Benestar

Objectius i accions en el terreny del benestar, la salut i la productivitat

Fa dos dies que vaig al gimnàs

  • Jaume 
Fa dos dies que vaig al gimnàs
Fa dos dies que vaig al gimnàs. De totes les maneres més despersonalitzadores de fer esport que puc imaginar, aquests gimnasos de màquines i artefactes són les que guanyen. Hi he anat altres vegades, i sempre he tingut la mateixa sensació: la majoria dels seus usuaris van a la seva, no parlen, no comuniquen. És a dir, estan en diàleg permanent amb el seu cos. Es busquen els centímetres de greix que acaben de perdre, s'ensumen la suor que emanen, miren com evolucionen les línies del seu cos. Gairebé diria que no importa si l'objectiu té a veure amb l'estètica, amb la salut, amb la força o amb l'exploració de fins on pot arribar la massa muscular sense rebentar. Aquesta característica poc socialitzadora dels gimnasos és, per a mi, un dels seus atractius. Jo, al gimnàs hi vaig perquè he descobert que la creació de rutines m'ajuda a assolir els objectius que vull aconseguir, que són ben senzills. Quan sóc al gimnàs no sé pensar en res més que en la suor que faig rajar dels meus porus. No miro l'altra gent, i no em sembla que em mirin. Senzillament, estic jo sòl i l'esforç, i tinc la sensació que, a més de la pell (i la quota) m'hi estic deixant de debò aquells trossos de mi que em sobren, que em fan mal i nosa. Murakami, seguint Buda, diu que el dolor és obligatori, i el patiment és opcional. Aquesta frase em serveix de punt de partida per afirmar una cosa: no sento dolor, al gimnàs, i, en canvi, m'obligo a una certa dosi de patiment. Una espurna de patiment ajuda a tenir clar que hi ha coses a la vida per les quals val la pena patir una mica. Sé que aquesta frase té un a redundància interna, però... importa gaire si al cap d'una hora has perdut 150 grams d'allò de tu mateix que et fa mal?

Cal triar entre el SEO i l’estil?: contra els uniformes

  • Jaume 
Cal triar entre el SEO i l'estil?
Cal triar entre el SEO i l'estil?Cal triar entre el SEO i l'estil? L'any 1765, el comte de Buffon va dir: Le style c'est l'homme même. I, també a Internet, o sobre tot a Internet, la singularització és un valor. Recordeu com ens reiem dels xinesos de fa anys, pel fet que tots anaven en bicicleta i vestien tots de la mateix manera? Ara tenen autopistes de sis carrils i tenen botigues de Zara. I no ens fotem de la mateixa manera de la uniformització del món. També del nostre. Aquesta entrada està sent vigilada de prop per un artilugi digital que vigila si faig les frases llargues o curtes, si destaco prou el missatge del meu article o si l'omnipotent i omnipresent Mr. Google ho tindrà fàcil per trobar-me.
El Discurs sur le style, del comte de Buffon, ha fet fortuna en el món de les idees. Aqui el teniu en francès, castellà i llatí!
No sóc un profeta de l'antitecnologia, ni un pessimista convençut de les seves maldats. Si que crec, però, que cal parar atenció a les conseqüències perverses que està tenint en els nostres hàbits i en les nostres conductes. Per exemple, les del SEO. En teoria, el SEO (Search Engine Optimitzation) serveix per donar pautes per a que els nostres continguts a la xarxa siguin visibles. Però el que fa és donar consells per a la uniformització de tots els continguts, d'acabar amb l'estil, o d'imposar un estil de baix nivell fonamentat en el criteri que cal fer fàcilment digeribles tots els continguts. Per això cal especificar els temes clau, escurçar les frases, destacar les imatges, multiplicar els enllaços. Es tracta d'imposar per la via dels fets un estil global fonamentat en la reducció, de convertir els àpats d'idees en idees en pastilles. Personalment, ja us aviso, tinc en compte el SEO pel que  fa a la visibilitat dels meus articles, però gens pel que fa a la llegibilitat. Segons les pautes marcades, gairebé el 70% de les meves frases són més llargues del que els nous definidors d'estil són capaços de suportar. Però... que voleu! Si el comte de Buffon tenia raó, l'estil sóc jo mateix. Hi ha cap motiu per què vulgui ser un altre?

El temps és la mesura de totes les coses

  • Jaume 
Observeu atentament la imatge que encapçala aquesta rucada. Feu-vos vostres els colors. Rumieu de quina manera feu servir el vostre temps. I decidiu si és la millor manera per treure'n tot el suc. El suc que sigui: eficàcia a la feina, recursos econòmics, kilograms de benestar, dosis de bon humor o intensitat en les vostres relacions. El cercle té vint-i-quatre hores, és a dir, és com un rellotge, però de tot el dia, i la distribució que hi ha és indicativa, no serveix per altra cosa que per definir un codi de colors ben arbitrari. Vosaltres podeu posar els vostres colors. No tinc el gust de conèixer Mason Currey. Però així, d'entrada, us haig de dir que em cau bé. Entre 2007 i 2013 es va dedicar a recollir dades i anècdotes relacionades amb les rutines quotidianes de gent famosa. No famosa a la manera de sortir i la tele i tal, clar, sinó de la mena de fama que transcendeix la història i que fa que una persona esdevingui un personatge històric. Ho va fer en un bloc, Daily Routines, que ara ha tancat, perquè va passar la informació que va recollir a un llibre que no us costarà trobar, si és que el tema us interessa. De tot plegat se n'ha fet una infografia (una mena de pòster gegant) que és entretinguda perquè recull els horaris vitals de setze personatges històrics. Els que sóm xafarders de mena, de la mena de xafarders d'abans volem dir, ens sentim una mica voyeurs quan entrem en la intimitat dels homes i les dones transcendents, i ens agrada imaginar anècdotes construïdes al damunt de les dades -certes o no- que en tenim. Per tant, aquesta rucada només és això: la primera de les disset que, sense cap mena de periodicitat triada, faré servir per omplir els dies que no tingui ànims per rucar al meu caprici. Feu-la servir, doncs, de guia de pantones pel que ha de venir i/o d'estímul mental, tan poderós -o poc poderós- com vulgueu. Ah! I no us perdeu el video que segueix!   Imatge: Treta d'una infografia obtinguda a la publicació digital Actualitté Video: El reloj, de Los Panchos, ensucrada i... una albada, com les de tota la vida.  

Reconciliar-se amb el passat

  • Jaume 
He filtrat mitja lliura de farina i un sobret de llevat. Hi he fet un volcà, i amb tres ous he dibuixat la lava. L'he trencat amb el batedor de mà, i l'he trempat amb quatre unces i mitja de sucre amb un polsim de vainilla. Tot seguit hi he abocat mig gotet de llet, i he batut la barreja fins a fer una mena de ciment. He fos mitja lliura de mantega, i l'he abocat a les restes del volcà. Aleshores, si: he batut amb constància fins a trobar la viscositat que volia. He estrenat els motlles nous, i he fet divuit magdalenes normals i quaranta magdalenes petites, de la mida d'una nou. He pensat que les normals eren les petites madeleines de Proust i les petites bé podrien dir-se noisettes de madeleine. He donat les gràcies al francès, per existir i per amotllar-se amb tanta precisió a les coses que mengem, quan volem que siguin alguna cosa més que coses de menjar. He mirat d'imaginar com devia ser la cuinera Madeleine, que se les va inventar. Segur que amb els braços molsuts, un devantal de cotó blanc, les galtes vermelles i un piteram fellinià. O potser llarga i esprimatxada, amb una nou al coll com una magdalena, i un davantalet blanc amb puntes, per damunt dels genolls. He pensat que m'havia de reconciliar amb el passat,

La magdalena de Proust

  • Jaume 
Il y avait déjà bien des annés que, de Combray, tout ce qui n'était pas le théatre et la drame de mon coucher n'éxistait plus pour moi, quan un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thè. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Ell envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Sant-Jacques.  Això explica Proust. La resta és coneguda. Quan s'acostà als llavis un trosset de magdalena xopat en una cullaradeta de tè, se li van obrir les portes de la memòria, de la recerca del temps perdut, i comença un cicle de set llibres sublims, sense cap més objecte en ell mateix que cercar la màxima precissió literària per explicar una cosa tan poc precisa com són els mecanismes i camins de l'activitat interior. Déu n'hi dó. La veritat és que és mentida. Als esborranys de À la recherche du temps perdu no existia la magdalena. Allò que Proust va voler primerament com a detonant del procés de la memòria era una senzilla llesca de pa torrat. Això fa que la magdalena en qüestió no sigui res més que un artifici literari, un desencadenant narratiu o descriptiu. A més, per nosaltres, lectors catalans avesats a les magdalenes més o menys rodones enfornades en petits motlles de paper plegat com un acordió, és aquesta la forma que evoquem quan llegim Proust. Sembla just donar a la magdalena el que és de la magdalena, i esboçar algunes curiositats de la seva història. Primerament sobre el nom: la Magdalena de la tradició es deia Madeleine Paulmier i era la cuinera d'uns aristòcrates que havien convidat al seu palau de Commercy Stanislas Leszczynski, rei exilat de Polònia i sogre de Lluís XV, Aquest home havia d'odenar uns anys més tard la construcció de la coneguda plaça Stanislas de Nancy. Jo no ho sabia: ni quan vaig estar a Nancy amb els meus amics lorenesos, ni quan vaig llegir Proust ni quan menjava magdalenes. Ara jo mateix em faig les meves petites madeleines a la manera compostelana, i deixo que em facin pelegrinar per aquells dies que vaig ser a Nancy, amb en Guitou, en Valraux, la Sixième, la Joëlle, en Jean-Pierre, la Marie... Si: era molt jove. I la magdalena xopa de tè continua sent un detonant una mica més que narratiu, un autèntic passaport o salconduit cap al passat. Cap a tot allò que em justifica.