El vol de la por
Ficció / 7 de juliol de 2014

Moltes vegades somio que volo, i que sóc alhora l’avió i la pilot. De fet, no ben bé un avió: al meu somni no hi ha soroll, ni llumetes. Més aviat em somio a mi mateixa com un ocell que planeja, però no al caprici dels vents, sinó seguint les meves pròpies indicacions. Sempre que em somio així veix el mateix paisatge: primer, des de molt amunt, és un desert, quan m’acosto esdevé una platja. La reconec pel color del blat madur de la seva arena, i per les seves dunes sinuoses. També pel brogit d’unes ones esverades, i unes aigües ennegrides, que fan que la platja que veig sigui qualsevol cosa menys idíl·lica. No m’aturo aqui. Com si volgués encara saber més coses de la meva platja, baixo més, fins que deixa de tenir límits, desapareix el mar i esdevé un cos nu de dona: el meu propi cos. Veig com es belluga, i em reconec el ventre, l’esquena, els cabells negres embolicats, les espatlles caigudes, el pit bla. No m’arribo a veure el rostre, tinc les mans lligades pel canell, amb una corda gruixuda, amb un nus molt gros, que sembla fàcil de desfer, però que sé del…

El melic
Ficció / 25 de juny de 2014

El nen es mira el llombrígol. Com que encara no sap què és el llombrígol, demana al seu pare. El pare és un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta. Potser tots aquests són prous motius com per justificar la seva resposta: -Això és el ring-ring. Ja t’ho pots imaginar. El pare agafa el nen per l’espatlla, l’inclina sobre ell mateix, s’hi embolica, li posa el dit al melic, i el ring-ring sona en forma de rialles. El nen no és tanoca, li troba gust, i el joc es repeteix, dies i dies. Un dia, però, el nen pregunta: -Papa, què és això? -El ring-ring, diu el pare, potser perquè és un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta. -No, papa. M’han ferit de mort. Fins i tot essent un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta, l’home entén que el nen ha fet una estirada. Imatge: El melic, font de bactèries. Una altra manera, més prosaica, de veure el ring-ring. Video: L’ombelico del mondo, de Lorenzo Jovanetti.

Andròmines
Ficció / 23 de juny de 2014

Demà, diuen, és sant Joan. O el solstici. La nit més curta, el día més llarg. Ho aprofito. Repasso la casa, obro armaris. Hi ha roba, llibres, fotografies, records diversos de coses que han passat i que ara ja només són records diversos. M’entretinc a mirar-m’ho tot i no m’hi reconec. Els records no són records: són fantasmes. M’esvero, m’espanto. Començo a fer piles de coses. Piles de roba, de llibres, de fotografies, de records diversos. Al final faig una pila d’armaris. M’assec a l’oreller i espero. Truquen el timbre. Són els vailets, que venen a mirar si tinc andròmines per cremar. Els senyalo les piles. Els vailets s’afanyen. Tenen moltes cases per desembarassar. Riuen, com si la seva feina fos divertida. Els miro, i penso: –Són uns inconscients. Ho baixen per l’escala fent cadena. Les piles passen de ma en ma, sense que ningú s’aturi a mirar de què estan fetes. Pels vailets, les meves piles ja són cendres abans de ser cremades. No es sorprenen quan han deixat la casa buida. Tampoc es sorprenen quan els demano que passin al final, quan la foguera sigui tan alta que ja no la puguin fer més alta. La casa és…

Identitat
Ficció / 17 de maig de 2014

–De vegades, vull ser un altre, havia pensat sempre, però de tant en tant. I així va anar vivint, passant dies i aferrant-se a que ser qui era li resultés agradable. Un dia va entendre que s’havia mort, només perquè va començar a pensar sempre que sempre i a tota hora havia volgut ser un altre. Va renunciar a que alguna cosa li resultés agradable. I aquesta certesa, la seva primera, l’omplí de pau. Imatge: Els components de la identitat Vídeo: José Antonio Labordeta recita Retrospectivo existente, de Miguel Labordeta

Sunset (Crepuscle)
Ficció / 15 de maig de 2014

Recordeu Sunset Boulevard? Recordeu William Holden submergit a la piscina? Sempre havia volgut tenir uns piscina. Per fi l’ha aconseguida, havien de dir els diaris. I ell comença a explicar com ha arribar a ser un cadàver, amb dos trets a l’esquena i un al ventre, i surant en una piscina molt diferent a la que havia volgut sempre, digués el què digués la premsa. Per això jo vaig decidir morir-me de la mateixa manera. A veure… no és que jo esperés poder fer el que va fer ell, després de mort: convertir-se en la veu en off de la seva pròpia història. Jo creia, aleshores que això només era un recurs narratiu per aportar credibilitat. Diuen que posar el nom autèntic a les autobiografies és com signar un contracte de versemblança amb el lectors. Però, que voleu, jo penso que la veu d’un mort és difícilment discutible, i, a més, després de mort ja no hi ha cap motiu per mentir. Això és el que creia aleshores, quan estava viu. Que només era un recurs narratiu obtingut de la llista de recursos narratius potents. I aqui em teniu, sorprès de veure que no. Que és perfectament possible estar surant en…