Res no és real, de David Gálvez
Lectura / 12 de febrer de 2015

En David Gálvez Casellas té 44 anys, i gairebé els ha esperat tots abans de publicar les seves primeres novel·les. Ens estalviarem la discussió acadèmica de si els dos llibres de Gálvez, Cartes mortes i Res no és real són o no són estrictament novel·les, acceptant com a bona la definició que del gènere va fer Pio Baroja: La novel·la és un sac on tot hi té cabuda. Res no és real és, doncs,  la segona novel·la publicada per David Gálvez. La primera, Cartes mortes, va aparèixer el febrer de 2014, editada pel voluntariós segell Males Herbes, que també és qui se la juga amb aquest segon títol, tot just acabat de sortir de la impremta. Res no és real té lloc en una societat inexistent en un lloc diferent de la ment del seu autor i, després, de la dels seus lectors: una societat imaginada. En Quartcamp Campverd és un home de no se sap quina època, que viu en aquesta societat distòpica, és a dir, en aquesta societat on ningú voldria viure. El seu germà, en Tercercamp Campverd li va ensenyar la manera d’escriure. El seu germà era comptador de dies en l’immens hivernacle on viuen, i d’on…

Totes les estacions de França, d’Oriol Ponsatí-Murlà
Lectura / 20 de novembre de 2014

La història –o les històries- té dos moments: el 3 de gener de 2012, la dona E. dona un petit cop de colze a l’escriptor O., que està badant, i li atansa el diari. Un fait divers que sembla gairebé una innocentada. Però ja han passat cinc dies dels innocents. El 28 de desembre van trobar, diu la notícia, una maleta amb 20 lingots d’or de 24 quirats en un tren de rodalies de Paris. Hi ha material per una novel·la, li diu E. Inicialment, O. és fa el desentès. No creu tenir la constància, la densitat o el que calgui per escriure una novel·la. Sempre ha fet relats curts, que, sobre el paper, exigeixen menys concentració i són més compatibles amb l’agitada vida moderna. En el fons, O. creu que en l’agitació de la vida moderna rau el motiu que s’escriguin tantes novel·les superficials, és a dir, prescindibles. O això penso jo que deu pensar O. Perquè, doncs, deu pensar, engruixir-ne la llista? O. no és conscient del paper que té la temptació en la vida moderna, més acusat que en qualsevol vida anterior, tot i que reconec que sempre l’hem tingut present. La vida moderna, però, sembla dissenyada…

Veo a Satán caer como el relámpago, de René Girard
Lectura / 17 de novembre de 2014

René Girard és un antropòleg nascut a Avinyó, però que ha desenvolupat tota la seva carrera als Estats Units. Entre altres temes, ha estudiat la relació entre la Bíblia i els mites. Amb una posició molt personal, es belluga còmodament en el llenguatge estructuralista, cita Durkheim i Mircea Eliade, i blasma les construccions culturals de la postmodernitat per vaporoses i inconsistents (els termes són meus). Estic llegint el llibre Veo a Satán caer como el relámpago. El llibre té tres parts, que són aquestes: El saber bíblico sobre la violència La solución al enigma de los mitos El triunfo de la cruz No costa gens trobar la tesi del llibre, perquè el mateix autor l’explicita diverses vegades al llarg del text. I això és així perquè al tramat del llibre, les idees no es presenten rectilíniament, ordenades en una llarga enumeració de causes i conseqüències, sinó que es distrueixen en espiral al voltant d’un eix que lliga cinc conceptes fonamentals: escàndol (crisi), violència, mimesi, sacrifici, epifania. Girard considera que aquests cinc elements estan en la base de molts mites, i també en la base mateixa de moltes de les històries narrades a la Bíblia, tot i que no constitueixin per…

Això és tot, de James Salter
Lectura / 11 de setembre de 2014

Són gairebé quatre-centes pàgines que no lliguen fins al final. Mentre ho llegeixes, sembla que llegeixis una col·lecció de contes, inconnexos, sense sentit. Els hi busques i se t’escapa. Ell es diu Philip Bowsman. Li van passant coses com si ell no hi tingués res a veure. Res en les quatre centes pàgines ens fa pensar que de debò és important per algú. Enlluerna, si. Però això no és important. Com que viu com aquell qui diu sense voler, sense voluntat de viure, passa el temps i veu com li rellisca com si fos l’aigua de la dutxa: sense mullar-lo. Al final -deia- tot lliga. Un amic seu, en Wells, beu un Old fashioned. L’Ann li ha preguntat: -I això que és? – va preguntar l’Ann. Ell li va descriure breument. Philip Salter omet la seva explicació. Jo sé que es xopa un terròs de sucre amb angostura, i s’hi afegeix un un dit de soda. Es deixa que s’apagui el gas, i s’hi aboca un raig generós de bourbon. S’afegeix encara gel, dolç i aroma. Per exemple, dues cireres i dues pells o rotllanes de taronja i de llimona. El pare d’en Wells es va morir prenent-ne un, com qui…

El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald
Lectura / 22 de juliol de 2014

Moltes persones de la meva generació associem El gran Gatsby amb la coberta de la col·lecció El Cangur i amb Robert Redford. D’aquestes persones, unes quantes, les que com jo vam ser joguines en mans dels prejudicis, no vam saber evitar que el vincle del títol amb la imatge del ros ex-sex-symbol i de tot l’star system que l’acompanyava, ens n’allunyés la lectura. D’altra banda, El gran Gatsby és d’aquells títols dels que se n’ha parlat tant que no cal haver llegit (ni tan sols cal haver vist en cap versió cinematogràfica) per poder-ne parlar amb un aparent coneixement de causa. Ja ho sabíem, que era un títol recomanable, però a causa d’aquest prejudici aleshores tan costós de negligir, el vam anar deixant al final de les lectures que teníem per fer. Finalment, però, he llegit El gran Gatsby. Ha estat un altre llibre qui m’hi ha portat: Sunset Park, de Paul Auster. En el llibre d’Auster, la referència a Scott Fitzgerald serveix per què el noi conegui la noia, i per mostrar també la intel·ligència i el bon criteri de la noia, tot i ser menor d’edat. No vull fer una ressenya del llibre, perquè segur que n’hi ha…

Sunset Park, de Paul Auster (2)
Lectura / 28 de juny de 2014

Hi ha personatges secundaris a Sunset Park? Descartem-ho de entrada. Hagués Auster titulat els seus capítols amb els noms del personatges? Hagués adoptat els punts de vista de tots i cadascun d’ells filtrats per un escrupulós narrador desconegut, que ho sap tot, però que parla en rigorós present, com si els tingués tots al davant? Com si allò que sap li fos mostrat com una pel·lícula? Així ho he percebut al llegir-la. He estat convidat a algun lloc més enllà de l’estricta intimitat del personatges: dins. És veritat que a la primera quarta part del llibre només Miles Heller i Pilar Sánchez compten. Els altres hi apareixen esmentats com a simples motors d’accions, reguladors del conflicte, catalitzadors. És així en el cas dels familiars de Miles, i en les germanes d’Àngela. No se’ns explica com són, perquè no cal, encara. És a la segona part del llibre, de les quatre que té, que Sunset Park esdevé un llibre en certa manera coral. Dirigida en primer lloc pel gegant idealista i poc pagat d’ell mateix que és en Bing Nathan, el romàntic impenitent que vol viure d’arreglar objectes inservibles, i que intenta, sense donar-hi importància, resoldre l’irresoluble: conciliar traició i fidelitat,…

Sunset Park, de Paul Auster (1)
Lectura / 27 de juny de 2014

Com a mínim hi ha dues menes de novel·les de crims: les que engalipen el lector amb el crim i les que l’enganyen amb la seva investigació. En les primeres, el lector o lectora ignora la naturalesa del delicte, se’l troba, la trama hi porta; en les segones, el crim és plantejat des de l’inici, i qui llegeix assisteix a l’exhibició de la instrucció policial o detectivesca del savi de torn. La novel·la psicològica moderna acostuma a ser de les segones. L’autor acostuma a començar a escriure sabent d’entrada que els lectors comparteixen amb ell una idea que funciona com un mantra: Considerades individualment, les famílies són psicòtics. I és aquest paisatge familiar trasbalsat el que acostuma a servir de fons per les històries de moltes de les novel·les d’èxit americanes que passen per ser quelcom més que best-sellers. Se m’acudeixen els noms de Paul Auster, John Irving o Jonathan Franzen per il·lustrar aquest element. Acabo de llegir Sunset Park, de Paul Auster, una novel·la que enganxa, tot i que sigui una novel·la on no passa res. I això és així perquè a Sunset Park tot ja ha passat. És una bona novel·la sobre les conseqüències devastadores dels errors, amagats o…