll to top