Personal

Allò publicable de la meva privacitat

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa

  • by
Els anys que portem a l'esquena pesen com una llosa, sí. Ja fa temps vaig publicar aqui que Descartes es va morir amb 56 anys. El pare tenia gairebé els mateixos els mateixos. Jo ja els he passat fa dos o tres anys anys, i sento el temps que passa de pressa. Em trobo antics amics de feina que es jubilen. Em fan mal els genolls quan camino. Sé que peso massa, i sé també que el marge d'exercici físic que em puc permetre (de la mena que aprima de debò) es fa més curt cada dia que passa. Però sobre tot, el cap roda sense parar mirant de fer balanç del que hi ha enrere. Per projectar-ho cap el futur, com volia Francesc Vallverdú al Cant a la terra. I costa. Redéu, si costa! Hi ha tres motius que fan difícil aquest exercici quotidià de balanç:
  • La vida t'ha passat com si fos aigua de pluja. L'aigua de pluja només mulla un instant. El teu cos li és impermeable, no es xopa. Rellisca com una pastilla de sabó. Això passa als que hem viscut impermeables a la vida, com si no ens importés gaire.
  • Et resisteixes al fet que el temps s'escurça. La raó escrita ja resulta prou desmobilitzadora. Costa d'assumir que has tingut una oportunitat i ha passat corrent davant teu. I aleshores decideixes consagrar el teu temps a revisitar el passat per insuportable que se't faci, amb la impossible pretensió de redireccionar-lo, o de trobar en aquell temps escolat les claus per viure el minvant temps futur de manera que els nous errors siguin, com a mínim, diferents.
  • Sents que no tens marge per corregir errors. I, tot i així, saps que estàs fent una feina impossible. Viure així et retorna a Camus i el mite de Sísif. Viure esdevé anar traginant una pedra immensa, tan pesada com el pes del teus propis errors. I, en casos extrems, busques l'expiació.
Per això, potser, hi ha tantes conversions entre els vells. Per arribar al paradís. Al paradís del  propi passat!

Les persones venen definides pels seus actes

  • by
Les persones venen definides pels seus actes
Les persones venen definides pels seus actes Les persones venen definides pels seus actes, no pel que pensen sobre els seus actes. Perquè els pensaments són propis, íntims, i impossibles de compartir. Quan volem transmetre allò que pensem només som capaços de donar una imatge social, una mena de traducció, del que pensem o del que ens sembla que pensem de debò. Els altres, els destinataris d'aquesta traducció, ho saben, i saben que els únics motius que podem tenir per deixar anar aquestes versions estrafetes del que ens corre per dins són excuses de mal pagador, i a l'hora treuen les seves conclussions en funció dels seus apriorismes, de la seva experiència i de les seves conviccions. Per això la comunicació és, de fet, una utopia. I la contradicció que se'n deriva és òbvia: el que més s'acosta a la comunicació ideal, la comunicació perfecta, parteix de l'acceptació de les seves pròpies limitacions.
Cioran va escriure: "La idea del suicidi m'ha salvat".
Els actes no menteixen. I penedir-se dels propis actes no serveix per esborrar-los. Si te'ls mires amb complexos, els actes fets se t'imposen agressiva i dominadorament. Són els senyors de tot plegat. Per això en l'orígen del suicidi hi ha dues casuístiques fonamentals: la dels joves que no saben com gestionar el futur, i la dels vells, que no saben com fer el mateix amb el passat. És cert que enmig és barregen tota mena de pors i complexos, però el que compta és que en la major part dels suicidis hi ha aquesta impossibilitat personal de gestionar els propis temps. I ha de quedar clar que en aquest context, parlar de vells i joves no és parlar d'una franja d'edat concreta, sinó d'una actitud a l'hora de definir el temps de la pròpia existència. El suicidi és també un acte de llibertat. Potser l'unic acte de llibertat radical de què disposem. En aquest sentit, la possibilitat del suicidi és una bala a la recàmara, que cal no malgastar i guardar gelosament pel dia que a la nostra existència tinguem la necessitat íntima de ser radicalment lliures un  instant. Perquè un instant és el màxim espai de temps que et deixa la llibertat radical per compartir un instant de... plaer?  

2016: l’any més senzill

  • by
Aquest és el primer any de la meva vida que faig una llista de propòsits nova. Entengueu-ho bé: nova! Tots els anys abans d'aquest havia fet una llista de propòsits fonamentada en una que vaig escriure l'any 1973, quan tenia quinze anys. Com que no complia cap dels propòsits llistats, l'assumia pel seguent cap d'any, i així anar fent sense complir res més que no fóssin anys i arribant al 2016 amb aquest deix amarg de fracàs. De manera que el meu primer propòsit per al 2016, i únic, és aquest: aconseguir ser pràctic. No és poc. Si sóc pràctic aconseguiré anar acomplint els objectius assumibles i quantificables (avaluables) que em vagi marcant mentre les gotes van caient de la clepsidra. Escriuré les mil coses que tinc al cap, estimaré només les persones que vull estimar, treuré un rendiment de la meva feina, enllà de la satisfacció trista i enganyosa, però innegable, que significa viure com si no t'agradés viure. És senzill: si sóc pràctic, viure tornarà a merèixer la pena. Foto: The Daily Chronic

De partu et scripta

  • by
S'estimava allò que duia dins, perquè sabia que quan ho tragués el món ho podriria. Preferia que es podrís dins. En això s'assemblen escriure i parir. Imatge: Per mi, allò que defineix l'escrivent assegut és la perplexitat. Video: El dolor és obligatori. El patiment és opcional, diu Murakami.  

El convers

  • by
Ja no tinc el consol de cagar-me en Déu. M’he avesat en poc temps a aquesta situació, i goso dir que n’estic content. No ha sigut cap heroïcitat perquè ara, mirant enrere, em sembla lògic, com si tota la meva vida hagués estat un camí que portava de pet a la conversió. Quan s’ha dut una vida com la meva, i es llegeix unes frases com les que comencen aquest text, si no s’és creient és fa una ganyota de riure, i es diu: Clar, quan s’és vell és fàcil convertir-se. La vida deixa poc lloc per al pecat.
Mai no he cregut en la doctrina de l’Església, i el que m’han conegut des de fa temps saben què deia:  No crec en Déu, però crec en moltes persones que creuen en Déu. També m’han sentit parlat de com és d’absurd el fet de néixer, la qual cosa vol dir de retruc el fet de viure. Només la mort és més absurda. Infinitament més absurda. Creure en el Més Enllà és, de fet, semblant a l’assedegat que s’arrossega pel desert i creu en un oasi. La meva, és, per tant, una conversió a mitges: continuo sense creure en cap doctrina, ni en el Més Enllà. Però necessito del tot creure en alguna cosa que doni sentit a alguna cosa. I dir-ne Déu ja no em fa vergonya.
És clar que és un Déu meu, poc treballat amb ningú més, i en el que ningú més pot creure. I això passa, justament, perquè és el meu Déu, de ningú més. Però ara que hi crec no goso a trobar cap consol a cap mena de dolor per la via de cagar-me en el seu santíssim nom. Tampoc li agrairé ni consideraré que me l’envia, el dolor, com a prova per veure fins on arriba el meu tremp per guanyar-me alguna improbable vida millor més enllà d’aquesta vida discreta, per dir-ho en termes suaus.
D’escriure els records de la pròpia vida se’n diu autobiografia. Només dos motius poden justificar-la: un difús o manifest narcisisme de més o menys densitat, o una acusada necessitat de passar comptes per alguna cosa. Aquest és el meu cas, descaradament. Reconèixer el mal dintre meu, sentir-me diable m’ha fet pensar que la única redempció possible neix de refer la meva autobiografia com una acte de contrició.
El catecisme que em van fer estudiar deia que hi havia cinc coses necessàries per que el sagrament de la penitència tingués validesa. Hi estic d’acord, no pas perquè ho digui el catecisme, sinó perquè les cinc exigències neixen del sentit comú. Examen de consciència, dolor dels pecats, propòsit d’esmena, dir els pecats al confessor i complir amb la penitència.
No cal patir pel primer. He donat mil i mil voltes a la meva consciència intuint on estaven les claus que han fet de mi un fill de puta. He buscat excuses: la formació, he buscat improbables motius genètics, he repassat les meves amistats cercant-hi algun element corruptor, he mirat si l’ambició, l’avarícia o alguns altra falta de caràcter capital m’han dut a viure sense tenir en compte què els passa als demés quan m’hi acosto (aquest, i no altre, és el meu gran pecat). Lluny d'excuses foranes, la resposta a la meva cerca és infinitament més vulgar i més prosaica que tota la llista que he anat escrivint: he pecat contra els altres per què era fàcil fer-ho, perquè creia que no tenia conseqüències, perquè em sentia impune, perquè no reconeixia el Mal. He fet valer la meva posició de privilegi, m'he cregut superior. He estat, doncs superb, i he viscut com si no hi hagués ningú més.
Me’n penedeixo. Això deu ser dolor dels pecats. Tinc propòsit d’esmena, si, en el sentit que no faré més mal a ningú buscant alguna finalitat que ni tan sols em dona satisfacció. Escric com si em confessés, i la meva penitència té un nom: solitud. I aquesta solitud, d'una o altra manera, és Déu.
Perquè no em refio de mi, i perquè la única i sola manera de no fer mal és no tenir ningú al costat. Com si jo fos un virus. D'això se'n diu rendició.
Imatge: La conversió de Pau, de Caravaggio, quadre que es pot veure molt millor a Roma, a l'Església de santa Maria del Popolo.
Video: Concha Buika canta Soledad.