Sectes (sobre Descartes)
Lectura / 16 de desembre de 2015

Pel que sembla, la mort, en certa manera prematura (56 anys) de Descartes va sumir en el desconcert els seus seguidors. Però va tenir un altre efecte: el van voler convertir en una mena de Messies. D’aquí neix l’interès pel seu cos, que es pot interpretar d’acord amb el pes que el concepte relíquies tenia en aquell context. Trento n’havia prohibit el tràfic i la compra-venda, però no l’existència i la devoció, de manera que aquesta, com també la de si en l’Eucaristia hi havia una transsubstanciació (i de quina naturalesa) o una representació de Crist, va separar catòlics i protestants de diferents plomatges. De manera que al voltant de les despulles, de la memòria i el nom de Descartes es va bastir una mena de secta, que, com acostuma, va dedicar-se a pontificar més aviat sobre les anècdotes superficials dels escrits i de les paraules del Fundador, que no pas sobre el pinyol del seu pensament. Aquest fet té també una explicació: l’època, convulsa i en les acaballes de les guerres de religió, era un brou adequat per coure tota mena de salses. El cartesianisme, tal com l’entenem avui, el racionalisme, el naixement de la filosofia moderna el devem…

Novel·la: fil o calidoscopi?
Lectura / 19 d'octubre de 2015

Un dia, la Montserrat Roig em va dir que en Pio Baroja havia dit que la novela era un saco donde cabia todo. Qualsevol lector de novel·les sap que això és una veritat com un temple, i és, justament, aquesta definició la que fa impossible una definició precisa sobre aquest gènere literari caracteritzat per una llibertat extrema. La mateixa llibertat, en el fons, responsable de la dificultat extrema de crear noves novel·les clàssiques, és a dir, novel·les que suportin el pas del temps, i que, fins i tot, millorin amb el pas del temps, com si fossin vins negres de gran reserva. Ara mateix estic llegint una novel·la que es diu Tot, de l’autor americà Kevin Canty. i ha estat justament la seva estructura la que m’ha fet pensar plantejar aquesta pregunta: si jo escric una novel·la, buscaré una trama d’un sol fil amb fills o una col·lecció de trames menudes, lligades per la continuïtat dels personatges, que donin una visió de conjunt? Ja dic per endavant que les dues opcions em semblen lícites, des del punt de vista de qui escriu, però afegiré que la tria és molt important des del punt de vista de qui llegeix. Qui llegeix,…

La música de l’atzar, de Paul Auster
Lectura / 3 d'agost de 2015

Totes les fugides són, fet i comptat, recerques. Fins i tot les fugides endavant, o les fugides enlloc acaben tenint un desenllaç. Les tragèdies clàssiques en deien fat, o destí. Quan et pregunten si creus en el destí, en el fons volen dir això: si et sembla que hi havia alguna possibilitat de que les coses no tinguessin el final que han tingut. Si et sembla que, que no hi ha possibilitat de que les coses tinguin finals diferents, aleshores és que creus en el destí. Les històries absurdes admeten finals absurds. Gairebé els demanen, precisament perquè el final absurd és el que dona sentit a l’absurd contingut en una història. La definició més senzilla d’absurd l’identifica amb tot allò contrari a la raó. Potser és per això que la literatura, l’escriptura, és un terreny abonat per l’absurd. La música de l’atzar invoca el destí des del mateix títol. Res és de debò atzarós, si l’atzar està escrit del moment mateix que Paul Auster escriu: Durant un any sencer no va fer altra cosa que conduir, viatjant amunt i avall per tot Amèrica bo i esperant que se li acabessin els diners. La raó diu que els diners s’acaben. I…

Gran Cabaret, de David Grossman
Lectura / 3 de maig de 2015

Són dues persones de cinquanta set anys. En un moment del text, una d’elles diu que l’altra és una persona abans de desballestament (pàg. 39). Qui ho diu és un jutge, del Tribunal Suprem, i, per tant, cal reconèixer-li un cert coneixement sobre les motivacions de les conductes humanes. L’altre, el que està a punt de desballestar, és un antic amic d’infantesa, a qui havia perdut de vista, en unes circumstàncies desagradables, però que el jutge no recorda. Ho diu ell mateix, en un exercici autocrític, quan, des de la tribuna d’una confessió, l’altre, en Dovale, fa un estriptís psicològic davant d’un públic entre els quals hi ha diversos coneguts. Diu, concretament, ell tenia raó: l’havia esborrat (pàg. 93). Res no és gratuït. El jutge no ha anat a veure el seu amic comediant per casualitat. Hi ha anat perquè el pallasso l’ha emplaçat per telèfon, i li ha demanat que faci el que millor sap fer: jutjar. Jutjar-lo. En Dovale, l’actor, passa comptes, i tampoc no ho fa per casualitat: darrera de la seva estripada nuesa plana la pregunta angoixant, orígen de totes les filosofies: quin és el sentit de tot plegat? Quin secret s’amaga entre els plecs de…

Gran Cabaret, de David Grossman: els subratllats
Lectura / 8 d'abril de 2015

David Grossman, Gran Cabaret, Edicions 62, col. El Balancí, 2015, 190 pàgs. Una dona que,  segons ella mateixa pretenia, només volia el meu bé, i tanmateix em va parir! No, perquè penseu quants judicis, empresonaments, investigacions i sèries policíaques es fan per assassinat, i jo encara no he sentit a dir que n’hi hagi hagut per cap part! Ni premeditat, ni negligent ni involuntari, ni tan sols per instigació al part! I recordeu que es tracta d’un delicte la víctima del qual és un menor! (Pàg. 13) (començar la conversa)… com dues persones, perquè, si més no, pogués explicar-li com m’havia oblidat d’ell, com la resistència a recordar una cosa forta i dolorosa que pertany al passat ofusca i esborra lentament grans porcions del passat. (Pàg. 31) Sabeu quan costa avui mantenir una ànima? és un article de luxe! (Pàg. 35) “Aquest home”, penso jo, “que no és ni guapo, ni excitant, ni atractiu, com sap on tocar exactament per transformar una persona en massa, en xusma? (Pàg. 38) Es tracta d’una persona abans del desballestament. (Pàg. 39) Penseu què representa el fervor i la perseverança en el fet de ser Dóvale! O simplement de ser! (un mateix) (Pàg. 39)…

Ciutat de Bohane, de Kevin Barry
Lectura / 5 de març de 2015

Ciutat de Bohane és un llibre de 305 pàgines, editat per Raig Verd. Té quatre parts, d’extensió desigual, però que transcorren en gairebé un any, a cavall del 2053 i del 2054. És la primera novel·la de Kevin Barry. L’autor té ara quaranta-sis anys, i va néixer a Limerick, una ciutat que, com l’imaginària Bohane, està situada a la costa oest d’Irlanda, i obre l’estuari del riu Shannon, al final del qual hi ha la ciutat de Shannon, construïda ex novo a la dècada dels seixanta del segle XX sobre uns terrenys d’aiguamolls al costat del riu. Com totes les ciutats de nova construcció, necessitarà alguns segles per tenir una història explicable. Si dono aquestes dades, obtingudes d’aquesta mena de Gran Basar de la Informació que és la Xarxa, és perquè em semblen rellevants per situar Bohane, fonamentalment pels que es facin el favor o el regal de llegir-la. Bohane és una ciutat travessada per un riu del mateix nom. Té diversos barris, i cada barri té les seves famílies agrupades en clans i bandes, que s’oposen entre elles pel control de la citat. I, al davant de cada banda, hi ha un pinxo més o menys reconvertit en homme…

Les incerteses, de Jaume Cabré. Capítol 1. Com una font, la paraula
Lectura / 13 de febrer de 2015

Les incerteses, de la col·lecció A tot vent, de Proa, és un llibre de 188 pàgines, dividit en 10 capítols, precedits d’un pròleg. Són aquests: Com una font, la paraula El plaer de narrar De kyries i valquíries Solituds infinites El valor del silenci Bou per bès tia grossa Un línia perdurable El moment culminant El meu viatge a Viena La impunitat impossible La primera sorpresa amb què em topo és la referència a en Tòfol Trepat. El vaig conèixer com a músic de La Locomotora Negra, em va agradar saber que era professor d’història, després més, quan vaig llegir el blog que alimenta de tant en tant, i ara encara més, quan el sé amic de xerrada d’en Jaume Cabré, de qui, fins i tot ha escrit un llibre, editat per Dèria editors, a la seva col·lecció Què pensa. D’una o altra manera, en qualsevaol cas explicitada pel propi Cabré, Les incerteses continuen l’estel·la de El sentit de la ficció i de La matèria de l’esperit. Les tres són llibres de reflexió en les que l’autor passa comptes amb l’esforç que li ha costat construir les seves monumentals novel·les. Concretament, L’ombra de l’eunuc, Les veus del Pamano i Jo…