Lectura

Ressenyes, notes de lectura, novetats editorials, crítiques…

Cites d’Història de la violència, d’Édouard Louis

  • by
  • És una fantasia banal, però també és veritat que hi ha banalitats que emancipen. (58)
  • Sé des d’aleshores que la ingenuïtat és una condició de la fugida. Que sense ingenuïtat no es pot fugir. (58)
  • El passat és l’únic que es pot canviar i estic segur que ell no tenia tanta por del fuitur com del passat. (59)
  • I així la mentida col·lectiva anava inflant-se. Després d’anys de repetir-la no sé si la gent era conscient que tot allò era el fruit d’una al·lucinació gegantina o si havien acabat creient-se la seva mentida perquè n’havien oblidat els orígens. (63)
  • L’odi no necessita individus particulars per existir, sinó tan sols focus per reencarnar-se. (65)
  • El soroll és una de les poques coses que és quasi impossible d’evitar o de combatre. (69)
  • No necessitava respondre a cap conflicte. Ell era capaç de crear-lo, de produir-lo, d’inventar-se’l -era ell qui dominava el temps, els altres eren els qui estaven obligats a respondre, ell escollia quan havia de tenir lloc el conflicte, com i la intensitat que havia de tenir, els altres havien de definir-se en relació amb ell. (87)
  • Ja no reconeixia el que deia. Ja no reconeixia els meus propis records quan els explicava; els dos policies em feien unes preguntes que m’obligaven a exposar la nit amb en Reda d’una manera ben diferent de com m’hauria agradat fer-ho., i ja no reconeixia el que havia viscut en la forma que ells imposaven al meu relat, em perdia, sabia que un cop endinsat en aquell relat, per les coses que ells em demanaven o per les direccions que em feien enfilar, ja no podria tornar enrere, el que hauria volgut dir es perdia, sentia que si no deia una cosa en el moment oportú desapareixia, sense possibilitat de retorn, irreversiblement, la veritat s’allunyava, s’escapava, sentia que cada paraula pronunciada davant de la policia n’impossibilitava d’altres a l’instant següent i per sempre, entenia que hi havia algunes escenes, algunes coses que no es podien dir per recordar-ho tot, que per recordar cal oblidar, i que si la policia m’obligava a recordar aquelles coses aleshores ho oblidaria tot. (89)
  • Sé que en Reda era un paio violent, dels que s’escalfen de seguida i amb la gent violenta val més actuar d’una altra manera, o bé amagar-se. Però és veritat que de moment no ho era tant. Només cridava i prou. (113)
  • L’Édouard no es prenia seriosament l’estrangulació. No s’ho podia creure. Perquè si ja no veia en Reda com un lladre encara el veia menys com u assassí que el podia matar. (115)
  • (...Diuen que no es pot sortir del llenguatge, que és la particularitat del ésser humà, que ho condiciona tot, que no hi ha més enllà ni res exterior al llenguatge, que no es pensa primer per organitzar tot seguit els pensaments per mitjà del llenguatge sinó que no hi ha pensament sense el llenguatge, que és una condició, una necessitat de la raó i de la vida humana, si el llenguatge és la particularitat de l’home llavors durant aquells cinquanta segons en què ell em matava no sé pas que era jo. (I per un tomb estrany avui passa el contrari, exactamernt el contrari, ja només em queda el llenguatge i he perdut la por, puc dir «tenia por» però aquesta paraula mai serà un fracàs, un intent desesperat de recuperar la sensació, la veritat de la por.) (115)
  • Que és el seu passat. Potser per això cada vegada se’n vol anar tan aviat perquè té por de tornar-se com abans per sempre. (117)
  • Aquesta presa de consciència del que estava passant realment s’havia buidat de la seva realitat com es buida un ou per un forat fet en una punta de la closca; el primer segon el record havia envellit com una hora, per algun motiu que se m’escapa havia estat com transferit, expulsat, projectat una hora abans, el segon següent vaig pensar que havia passat uns quants dies abans, i el tercer i últim que diversos anys s’havien interposat entre el meu record i jo. (118)
  • ( Res no podia fer-me tanta por com el soroll. Des d’aquell vespre ja no puc buscar una mica de silenci sense pensar que en realitat intento fugir dels crits, com si els crits fossin per tot, espargits, a punt per saltar, com si existissin abans que arribessin els homes i com si els homes no fossin res més que instruments inventats per deixar-los anar). (119)
  • «M’ho pagaràs, et pelaré, marica de merda, ja veuràs quina cara et faig, marieta», i jo vaig pensar: «Vet aquí» -vaig pensar, avui ja no n’estic tan segur però quan ell va dir allò vaig pensar: «Desitja i detesta el seu desig. Ara vol justificar-se pel que ha fet amb tu. Vol fer-te pagar el seu desig. Vol convèncer-se que si heu fet tot el que heu fet no era pas perquè et desitjava sinó perquè era una estratagema per fer el que t’està fent ara, que no heu fet l’amor, sinó que ja t’estava robant». (121)
  • Ens adaptem molt de pressa a la por. Hi convivim molt més fàcilment del que hauríem suposat. Simplement es converteix en una companya desagradable. (121)
  • La seva capacitat per tranquil·litzar-me i protegir-me era proporcional a la seva violència. (122)
  • Podríem dir que la vergonya és de fet la forma de memòria més viva i més duradora, una modalitat superior de la memòria, una memòria que s’inscriu en la part més profunda de la carn; podríem dir, tal com afirma en Didier, que els records més vius d’una vida són sempre els de la vergonya. (125)
  • Mai no podrà entendre que la meva història és alhora el que més m’importa i el que em sembla més allunyat i més aliè del que sóc jo, que me l’estrenyo contra el pit amb totes les meves forces per por que no vinguin a arrabassar-me-la però al mateix temps només sento fàstic, el fàstic més profund si se m’acosten per xiuxiuejar-me que és meva, i així que me la recorden ja voldria llençar-la a terra i allunyar-me’n. (161)
  • Sé per experiència que l’autisme dels qui volen oblidar el passat és tan terrible com l’autisme dels qui estan obsessionats per aquest passat. (162)
  • L’única sortida consisteix a aconseguir una forma de memòria que no repeteixi el passat, i des de la nit del 24, o si més no des de l’endemà, hi estic treballant, ho vaig prometre a en Didier, aspiro a construir una memòria que em permeti desfer el passat, que amb un sol gest l’amplifiqui i el destrueixi; una memòria a través de la qual com més recordi i més em dissolgui en les imatges que em queden, menys en sigui el centre. (162)
  • Recordava que no volia fer el que estava fent i la ira em tornava, però la ira és un jurament difícil de mantenir. (172)
  • La Clara diu que els metges sempre estrenyen la mà massa fort per anunciar la futura relació de força. (179)
  • Quan escric ho dic tot, quan parlo sóc més covard. (180)
  • Quan hi penso molts moments de llibertat de la meva vida han estat moments en què he pogut mentir, i per mentir entenc resistir-me a una veritat que intentava imposar-se’m, als meus teixits, als meus òrgans, de fet una veritat ja establerta en mi pels altres, des de l’exterior, com la por que en Reda m’havia inoculat, i m’adonava que les mentides eren l’única força que em pertanyia de debò, l’única arma en què podia confiar, sense condicions. (183)
  • Vivia els meus dies en el descompte permanent de les hores, pensava «Només cinc hores perquè s’acabi el dia, Només tres hores», pensava «Si em dutxo i m’hi estic prou estona guanyaré trenta minuts. Si no et rentes les dents a la dutxa, sinó després perdràs tres minuts més». Quan sortia de la dutxa i veia que m’hi havia estat menys de mitja hora em mossegava la llengua per castigar-me, em pessigava el braç i tornava a pensar. (186)
  • Es vestia tan malament com li permetia la imaginació i pensava: «Vull que em vegin com em sento, vull ser tan repulsiu com la meva història». (190)
  • Estava doblement traumatitzat: per la por i per la meva por. (190)

Sectes (sobre Descartes)

  • by
Pel que sembla, la mort, en certa manera prematura (56 anys) de Descartes va sumir en el desconcert els seus seguidors. Però va tenir un altre efecte: el van voler convertir en una mena de Messies. D’aquí neix l’interès pel seu cos, que es pot interpretar d’acord amb el pes que el concepte relíquies tenia en aquell context. Trento n’havia prohibit el tràfic i la compra-venda, però no l’existència i la devoció, de manera que aquesta, com també la de si en l’Eucaristia hi havia una transsubstanciació (i de quina naturalesa) o una representació de Crist, va separar catòlics i protestants de diferents plomatges. De manera que al voltant de les despulles, de la memòria i el nom de Descartes es va bastir una mena de secta, que, com acostuma, va dedicar-se a pontificar més aviat sobre les anècdotes superficials dels escrits i de les paraules del Fundador, que no pas sobre el pinyol del seu pensament. Aquest fet té també una explicació: l’època, convulsa i en les acaballes de les guerres de religió, era un brou adequat per coure tota mena de salses. El cartesianisme, tal com l’entenem avui, el racionalisme, el naixement de la filosofia moderna el devem més a intèrprets originals i crítics que a devots seguidors. No recordem gairebé els noms de Rouhault, D’Alibert, el cardenal de Retz o el duc de Liancort o el príncep de Condé. Encara, però, tenim en compte els escrits de Baruch de Spinoza o de Gottfried Leibniz, que si que van consolidar, fent-la evolucionar, la filosofia de Descartes. És a pensadors com aquests, que aprofiten el passat com a fonament per edificar que els filòsofs antics han d’estar reconeguts, perquè, superant-los, els han fet immortals. descartesSobre el llibre Els ossos de Descartes, de Russell Shorto (La Campana, Barcelona, 2009)

Novel·la: fil o calidoscopi?

  • by
Un dia, la Montserrat Roig em va dir que en Pio Baroja havia dit que la novela era un saco donde cabia todo. Qualsevol lector de novel·les sap que això és una veritat com un temple, i és, justament, aquesta definició la que fa impossible una definició precisa sobre aquest gènere literari caracteritzat per una llibertat extrema. La mateixa llibertat, en el fons, responsable de la dificultat extrema de crear noves novel·les clàssiques, és a dir, novel·les que suportin el pas del temps, i que, fins i tot, millorin amb el pas del temps, com si fossin vins negres de gran reserva. Ara mateix estic llegint una novel·la que es diu Tot, de l’autor americà Kevin Canty. i ha estat justament la seva estructura la que m’ha fet pensar plantejar aquesta pregunta: si jo escric una novel·la, buscaré una trama d’un sol fil amb fills o una col·lecció de trames menudes, lligades per la continuïtat dels personatges, que donin una visió de conjunt? Ja dic per endavant que les dues opcions em semblen lícites, des del punt de vista de qui escriu, però afegiré que la tria és molt important des del punt de vista de qui llegeix. Qui llegeix, en efecte, una obra de les primeres característiques, té la impressió de seguir un fil, i l’eficàcia de la novel·la, en general, ve determinada pel grau d’abducció que exerceix sobre qui la llegeix. És veritat que el lector o la lectora d’aquesta novel·la tindrà les seves pròpies exigències de temps, i haurà de deixar el llibre més d’una vegada per fer altres coses exigides o desitjades. Però és també veritat que l’eficàcia de la novel·la resideix en el fet que les pauses en la lectura deixen el lector en suspensió, que es veu en l’obligació d’anar deixant i recuperant el fil de la narració, En les novel·les construïdes a base de relats enganxats, tan pròpies dels escriptors cangur, i de les escoles d’escriptura, el lector té una visió calidoscòpica de la història amagada darrera de la trama, i l’eficàcia del text resideix en la capacitat de construcció d’aquesta realitat amagada darrere dels relats que la componen. Llegir una novel·la fil és, en el fons un exercici de disciplina, en el millor sentit de la paraula, i llegir una novel·la calidoscòpica demana un exercici detectivesc. La primera respon a un model més clàssic d’escriptura. La segona, aparentment més senzill, s’adiu més a la naturalesa fragmentària dels nostres temps. Si penso en la meva novel·la, haig de pensar que la novel·la fil s’adiu més a la meva naturalesa, però… i la disciplina que cal per deixar-se abduir? Com deixar que una història et xucli? La resposta, vàlida per qui escriu i per qui llegeix és exigència. Que de cap de les maneres pot ser un terme pejoratiu, sinó una condició necessària per ser eficaç. Imatge: Treta d'aquí.

La música de l’atzar, de Paul Auster

  • by
Totes les fugides són, fet i comptat, recerques. Fins i tot les fugides endavant, o les fugides enlloc acaben tenint un desenllaç. Les tragèdies clàssiques en deien fat, o destí. Quan et pregunten si creus en el destí, en el fons volen dir això: si et sembla que hi havia alguna possibilitat de que les coses no tinguessin el final que han tingut. Si et sembla que, que no hi ha possibilitat de que les coses tinguin finals diferents, aleshores és que creus en el destí. Les històries absurdes admeten finals absurds. Gairebé els demanen, precisament perquè el final absurd és el que dona sentit a l’absurd contingut en una història. La definició més senzilla d’absurd l’identifica amb tot allò contrari a la raó. Potser és per això que la literatura, l’escriptura, és un terreny abonat per l’absurd. La música de l’atzar invoca el destí des del mateix títol. Res és de debò atzarós, si l’atzar està escrit del moment mateix que Paul Auster escriu: Durant un any sencer no va fer altra cosa que conduir, viatjant amunt i avall per tot Amèrica bo i esperant que se li acabessin els diners. La raó diu que els diners s’acaben. I quan s’acaben, s’acaba la història. I això hagués pogut passar, de fet passa, a la frase que continua, i s’hagués acabat la història. Però l’escriptor de raça no pot permetre un fet tan trivial com aquest, i decideix que el destí és un altre. La sorpresa, la inflexió són el que permeten allargar, i per tant, crear, la història. El conductor, Nashe, que ha decidit que la seva vida no té sentit, enllà d’una filla que només té com referència, perquè ella ja ha trobat un sentit altre del que Nashe li pot oferir. Nashe ha fet tard. És en aquesta situació d’atzucac que Nashe s’aferra a l’absurd, quan topa amb un senyor que es diu Jack Pozzi, que et porta sense voler-ho a jackpott, cosa que ve a ser com dir-se ruleta. I decideix apostar, tot i saber que és a partir d’aquest moment que la història esdevé absurda, fora de raó. Aleshores ve el viatge, el joc de cartes, la casa de regust kafkià, els dos personatges enriquits també gràcies a l’atzar, que han volgut sortir de l mediocritat humana per esdevenir petits déus, amos del temps (el que conserva objectes històrics) i de l’espai (el que construeix maquetes a escala, i s’hi retrata, sabent-se a l’hora protagonista i creador). Les històries absurdes admeten finals absurds. I la mort, l’absurd per excel·lència, és l’únic destí de qui ha volgut temptar-la, o buscar-la, o provocar-la, o invocar-la, o... el que sigui. Perquè l’atzar només és esclau d’aquesta realitat. A dia d’avui, no hi ha ningú. Absolutament ningú que l’hagi esquivat. Per això el missatge cristià de la salvació és a l’hora tan absurd com inevitable. Imperatiu, si ho voleu.

Gran Cabaret, de David Grossman

  • by
Són dues persones de cinquanta set anys. En un moment del text, una d'elles diu que l'altra és una persona abans de desballestament (pàg. 39). Qui ho diu és un jutge, del Tribunal Suprem, i, per tant, cal reconèixer-li un cert coneixement sobre les motivacions de les conductes humanes. L'altre, el que està a punt de desballestar, és un antic amic d'infantesa, a qui havia perdut de vista, en unes circumstàncies desagradables, però que el jutge no recorda. Ho diu ell mateix, en un exercici autocrític, quan, des de la tribuna d'una confessió, l'altre, en Dovale, fa un estriptís psicològic davant d'un públic entre els quals hi ha diversos coneguts. Diu, concretament, ell tenia raó: l'havia esborrat (pàg. 93). Res no és gratuït. El jutge no ha anat a veure el seu amic comediant per casualitat. Hi ha anat perquè el pallasso l'ha emplaçat per telèfon, i li ha demanat que faci el que millor sap fer: jutjar. Jutjar-lo. En Dovale, l'actor, passa comptes, i tampoc no ho fa per casualitat: darrera de la seva estripada nuesa plana la pregunta angoixant, orígen de totes les filosofies: quin és el sentit de tot plegat? Quin secret s'amaga entre els plecs de la vida, que li doni algun sentit, alguna raó de ser?. Per Calderón, el delicte més gran de la persona és haver nascut, per Cioran, néixer és un inconvenient. Fent-se ressò d'aquesta observació que travessa tota la història de la cultura occidental, David Grossman, o el Dovale que s'ha inventat, retreu la seva mare del fet d'haver-lo parit. La fa culpable. I quan el jutge s'enfronta al discurs autodestructiu d'en Dovale s'adona de les seves pròpies debilitats, aquelles que amb tanta professionalitat s'havia amagat d'ell mateix. Perquè d'això es tracta: de veure les pròpies anomalies a través de l'exposició de les dels altres. El secret que fa tan singular aquesta activitat humana tan difícil de definir que hem donat, per comoditat, per batejar amb una paraula curta: art. Diu (pàg. 82):
No hi ha cap dubte que fa estona que s'haurien aixecat I marxat, fins I tot que l'haurien fet fora de l'escenari amb xiulets I crits, si no fos per la temptació irresistible de fer una ullada a l'infern d'un altre.
Això manté el jutge enganxat a la cadira: la necessitat de reconèixer-se en el discurs estripat d'en Dovale, la necessitat, ell també, de passar comptes. Gran Cabaret, el llibre, és el judici d'aquest home respectat I respectable, que acaba de passar el tràngol personal de perdre la seva dona i d'haver entès que les esperances redemptores que havia dipositat en l'exercici de la seva feina, no tenien raó de ser. El doble fracàs familiar I professional, personals ambdós, del jutge el posen en una situació òptima per assumir la culpabilitat que el discurs del còmic li suposa. És això: són dos nens de cinquanta-set anys que apareixen de dins d'uns vells de catorze (pàg. 176). El trauma és el de menys; el fet que un nen sigui arrencat d'unes colònies on no vol estar per anar a l'enterrament d'un dels seus pares, sense saber quin dels dos, el viatge cap aquesta terrible veritat, que li serveix per enfrontar-se a la poca consistència moral del seu pare (que no havia passat l'holocaust I se'n justifica a través d'una vida militant I fanàtica lligada a la tradició jueva, I per justificar la submisa I amorosa existència de la seva mare, son gairebé dirìem el de menys. A tot estirar el vehicle per construir la història. Aquest viatge, deiem, no deixa de ser un transsumpte de la pròpia vida, com en tantes obres literàries, des de l'Odissea, l'Eneida o la Divina Comèdia, on ha servit per representar les penes I treballs d'aquesta cosa sense sentit que anomenem vida. Aquesta cosa tan acostadeta a l'altre sense sentit que anomenem caos. Nota. Publicada a vaive.cat, 6 de maig de 2015