Lectura

Ressenyes, notes de lectura, novetats editorials, crítiques…

Gran Cabaret, de David Grossman: els subratllats

  • by
David Grossman, Gran Cabaret, Edicions 62, col. El Balancí, 2015, 190 pàgs.
  • Una dona que,  segons ella mateixa pretenia, només volia el meu bé, i tanmateix em va parir! No, perquè penseu quants judicis, empresonaments, investigacions i sèries policíaques es fan per assassinat, i jo encara no he sentit a dir que n'hi hagi hagut per cap part! Ni premeditat, ni negligent ni involuntari, ni tan sols per instigació al part! I recordeu que es tracta d'un delicte la víctima del qual és un menor! (Pàg. 13)
  • (començar la conversa)... com dues persones, perquè, si més no, pogués explicar-li com m'havia oblidat d'ell, com la resistència a recordar una cosa forta i dolorosa que pertany al passat ofusca i esborra lentament grans porcions del passat. (Pàg. 31)
  • Sabeu quan costa avui mantenir una ànima? és un article de luxe! (Pàg. 35)
  • "Aquest home", penso jo, "que no és ni guapo, ni excitant, ni atractiu, com sap on tocar exactament per transformar una persona en massa, en xusma? (Pàg. 38)
  • Es tracta d'una persona abans del desballestament. (Pàg. 39)
  • Penseu què representa el fervor i la perseverança en el fet de ser Dóvale! O simplement de ser! (un mateix) (Pàg. 39)
  • Us adoneu de com n'és, d'aclaparadora, la idea del ser? Com n'és de subversiva? (Pàg. 39)
  • -Han passat molt anys -va dir de seguida-, ni jo sóc jo, ni tu ets tu. (Pàg. 64)
  • Per què no goso més? Perquè no puc més? Per què no em prenc per un moment unes vacances de mi mateix, de la cara de cianur que se m'ha posat els darrers anys, amb els ulls sempre vermells per culpa de les llàgrimes contingudes? Per què no m'enfilo en una cadira i exploto cridant "aplaudiments a la mort"?, la mort que va aconseguir usurpar-me en sis setmanes, maleïda sigui, l'única persona que he estimat mai de veritat, amb ànsies de viure, amb la joia de viure, des del moment que vaig veure el seu rostre, el teu rostre, la teva cara rodona i resplendent, amb el preciós front intel·ligent i pur, amb els cabells forts i densos que jo, amb la meva ximpleria, creia que testimoniava la teva força d'aferrar-te a la vida, i el teu cos ample, gran, generós i dansaire... No gosis esborrar ni un sol d'aquells adjectius, eres com un medicament per a mi, un medicament per a la meva solteria seca que m'empresonava, per al "temperament judicial" que gairebé m'ha canviat el caràcter, per a tots els anticossos acumulats a la sang durant els anys que no hi eres, fins que vas arribar, a dolls... (Pàgs. 70-71)
  • Us parlo d'un nen que encara no té catorze anys, d'en Dòvik, d'en Dóvale, el tresor de la seva mare. Mireu-me ara, exactament com ell, llevat de la calba, els pèls de la barba i l'odi al gènere humà. (Pàg. 74)
  • No hi ha cap dubte que fa estona que s'haurien aixecat i marxat, fins i tot que l'haurien fet fora de l'escenari amb xiulets i crits, si no fos per la temptació irresistible de fer una ullada a l'infern d'un altre. (Pàg. 82)
  • A la base, els instructors, diguem-ne els comandants, cadascú yenia el seu propi defecte. Cada un era com una còpia dolenta d'un ésser humà. No els havien acceptat a l'exèrcit de veritat, i s'havien convertit en comandants dels nens de la Gadnà. Un era guenyo, i no hi veia a un metre, un altre tenia els peus plans, una estava herniada i un altre era de Holon. Creieu-me, amb deu instructors d'aquells s'hauria pogut muntar una persona normal. (Pàg. 88)
  • Em feien cas, em llançaven com una pilota de l'un a l'altre, era petit i lleuger, per l'edat també era el més petit, una vegada em van fer avançar de clase, és igual, no és que fos molt intel·ligent, simplement, n'estaven tips de mi, i em van donar una puntada de peu cap amunt. (Pàg. 90)
  • En Dòvale somriu, i el públic amb ell. Què els està venent? Què s'està venent? (Pàg. 92)
  • Ell tenia raó: l'havia esborrat. (Pàg. 93)
  • Deixo els companys i segueixo la soldada, i entenc que ja està, que estic liquidat, des d'aquell primer moment vaig tenir la sensació que no tornaria mai més, que per a mi tot allò s'havia acabat, la meva infantesa, vull dir. (Pàg. 97)
  • És interessant -somriu- que tots dos tinguéssim una depressió postpart després del meu naixement, tot i que la meva ha sigut de cinquanta set anys. (Pàg. 101)
  • Us adoneu de quin estrès és per a un nen de tres anys que el pare t'obligui a anar a la guarderia cada dia per un camí diferent per despistar els assassins? (Pàg. 109)
  • Entenc tan poc de mi mateix, i darrerament cada vegada menys. Quan no tens ningú amb qui parlar, quan la Tamara no hi és per indagar i furgar, també es bloquegen els canals interiors. (Pàg. 120)
  • Trrrr! No puc pensar res, no sento res, qualsevol pensament es trenca en mil bocins, sóc un puré de pensaments, trrr! (Pàg. 124)
  • Vet aqui una qüestió del zen dovalista: un home, quan està sol al bosc i no té al voltant cap persona no cap ésser viu, segeueix essent culpable? (Pàg. 152) (el zen de Dovale, el comediant)
  • Un nen de cinquanta-set anys apareix de dins un vell de catorze. (Pàg. 176)
  • Amb ella mai no feia càlculs. L'estimava de veritat. (Pàg. 186)
  • Almenys de mi en quedaran unes paraules... Com serradures després de serrar l'arbre... (Pàg. 189)

Ciutat de Bohane, de Kevin Barry

  • by
Ciutat de Bohane és un llibre de 305 pàgines, editat per Raig Verd. Té quatre parts, d’extensió desigual, però que transcorren en gairebé un any, a cavall del 2053 i del 2054. És la primera novel·la de Kevin Barry. L’autor té ara quaranta-sis anys, i va néixer a Limerick, una ciutat que, com l’imaginària Bohane, està situada a la costa oest d’Irlanda, i obre l’estuari del riu Shannon, al final del qual hi ha la ciutat de Shannon, construïda ex novo a la dècada dels seixanta del segle XX sobre uns terrenys d’aiguamolls al costat del riu. Com totes les ciutats de nova construcció, necessitarà alguns segles per tenir una història explicable. Si dono aquestes dades, obtingudes d’aquesta mena de Gran Basar de la Informació que és la Xarxa, és perquè em semblen rellevants per situar Bohane, fonamentalment pels que es facin el favor o el regal de llegir-la. Bohane és una ciutat travessada per un riu del mateix nom. Té diversos barris, i cada barri té les seves famílies agrupades en clans i bandes, que s’oposen entre elles pel control de la citat. I, al davant de cada banda, hi ha un pinxo més o menys reconvertit en homme d’affaires, que mou els fils de la ciutat, no tan a la manera del titellaire, sinó directament, a la manera de una mena de Déu, del qual depenen els destins dels habitants de la ciutat. Si La Regenta, de Clarín, tingués una pàgina al Facebook (potser l’hi té) jo seria un dels milers de persones que hi haurien posat un M'agrada. Dic això perquè el començament de Ciutat de Bohane em va evocar el canònic inici d’aquell llibre del XIX, que passa per un dels models del naturalisme. Em sembla impossible no evocar l’heroica ciutat que feia la migdiada amb els carrers impregnats d’olor d’olla podrida, en aquest inici de Ciutat de Bohane.
Sigui el que sigui el que no va a l’hora, prové del riu. Indiscutible: l’aroma de malícia de la citat és una aroma que prové del riu. (pàg. 11)
I en aquesta ciutat hi viuen personatges de l’any 2053. L’acció es situa en el futur, però no és fins a mig llibre que ens n’adonem. Fins que se’ns dona la dada, la busquem amb desfici en les descripcions dels cotxes, de les cases, dels ambients o dels vestits. Però, tot i que, sobre tot els vestits, estan meticulosament descrits, res ens permets ubicar-los en una època. No estan explicats per això, sinó per fer una aproximació des de l’embolcall al pinyol dels personatges. Penso que, a Ciutat de Bohane el més important que hi passa ho fa en el territori de la forma, en el llenguatge que Kevin Barry inventa. Les metàfores són sorprenents, imaginatives, gens tòpiques. En podríem fer una llista inacabable. En trio cinc gairebé a l’atzar, i només en tres pàgines (21-23), per que us en feu una idea, tant de l’originalitat com de la densitat: el xerric del tren elevat que era un xerric de l’ànima; les manasses d’en Gantt, que eren com piques fondes; la verdor i els ulls mandrosos del seu amor perdut; la sotragada gomosa del topall de l’amarrador que et deia que ets al centre de Bohane o la follia pura que tenen als ulls les malparides i ignorants gavines de Bohane. Fins que no estàs a mig llibre, et sembla que estàs llegints novel·les ja escrites o pel·licules ja vistes, només que amb un llenguatge nou. I et deixés bressolar per aquest llenguatge, tan curosament bellugadís entre registres diferents: l’estil sofisticadament neutre del narrador (bastant tard sabrem que és qui té cura d’una mena de cinemateca històrica que preserva Bohane de la desmemòria) o el sofisticadament barroer dels personatges, amb les peculiaritats individuals incloses. Però a mig llibre comencen a passar coses que s’allunyen dels llibres llegits, de les pel·lícules visionades. Comença a haver sorpreses, que fóra de mal to desvetllar en una ressenya. Ciutat de Bohane comença com una obre de motlle, i progressivament va prenent una forma pròpia que, sense fer perdre de vista el gènere (o els gèneres), en dona una visió ben particular. I, si allò més important de Ciutat de Bohane passa en el territori del llenguatge, en la versió catalana que és la que he llegit, la ma del traductor, en Ferran Ràfols, és fonamental. Ho resumiré en una frase: ha sabut traduir. És a dir, ha aconseguit que aquella tòpica frase dels traductors traïdors quedi en no res. Els mals traductors traeixen. Els bons traductors estimulen la imaginació i fan enyorar la música original de les paraules. I, finalment, pel que fa a la història... meandres. Com el riu.   (Publicada a vaive.cat)

Les incerteses, de Jaume Cabré. Capítol 1. Com una font, la paraula

  • by
Les incerteses, de la col·lecció A tot vent, de Proa, és un llibre de 188 pàgines, dividit en 10 capítols, precedits d'un pròleg. Són aquests:
  1. Com una font, la paraula
  2. El plaer de narrar
  3. De kyries i valquíries
  4. Solituds infinites
  5. El valor del silenci
  6. Bou per bès tia grossa
  7. Un línia perdurable
  8. El moment culminant
  9. El meu viatge a Viena
  10. La impunitat impossible
La primera sorpresa amb què em topo és la referència a en Tòfol Trepat. El vaig conèixer com a músic de La Locomotora Negra, em va agradar saber que era professor d'història, després més, quan vaig llegir el blog que alimenta de tant en tant, i ara encara més, quan el sé amic de xerrada d'en Jaume Cabré, de qui, fins i tot ha escrit un llibre, editat per Dèria editors, a la seva col·lecció Què pensa. D'una o altra manera, en qualsevaol cas explicitada pel propi Cabré, Les incerteses continuen l'estel·la de El sentit de la ficció i de La matèria de l'esperit. Les tres són llibres de reflexió en les que l'autor passa comptes amb l'esforç que li ha costat construir les seves monumentals novel·les. Concretament, L'ombra de l'eunuc, Les veus del Pamano i Jo confesso, per omplir l'immens horror uacui que m'aclapara quan acabo una novel·la.
Quan començo una novel·la mai no sé què vull fer (pàg. 14)
La manera com Cabré va explicant com van anar sortint les idees que, teixides (bon terrassenc...) van constituir Jo confesso he recordat dues menes de making-off d'altres novel·les, com ara el pròleg de Mirall trencat, de la Mercè Rodoreda, o les Postil·les al Nom de la Rosa, d'Umberto Eco. Em crida l'atenció la referència al seu paradis perdut, el seu refugi de Sant Pere de Burgal, a la Vall d'Àneu, que jo no coneixia. Aquestes idees en brut tenen orígens diversos, i sovint prenen primer forma de conte, que comença a dibuixar personatges i espais. Els espais, es dedueix, són llocs coneguts per Cabré, que els ha visitat i, fins i tot, i ha establert vincles, en forma de records i vivències. Tot sembla, doncs, una cadena o una xarxa, amb uns enllaços que funcionen misteriosament per acabar construint un monument. Els violins i altres instruments de corda han estat sempre proclius a esdevenir llegendaris. De tots els instruments, i sense veure'm en cor de defensar-ho massa, crec que només els orgues, per la seva adspripció física a un espai, i els instruments de corda tenen aquest glamour que els dona la pàtina de temps. Els pianos no hi són aliens, però no em negareu que no és ben bé el mateix. Allò que ignorava és que sovint, aquests instruments llegendaris, amb segles de vida, són propietat de fundacions que els cedeixen a intèrprets amb prou renom com per afegir un polsim de valor al propi i immens valor de l'instrument. Penso, lògicament, en la pel·lícula El violí vermell, amb el seu vernís tacat de la sang de la dona estimada pel luthier. I, del repàs que en Cabré fa de diferents quartets de corda històrics (Joachim, Juilliard, Pro Arte,hagen, Casals, Quixote, Gerhard, i sobre tot, el Budapest, i el que van formar als anys 80 del segle XVIII, ocasionalment, Haydn al cello, Mozart a la viola, Jan Vanhal i K.D. von Dittersdorf, als violins).
Per cert, un dia que filosofava Jascha Heifetz va dir: "Què fa un rus sol? És un anarquista. Què fan dos russos? Juguen a escacs. I que fan tres russos? Una revolució. I quatre russos? El Quartet de Budapest. (pàg. 23) Afirma Max Aub que ets d'allà on has fet el batxillerat. (pàg.24)
Un motiu com aquest va dur Cabré a situar en un pis de l'Eixample (València-Llúria, tan a prop del carrer Bruc) un altre dels escenaris centrals de Jo confesso. I això el porta, a Les incerteses a dedicar unes pàgines als noms dels carrers.
Denominar un carrer amb el nom d'un escriptor és honorar l'escriptor i honorar la vila que ho fa, que es reconeix com a lectora. (pàg. 26)
És en aquest punt que m'adono de què Cabré construeix com el mètode de la volva de neu. Té una idea petita com un pinyol, la treballa i la converteix en plançó, després mentre rega aquest, li ve un altre pinyolet, i el fa jugar amb el primer, i construeix primer una mena de bosc, que després domestica amb paciència jardinera, fins que, com ell mateix diu, decideix donar per definitivament inacabada.
...allò que valoro tant, que no és redactar una novel·la, sinó aconseguir que durant uns anys de la meva vida en evolució, la novel·la creixi i maduri amb mi. (pàg. 31)
Un pensament sobre els morts i la llengua, el porta a evocar una de les seves darreres lectures, La família Másher, escrita en jiddish per Der Maister (L'ocult), pseudònim de l'ucraïnès Pinhas Kahanovich, i a pensar en una llengua que es more. Recollint una cita de Josep M. Nadal. parla de les paraules de Rachel Ertel:
Elle ne peut pas ne pas avoir été... Aujourd'hui ce n'est doncs pas le yiddish qui se transmet. C'est son absence. Et cette absence est héréditaire. (pàg. 32)
I, de sobte apareix el tema: la construcció de la novel·la. Duna manera que ens recorda la definició que Miquel Àngel va fer de l'escultura, o l'objectiu de descobriment, de fer aparèixer, que tenia la filosofia pels grecs.
En l'elaboració de Jo confesso han predominat les incerteses. Paradoxalment, és a partir del dubte, de la boira al mig del camí que em sento incentivat a explorar el món que tinc al davant, probablement perquè vull descobrir l'entrellat de tant de misteri. En algun lloc he dit que a la pàgina en blanc ja hi ha la novel·la que encara no he fet. La meva feina és desenmascarar-la. (pàg. 33) Al cap de vuit anys tens moltes pàgines escrites, amb molts personatges amb cara i ulls, amb línies argumentals de les quals t'has enamorat i... la terrible presència de la incertitud. (pàg. 34) Escrivint descobria històries que amb una reflexió posterior prenien un sentit o un altre. (pàgs. 34-35) Escriure és un plaer. Escriure vol dir lligar mots amb mots i convertir-los, amb l'ajut que ofereix la complexitat de la sintaxi, en mons. (pàg. 38)
Finalment, un poema de Vinyoli, d'on treu el títol del capítol.
LA PARAULA: Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món. (Joan Vinyoli, Les hores retrobades, pàg. 40).

Res no és real, de David Gálvez

  • by
En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de Gálvez, Cartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio Baroja: La novel·la és un sac on tot hi té cabuda.
Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Males Herbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta. Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on viuen, i d’on no poden escapar de cap manera. Hi viuen conreant maduixes, que són, també, el seu aliment exclusiu. Els dies es compten un darrere de l’altre, sense solució de continuïtat. Així podem dir que Res no és real és, de fet, un recull de fragments dels escrits personals d’en Quartcamp, que transcorren entre el dia 44368 i el dia 44711. Com que l’hivernacle no veu passar dies i nits d’una manera clara, hem de suposar que el període abasta, més o menys, més d’un any. La desaparició del seu germà és el detonant que empeny en Quartcamp a escriure. Cal dir que a la plantació de maduixeres on viuen i desapareixen els pobladors de la novel·la, morir-se és quelcom excepcional. En aquest llocs sense nom, els que ens vigilen (uns éssers sense cap altre atribut que el de representar el poder de la llei i del costum) decideixen d’acord a uns cicles temporals perfectament establerts, com i quan han de desaparèixer les persones, que no arriben a morir-se. El qui també es arbitrari, i morir-se ve a ser com una cosa passada de moda, que es remunta a un perdut, i una mica enyorat, temps dels clans (una evocació, potser, de la nostra pròpia societat). A traç gruixut, podem dir que el llibre està suposadament escrit entre dues desaparicions, la d’en Tercercamp Campverd, germà del narrador, i la desaparició de la Primeraverda, la seva filla gran. Ambdues desaparicions, sobtades, arbitràries, inexplicables, han estat decidides pels que ens vigilen. No venen precedides de cap avís previ, i no hi ha opció de revolta, perquè ningú no ha vist els que ens vigilen mai. Només ens son mostrats en forma de somni del narrador, que els identifica a una mena de crancs que cacen papallones. El llibre, però, s’allarga, per fer palesa la única manera possible de revoltar-se en aquest món de lleis tan cruament senzilles. El llibre s’allarga fins que la dona d’en Quartcamp Campverd derrotada pel dolor, es mor dolçament en els seus braços. Com la major part de les històries distòpiques, Res no és real no és versemblant. No ho pot ser. El mateix títol ens avisa d’aquest fet. Però, com totes les obres que no semblen creïbles, per ser llegides amb avidesa, han de permetre una mena de lectura altra que la de la versemblança. És tracta de fer saltar Aristòtil pels aires. D’entre les múltiples maneres de llegir històries increïbles, jo he llegit Res no és real en termes de símbols. És això el que em permet dir que Res no és real em sembla una reflexió sobre el poder, sobre el dolor creat pel poder, sobre la por i la mort, i sobre el llenguatge. I que llegit amb aquestes ulleres és un llibre de lectura àvida. Són cent-vint-i-vuit pàgines. La seva extensió, per tant ens parla més de nouvelle que de roman. Finalment, vull dir que no he perdut de vista en cap moment l’ombra de Kafka que plana sobre el text. Sobre tot pel missatge kafkià per excel·lència: quan s’ajunten allò inexplicable i allò injustificable, és quan apareixen tota mena de malsons, a la manera del capricho de Goya: el somni de la raó engendra monstres. - See more at: http://www.vaive.cat/articles/res-no-es-real-de-david-galvez#sthash.xAHJPY7y.dpuf
En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de Gálvez, Cartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio Baroja: La novel·la és un sac on tot hi té cabuda. Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Malesherbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta. Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on vivien, i d’on no poden escapar de cap manera. Hi viuen conreant maduixes, que són, també, el seu aliment exclusiu. Els dies es compten un darrere de l’altre, sense solució de continuïtat. Així podem dir que Res no és real és, de fet, un recull de fragments dels escrits personals d’en Quartcamp, que transcorren entre el dia 44368 i el dia 44711. Com que l’hivernacle no veu passar dies i nits d’una manera clara, hem de suposar que el període abasta, més o menys, més d’un any. La desaparició del seu germà és el detonant que empeny en Quartcamp a escriure. Cal dir que a la plantació de maduixeres on viuen i desapareixen els pobladors de la novel·la, morir-se és quelcom excepcional. En aquest llocs sense nom, els que ens vigilen (uns éssers sense cap altre atribut que el de representar el poder de la llei i del costum) decideixen d’acord a uns cicles temporals perfectament establerts, com i quan han de desaparèixer les persones, que no arriben a morir-se. El qui també es arbitrari, i morir-se ve a ser com una cosa passada de moda, que es remunta a un perdut, i una mica enyorat, temps dels clans (una evocació, potser, de la nostra pròpia societat) A traç gruixut, podem dir que el llibre està suposadament escrit entre dues desaparicions, la d’en Tercercamp Campverd, germà del narrador, i la desaparició de la Primeraverda, la seva filla gran. Ambdues desaparicions, sobtades, arbitràries, inexplicables, han estat decidides pels que ens vigilen. No venen precedides de cap avís previ, i no hi ha opció de revolta, perquè ningú no ha vist els que ens vigilen mai. Només ens son mostrats en forma de somni del narrador, que els identifica a una mena de crancs que cacen papallones. El llibre, però, s’allarga, per fer palesa la única manera possible de revoltar-se en aquest món de lleis tan cruament senzilles. El llibre s’allarga fins que la dona d’en Quartcamp Campverd derrotada pel dolor, es mor dolçament en els seus braços. Com la major part de les històries distòpiques, Res no és real no és versemblant. No ho pot ser. El mateix títol ens avisa d’aquest fet. Però, com totes les obres que no semblen creïbles, per ser llegides amb avidesa, han de permetre una mena de lectura altra que la de la versemblança. És tracta de fer saltar Aristòtil pels aires. D’entre les múltiples maneres de llegir històries increïbles, jo he llegit Res no és real en termes de símbols. És això el que em permet dir que Res no és real em sembla una reflexió sobre el poder, sobre el dolor creat pel poder, sobre la por i la mort, i sobre el llenguatge. I que llegit amb aquestes ulleres és un llibre de lectura àvida. Són cent-vint-i-vuit pàgines. La seva extensió, per tant ens parla més de nouvelle que de roman. Finalment, vull dir que no he perdut de vista en cap moment l’ombra de Kafka que plana sobre el text. Sobre tot pel missatge kafkià per excel·lència: quan s’ajunten allò inexplicable i allò injustificable, és quan apareixen tota mena de malsons, a la manera del capricho de Goya: el somni de la raó engendra monstres. Publicat a vaive.cat

Totes les estacions de França, d’Oriol Ponsatí-Murlà

  • by
La història –o les històries- té dos moments: el 3 de gener de 2012, la dona E. dona un petit cop de colze a l’escriptor O., que està badant, i li atansa el diari. Un fait divers que sembla gairebé una innocentada. Però ja han passat cinc dies dels innocents. El 28 de desembre van trobar, diu la notícia, una maleta amb 20 lingots d’or de 24 quirats en un tren de rodalies de Paris. Hi ha material per una novel·la, li diu E. Inicialment, O. és fa el desentès. No creu tenir la constància, la densitat o el que calgui per escriure una novel·la. Sempre ha fet relats curts, que, sobre el paper, exigeixen menys concentració i són més compatibles amb l’agitada vida moderna. En el fons, O. creu que en l’agitació de la vida moderna rau el motiu que s’escriguin tantes novel·les superficials, és a dir, prescindibles. O això penso jo que deu pensar O. Perquè, doncs, deu pensar, engruixir-ne la llista? O. no és conscient del paper que té la temptació en la vida moderna, més acusat que en qualsevol vida anterior, tot i que reconec que sempre l'hem tingut present. La vida moderna, però, sembla dissenyada per caure amb la temptació. I més quan ve precedida del petit cop de colze de la dona amb qui es conviu, sembla que feliçment . Com escriure, doncs, una novel·la sense trair-se? És aleshores, com el reconegut pianista François Gaillard, l'O. té una idea brillant: farà una novel·la paròdica, una antinovel·la, una innocentada! I comença a escriure Totes les estacions de França, on per començar, farà sortir el conegut pianista Gaillard, que va interpretar Liszt per una temptació el dia dels Innocents de l’any 2011, a la Sala Pleyel de Paris, tot i haver proclamat públicament i en un to gairebé programàtic que Liszt l’interessava zero. Que la broma de Gaillard acabés molt malament no fa desistir O., que fins i tot decideix explicar-la a la seva antinovel·la. Un dia vaig sentir la Montserrat Roig que recollia una cita que atribuïa, ella, a Pio Baroja: La novel·la és un saco donde cabe todo. Recordo també una definició clàssica: La poesia és trobar la única manera possible de dir una cosa, mentre que  la novel·la és triar entre les infinites maneres possibles de fer el mateix. Tant una definició com una altra condemnen la broma d’O. al fracàs més absolut. Vulgui o no, on hi ha complexitat narrativa, personatges, creuaments, trames, hi ha novel·la. Per tant, per bé que l’O. per motius fins i tot publicitaris, pretengui transgredir el gènere, no se’n sortirà mai.  De tota manera, com que l’escriptor que s’amaga darrera d’O., el de debò, ja ho ha explicat al llibre m’estic d’entrar en el debat del gènere on encabir Totes les estacions de França, per dos motius: el primer perquè em sembla un debat acadèmic, el segon perquè quan l’escriptor -el de debò- decideix presentar la cosa al premi Just M. Casero de novel·la curta, i el jurat del premi la considera ajustada a bases, queda clar que estem davant d’una novel·la curta. Si que voldria dir on situaria el regust que m’ha quedat. Es tracta d’un regust ubicat a mig camí de paraules diferents de diversos idiomes, que comparteixen gran part dels seus significats respectius,, però que traspassades a la dimensió minúscula del matís no es poden intercanviar amb facilitat. Pot haver-hi un punt a mig camí del joke anglès, de la blague francesa, de l’estirabot català, de l’imbroglio italià, del witz alemany, o de la ocurrencia castellana? Doncs just en aquest punt imaginari situat en algun lloc ignot de la geografia del meu cervell és on jo situaria el regust que m’ha quedat després de llegir Totes les estacions de França. En qualsevol cas, la intenció lúdica que traspua tot el llibre, i que m'ha mantingut el somriure durant tota la lectura, no m’ha de fer perdre allò substantiu: Decididament, em va saber greu que no fos més llarg. Prou.   Imatge de l'encapçalament: la coberta de Totes les estacions de França, que que ens obre la porta de la crítica que en Xavier Serrahima va fer-ne al Núvol. Video: Preneu-vos-ho com vulgueu, però he trobat aquesta perla, que denota un sentit de l'humor més aviat freudià. Si teniu vuit hores lliures, escolteu com una màquina llatinoamericana llegeix El chiste y su relación con lo inconsciente. Si teniu cinc minuts, proveu-ho. Us farà riure pensar com hi ha gent capaç de convertir el sentit de l'humor en les cendres d'allò que fou, algun dia, el sentit de l'humor.