Ficció

Textos, pretextos, fragments, esborranys i provatures de ficció

Clock!

  • Jaume 
El 13 d'octubre del 1958 a casa, el pare i la mare van ser despertats per un cop sord. El pare va pensar que havia estar algun cop de vent capriciós, que s'havia entrebancat amb alguna porta, potser la del pati. La mare, no: se'n va adonar de seguida. Havia arribat el paquet. Una estona abans d'aquest cop sord, la cigonya sobrevolava els teulats de Mataró. Concretament els teulats dels límits de Mataró, del punt on acabava la ciutat i començaven les hortes petites, cansades de la verdura de l'estiu. Quan va llucar el que coincidia amb la descripció del full de ruta -doble vessant, de teula nova, amb un terrat amb barana de dovelles de fang i xemeneia curta, va iniciar un picat que jo recordo com el meu primer instant de por. La vaig descobrir, la por, d'aquesta manera: estirat en un farcell enganxat al bec llarg d'una bestiola plomada (encara no li havia posat nom) precipitant-se vertical contra l'absis de la xemeneia. La cigonya va aturar-se al costat de la xemeneia, va acostar el bec a una de les lluernes laterals, em va mirar com si volgués prendre'm la mida per comprovar que hi passava, i, satisfeta, m'hi entaforà. Va ser un trajecte curt, negre i fosc, però aquest ja no em va fer por. La llum, no la fosca, m'ha atemorit sempre, perquè amb la llum viatja la veritat, i la veritat em fa pavor. I després el cop sord. Clock! -Clock!,  es van despertar els pares. Això va ser tot.

Principi de ressenya d’un llibre a mig fer

  • Jaume 
Fer la ressenya d’un llibre no escrit pot semblar una frivolitat, però, en qualsevol cas, és un magnífic exercici d’estil, perquè, en el fons, només hi ha dues maneres possibles de fer literatura:  escriure coses no escrites o tornar a escriure coses ja escrites. A més, cada dia que passa queden menys coses noves per escriure, de manera que avui no hi ha escriptors: només hi ha escrivents i re-escriptors. Derelicte és un cas de re-escriptura. I això és així per dues coses: perquè el seu autor és un home amb un cert ofici, però sense cap mena d’imaginació i, també, perquè toca un tema molt tocat, anava a dir que molt tronat, que és el de la identitat. Es tracta d’unes memòries, però redactades per un narrador editor, és a dir, un personatge que ha conegut el protagonista, si més no en una part important de la seva vida, i que té el mandat i la necessitat d’escriure el que escriu.  El mandat el rep perquè el protagonista té la necessitat de passar comptes amb el seu passat per fer que la seva vida tingui sentit, i una necessitat perquè al narrador li cal el mateix. L’únic motiu per fer-ho d’aquesta manera és que el protagonista, que ja és mort, ha acabat el seu temps sense haver-ho pogut enllestir. I això també passa per dues coses: la primera perquè, a diferència del narrador, al protagonista li cal morir-se per fer-ho, perquè l’home ja s’havia rendit abans, i la segona és perquè, en la fase final de la seva vida, que és quan arriba el moment de fer balanç, el protagonista ha optat per ser una mena de transposició del personatge de sant Job, empestat fins la medul·la, però capaç només de netejar-se les llagues superficials amb un tros de teula de fang. La troballa més original del llibre és el seu títol: Derelicte, les restes del naufragi, I reconec que dir això pot semblar una bestiesa quan s’acaba de publicar un llibre de poesia que es diu Derelictes. Per tant, només faré un matís: el títol de Derelicte constitueix la re-escriptura més original de tot el que hi ha escrit a la novel·la (em sembla que no havia dit que es tracta d’una novel·la). Només hi ha un remei per fer que la re-escriptura sembli sempre nova: assumir que la re-lectura sigui sempre un exercici d’originalitat, i que, en el fons, ja no hi ha lectors: només re-lectors.

Fàbrica? O era màquina?

  • Jaume 
L'agost del 98 feia tanta calor que em semblava que l'ordinador suava. Potser només passava que li encomanava la suor. O que l'escalfava a base de pulsacions. Batecs i tecles. Per una persona sense passió com jo l'ordinador no servia per ordenar res. Amb el temps he sabut que més aviat ha estat un element de desordre a la meva vida. Potser a la vida del món en general. Però, és clar, aquesta apreciació. a més d'inoportuna i politicament incorrecta, és estèril. Aquest enginy i, sobre tot, la manera de fer anar el cervell que comporta, són avui elements estructurals de l'existència.
No entenc les coses que no es poden tocar. Sóc, potser, membre de la darrera generació que pot dir això. La generació que em segueix -jo no he tingut fills- sembla entendre molt més de coses intangibles. Han après a conèixer les figuretes de la tele que viatgen pels fils de la llum, com volia fer Manolito, l'amic odiat de la Mafalda. Com volia fer jo, sense sortir-me'n. Com Manolito.
De quina matèria estan fets els somnis? S'ha dit del cinema que és la fàbrica de fer somnis. O la màquina, no ho recordo. Podria mirar a Internet si la cita diu la fàbrica o la màquina. Molta gent ho faria. Jo ho hagués fet aleshores, quan em semblava que la precisió éra una exigència de la perfecció, i volia ser precís en totes les coses. La feina també m'hi obligava. Un arquitecte imprecís no pot ser salvat ni pel més experimentat dels paletes, llevat que el paleta faci d'arquitecte (que, d'altra banda i per sort, penso, és una cosa habitual). Poc abans de caure a la piscina, jo ja havia esdevingut un mal arquitecte, perquè m'havia tornat imprecís, i no tenia ganes de saber si el cinema era una màquina o una fàbrica de fer somnis, bàsicament, perquè havia deixat de tenir somnis.
L'agost de 1998, però, Internet s'obria com una poderosa màquina d'alimentar somnis reals, possibles. Cosa aquesta que el cinema no permet, si nó és com a argument narratiu de mena fantasiosa, com a La Rosa púrpura de El Cairo. Jo no podia ser Jeff Daniels, ni tenir un embolic amb la Mia Farrow, però a l'estudi de casa tenia la manera de buscar i trobar persones, humanes, com jo, no personatges, que busquéssin el mateix que jo. Això em semblava aleshores. No com ara, que penso, xop fins als ossos, que de fet no som altra cosa que personatges i que jo tenia un problema greu: no sabia què buscava, i, per tant, qualsevol cosa que trovés m'estava bé.
L'agost del 98 només feia tres mesos que haviem fet les gestions necessàries per tenir Internet, en aquella prehistòria de l'invent. Potser algú se'n recorda: Internet es penjava si trucaven al telèfon, no hi havia tarifes planes, i cada descoberta era viscuda amb una il·lusió innennarrable.
La Pilar era de vacances. Jo no hi era. Això ja hauria de ser un símptoma de que no tenia les coses ben posades. La Pilar no em bastava, i quan dic la Pilar dic tot el que aquest nom comportava, veig ara, per a mi: èxit professional, salut econòmica, estabilitat emocional, reconeixement social i satisfacció personal. Els ingredient d'una identitat equilibrada. Tot i això, ara vull advertir que quan deia satisfacció personal devia voer dir la satisfacció d'ella, perquè jo, aleshores ho ignorava, sóc un insatisfet de mena. I que ningú no trobi a faltar l'amor en aquesta llista. No entenc les coses que no es poden tocar, deia. Ni ara ni mai. Però sóc prou poca cosa com per no voler negar-les. I això, sobre tot, per un motiu: si els altres les entenen podria ser que fos un dèficit meu no fer-ho, molt més que una mostra de ganes de saber de les coses o d'entendre el món. Potser, com volia Dante, l'amor mou el món, de debò. Només que jo no me n'he adonat mai.
Desvagat, em deixava anar per aquells espais intangibles d'allò impalpable que era, tot just un projecte de la xarxa que és ara. I, tot i que sabia que les lletres que fluien a la pantalla eren l'ombra o el rastre de persones amb carn i ossos, feia com si fossin només lletres que em reptaven a una mena de passatemps d'enginy. Un joc, si.
Shakespeare feia les seves persones amb passions, amb desitjos, amb il·lusions... Massa coses inconcretes per al meu cervell manifestament mutilat.

El vol de la por

  • Jaume 
Moltes vegades somio que volo, i que sóc alhora l'avió i la pilot. De fet, no ben bé un avió: al meu somni no hi ha soroll, ni llumetes. Més aviat em somio a mi mateixa com un ocell que planeja, però no al caprici dels vents, sinó seguint les meves pròpies indicacions.
Sempre que em somio així veix el mateix paisatge: primer, des de molt amunt, és un desert, quan m'acosto esdevé una platja. La reconec pel color del blat madur de la seva arena, i per les seves dunes sinuoses. També pel brogit d'unes ones esverades, i unes aigües ennegrides, que fan que la platja que veig sigui qualsevol cosa menys idíl·lica.
No m'aturo aqui. Com si volgués encara saber més coses de la meva platja, baixo més, fins que deixa de tenir límits, desapareix el mar i esdevé un cos nu de dona: el meu propi cos. Veig com es belluga, i em reconec el ventre, l'esquena, els cabells negres embolicats, les espatlles caigudes, el pit bla. No m'arribo a veure el rostre, tinc les mans lligades pel canell, amb una corda gruixuda, amb un nus molt gros, que sembla fàcil de desfer, però que sé del cert que no ho és gens. La pell continua sent de color d'or, i les formes son encara ondulants, molt arrodonides i rotundes, com són les formes del meu cos quan no somio.
Encuriosida, baixo com si volgués aterrar a la pista que el ventre, generós, m'ofereix. És ara que m'adono que la pell, que semblava tersa i lluent, és, en realitat, solcada de centenars d'estries, que la tallen arreu, cicatrius disposades seguint els dictats d'un caprici que no pot estar dictat més que per elles mateixes. El meu cos sembla que hagi estat fuetejat amb alguna mena de raspall amb les puntes molt dures. Quan el jo-ocell és a punt de tocar el jo-platja, les cicatrius agafen vida i es tornen ferides obertes, com si una colònia de serps amagades dintre meu ressucités de cop i sortís desesperada a la recerca d'alguna mena d'aire o de llum. S'obren, salvatges, i són ara manantials d'on brolla una sang espessa, calenta, opaca, d'una negror vermellosa, com de vi negre del país del sauló.
Tinc la sensació que són justament la viscositat enganxosa i l'escalfor d'aquesta sang les que em desperten. Només passen dos segons: dos miserables segons que semblen un exèrcit de segons, i ja noto amarades les conseqüències del somni: la samarreta xopa, la suor salada que també se m'ha perlat als llavis, i la tremolor que m'agita no només el cos, sino també el cap, que tremola com la flama que fa equilibris a la pinta del ble d'una espelma.
I la por. Sento la por.
Video: Viure amb por: això és ser un esclau.

El melic

  • Jaume 
El nen es mira el llombrígol. Com que encara no sap què és el llombrígol, demana al seu pare. El pare és un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta. Potser tots aquests són prous motius com per justificar la seva resposta:
-Això és el ring-ring.
Ja t'ho pots imaginar. El pare agafa el nen per l'espatlla, l'inclina sobre ell mateix, s'hi embolica, li posa el dit al melic, i el ring-ring sona en forma de rialles.
El nen no és tanoca, li troba gust, i el joc es repeteix, dies i dies. Un dia, però, el nen pregunta:
-Papa, què és això?
-El ring-ring, diu el pare, potser perquè és un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta.
-No, papa. M'han ferit de mort.
Fins i tot essent un home enjogassat, rialler, grassonet, hipertens, panarra, golut, i una mica poca-solta, l'home entén que el nen ha fet una estirada.
Video: L'ombelico del mondo, de Lorenzo Jovanetti.