Sistema editorial

Notícies, comentaris, opinions, propostes i esdeveniments al voltant del sistema editorial en català

Al fil de la Setmana del Llibre en Català

  • Jaume 
Avui és la Diada. Estic a punt de baixar a Barcelona, és clar. No només és la Diada. També és la Setmana. Al país, les coses s'encapsen, com si fos un joc de nines russes. Al matí, al Pla de la Catedral. La cosa, segurament, va anar així: els editors necessitaven més santjordis al llarg de l’any. No tan espectaculars, potser. Però escampar les vendes de llibres de la mateixa manera que s’escampa la mantega damunt de les torrades, però sense perdre gruix. Van assajar models diferents: al port, al territori, i han acabat a la Catedral. Van comprar casetes de fusta, la qual cosa demostra una voluntat de continuïtat. I avui ens diuen que la Setmana és ja un model d’èxit, i exhibeixen l’increment de públic i vendes per justificar-ho. Jo n’estic content, no pot ser d’altra manera. El paisatge de l’edició en català és, avui, molt millor que el de fa deu anys. Allò més important i significatiu ha estat per mi la irrupció de les editorials independents, el creixement moderat de les mitjanes i l’estancament de les més grans. S’ha guanyat, i molt, en teixit. I la diversitat de les editorials vol dir, és clar, augmentar la diversitat dels lectors. Estar-ne content, però, no és el mateix que estar-ne cofoi. Hi ha problemes que cal debatre, tot i que segons com pot haver-hi qui no els percebi com a problemes, segurament perquè s’ha acostumat a conviure-hi. En comentaré dos. És evident que neixen llibreries independents, convençudes del seu paper cultural i, deixeu-me dir, polític. No només vènen. També dinamitzen i difonen. Però no és gaire bo no alertar que falta muscle, que cal més estructura perquè, ara per ara, són febles. Hi ha més expectatives i possibilitats que realitats. I les editorials, en general, han caigut en una voràgine. Hi ha diarrea editorial. Es publica massa, perquè es publica massa cosa fora de criteri, per omplir lleixa. L’edició en català s’ha d’aprimar. Però només de greix. Està en un estat de salut de mena pícnica. Està grassa i cal fibrar-la.

No ha passat res des de Sant Jordi?

  • Jaume 
No ha passat res des de Sant Jordi?
No ha passat res des de sant Jordi? Fem memòria, ara que no som en la voràgine de notícies triomfals i triomfalistes. Recordeu? L'Associació d'Editors en Llengua Catalana, amb altres institucions gremials del món de l'edició, es va reunir amb el dia de sant Jordi amb la sots-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaria, aleshores en plena gira per Barcelona (recordeu que havia muntat un despatx i tot!). La presidenta de l'Associació, la Montse Ayats, es va desmarcar de la invitació a la presidenta, i va afirmar aleshores que la junta de l'AELC havia decidit prioritzar el reconeixement del dia de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, abans de tenir en compte la complexa situació política del país. La sotspresidenta de l'Associació, Isabel Martí, de La Campana, va dimitir de les seves responsabilitats, perquè va prioritzar en sentit exactament invers. Aquesta posició, d'una dignitat i d'una coherència exemplars, va ser qualificada per Santi Vila, aleshores conseller de Cultura com a "irada, comprensible i humana". Independentment del dret que tots tenim a equivocar-nos, fins i tot els editors en llengua catalana, el reconeixement dels errors és, a més de necessari, elegant. I del que no hi ha cap mena de dubte és que la dimissió de Isabel Martí va ser ben valorada per molta gent que tenim el vici de llegir en català (donant de menjar als editors en llengua catalana, diguem-ho com qui no vol la cosa). Tot i que segur que se'm veu el llautó, i es fa notar que jo tampoc hagués anat a la recepció, del que no hi ha dubte és de que un fet d'aquestes característiques es mereix alguna cosa més que el silenci per resposta. Estic segur que la Isabel Martí, o, en qualsevol cas, molts lectors en català, voldrien saber per boca dels editors les circumstàncies d'aquella discussió a la Junta que va decidir prioritzar el fi i desatendre les formes, maquiavèlicament parlant. Doncs no busqueu res al web dels editors en llengua catalana. A cap notícia es parla de cap dimissió, no s'agraeix la feina feta per una de les mes constants i exitoses editores en llengua catalana, no es donen traces del debat a la reunió de la Junta que va decidir equivocar-se ni res de res. Con si no hagués passat mai. Bé, si... hi ha una carta oberta de la presidenta i dels dos vicepresidents d'ara. La primera meitat de la carta va destinada a explicar què ha fet l'associació d'editors en relació a aquella campanya de foment de la lectura que el senyor Collboni, aquest de l'extrema dreta de la foto, volia promoure amb l'ajut d'en Cristo Mejide. La segona, per explicar que, tot i haver anat a l'acte de la Soraya, no sabien ben bé ni què hi feien ni perquè hi eren. Diuen que la Cambra del Llibre vol que Sant Jordi sigui Patrimoni Immaterial de la Humanitat. De moment ho porten molt en secret, perquè la iniciativa no té cap web pròpia ni surt a la web de la Cambra (que diu que en són promotors). De fet, si no hagués vingut la Soraya, ni ho sabríem! De manera que, com diuen a la seva terra, (lo cortés no quita lo valiente), li agrairem que hagi facilitat que aprenguéssim una cosa més i poguéssim anar a dormir tranquils i amb la feina feta. Com deu dormir la Isabel Martí... editant bons llibres, aconseguint èxits de crítica, de públic i d'armilla sense menystenir la qualitat i sense haver de llepar culs... Pel que fa als altres, ja ho diu la dita: Muts i a la gàbia!  

Editar no vol dir el mateix a tot arreu

  • Jaume 
Editar no vol dir el mateix a tot arreu. Vegem-ho! Venim d'un passat llunyà en que els llibres tenien un públic reduït. Abans que els e-llibres hi havia els llibres impresos en offset, abans els reproduïts amb lletres de plom, abans els pergamins i còdexs, i abans encara les rajoles de fang o els papirs. Cada pas tecnològic ha suposat un augment del públic, i com a conseqüència ha modificat el paper de l'editor. El denominador comú dels diferents editors de tots els segles es troba soldat en la seva funció fonamental: fer que els continguts culturals expressats a base de paraules es multipliquin prou com trobar el seu públic. A mesura que els públics s'han fet més grans, la responsabilitat dels editors ha crescut amb ells. Per tant, primerament, un editor ha de partir del fet del text escrit i pensar en una gent llegint-lo. Llegir és una manera ben curiosa de consumir! Esquematitzant, podem dir que hi ha dues grans tradicions editorials En el context francès, que en el terreny editorial és com dir context europeu, l'editor és un home compromès amb el seu  text. L'ha triat amb amor, amb ideologia, amb passió perquè per un editor d'aquesta tradició el catàleg, el fons ho són tot. Ser editor és gairebé una manera de ser intel·lectual. Els editors en la cultura saxona, bàsicament als Estats Units, acostumen a ser assalariats d'un publisher, que és allà el que a Europa entenem com editor. Els editors americans són els encarregats de tirar endavant la preproducció d'un llibre, sovint seguint de prop la feina de l'escriptor. El publisher no perd de vista la rendabilitat de cada títol, és un home d'empresa. En aquest cas, el valor que orienta la feina de l'editor, té més a veure amb el mercat que amb el contingut. Video: Com veu l'escriptor Andreu Martín el negoci editorial, en franca americanització:

Les petites biblioteques lliures en perill

  • Jaume 
Les petites biblioteques lliures en perilles en perill
Les petites biblioteques lliures en perilles en perill Les petites biblioteques lliures (Little free library) són la manifestació d'una idea carregada de bones intencions. Si... aquelles que omplen l'infern, diuen alguns. Fa pocs anys, a Otawa, la parella Goldwin va posar en marxa aquesta iniciativa. Va posar al mig de les aceres de la ciutat unes capsetes enfilades dalt d'un pal amb una porteta que les protegia de la intempèrie. Contenien llibres. El mecanisme era senzill. L'oferta i la demanda s'autoregulaven i no calien lleis ni inspectors per controlar-les. Quan un passejant volia un llibre, senzillament l'agafava. I si n'hi sobrava, senzillament l'hi deixava. D'aquesta manera, la única circumstància que posa límits al mercat és la capacitat de la capsa en qüestió. El municipi, però va voler considerar que quatre petites biblioteques lliures en una ciutat de gairebé un milió d'habitants constituïen una nosa terrible per a la mobilitat ciutadana. No he estat mai a Otawa, però imagino que no deu ser massa diferent de les grans ciutats del nostre país. Aquí, com a mig món, quan menys t'ho esperes, i només caminat per les aceres, estàs en perill de ser trepitjat per una bicicleta o un monopatí. O has de donar la volta perquè hi ha entaforat un cotxe. O, de vegades, perquè el mateix municipi s'ha venut l'acera per muntar la terrassa d'un restaurant de menjar ràpid. De manera que, fent ús dels seus poders, els regidors van amenaçar de retirar-les en un mes i obligar els Goldwyn a pagar les despeses de la retirada. Per sort, la gent ha respost, i ha forçat els reguladors a fer l'únic que saben fer: regular. De manera que han decidit no retirar les casetes lletrades, i han obert un període de trenta dies a la parella promotora per què les posin a una distància prudencial del carrer, de manera que no facin nosa al trànsit de la bona gent d'Otawa. Vet aqui un gos, vet aqui un gat, aquest conte s'ha acabat! Font: Actualitté

Un sistema editorial en català

  • Jaume 
Defenso, ni que sigui com a hipòtesi, la possibilitat i la necessitat d’un sistema editorial en català. Entenc que un sistema és un tot estructurat compost de diverses parts amb una funció determinada, que contribueix a la correcta funció global del sistema. Partint d’aquesta definició,  el sistema editorial hauria de tenir unes funcions com a tal, que haurien de ser el resultat de que tots els elements que l’integren compleixin, també, les seves funcions sectorials. A més, en teoria de l’empresa, un sistema empresarial només és possible si existeix un mercat. Per tant, el primer element que hauríem de demostrar per justificar la possibilitat que ens ocupa és l’existència prèvia d’aquest mercat. Si concloem afirmativament aquest element, haurem d’entrar a la definició de les funcions del sistema com a tal. Aleshores estarem en condicions d’analitzar els components actuals de la cadena de valor del llibre, d’analitzar les seves oportunitats i amenaces, i estudiar les seves possibilitats de manteniment i d’evolució. Un mercat es defineix per l’existència d’un conjunt d’individus i organitzacions que convenen a intercanviar les seves necessitats, de productes i serveis les unes, de retribució les altres. El mercat del llibre a Catalunya té una característica, derivada tant de les circumstàncies històriques com de la situació concreta del país. Les primeres ens han convertit en un país amb un mínim de dues llengües capaces de justificar aquest mercat, i aquestes dues llengües tenen unes necessitats i una projecció diferents. La primera disposa d’unes possibilitats de mercat de més de 200 milions de persones, mentre que les de la segona no arriben als quinze milions de persones. Aquesta dada fa inviable la comparació igualitària d’ambdues realitats, perquè els costos de cada necessitat estan indefectiblement units a la mida d’aquest mercat. Catalunya, de fet Barcelona, és una ciutat fonamental en el sistema editorial en llengua castellana. La concentració editorial i la presència catalana en el món de l’edició en castellà ha estat manifestada en moltes ocasions. Aquesta presència ha desenvolupat l’existència a casa nostra de multitud de recursos destinats a la satisfacció de les necessitats derivades d’aquest mercat. El que fa que el mercat del llibre en català sigui incomparable amb el mercat editorial en castellà és, per començar, la seva mida. Aquesta gens subtil diferència ha fet que les editorials més poderoses del país hagin integrat la producció de llibres dintre del mateix sistema editorial, com una extensió del mateix. N’han aprofitat les possibilitats industrials, la fortalesa, per crear una indústria, que no té característiques de sistema, precisament perquè és subsidiària. El que jo defenso és que la realitat editorial catalana que surti d’aquests moments convulsos de re-definició ha d’atendre l’especificitat del seu mercat potencial, de quinze milions de persones, que han de veure satisfetes les seves necessitats, perquè si no ho són el mercat seria inviable.