Els dos mesos que venen
Personal / 31 de juliol de 2017

Els dos mesos que venen són, per al comú dels  mortals, mesos de vacança. Enguany, per a mi, són mesos densos i intensos, Ho són tant que em fan deixar aparcades o deixar en segona línia de prioritats algunes coses importants. El meu curs de debò comença l’octubre, un mes ple d’incerteses però també ple d’esperances. Aprofitar els dos mesos que venen per estar millor em sembla assenyat. Preparar-se per escriure de debò la novel·la que m’acompanya o m’invadeix fa anys. Arribar a tenir un pes que em faci suportable a mi mateix. Construir l’estructura mínima que em permeti acabar de fer neteja. Sé que són objectius que fa temps que m’acompanyen, però hi ha una diferència notable: ara depenc de mi. Vull que aquests mesos volin, que facin una carrera contra el temps, que són ells mateixos, i que la guanyin. Perquè ara tinc la sensació que el temps corre davant meu. S’estira com una catifa que mai es desplega del tot, i que jo, amb la llengua fora, estic entestat a no deixar de trepitjar. Necessito que es desplegui de pressa, encara que això m’obligui a córrer més. Perquè no haig de perdre de vista que la calma…

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa
Personal / 8 de maig de 2017

Els anys que portem a l’esquena pesen com una llosa, sí. Ja fa temps vaig publicar aqui que Descartes es va morir amb 56 anys. El pare tenia gairebé els mateixos els mateixos. Jo ja els he passat fa dos o tres anys anys, i sento el temps que passa de pressa. Em trobo antics amics de feina que es jubilen. Em fan mal els genolls quan camino. Sé que peso massa, i sé també que el marge d’exercici físic que em puc permetre (de la mena que aprima de debò) es fa més curt cada dia que passa. Però sobre tot, el cap roda sense parar mirant de fer balanç del que hi ha enrere. Per projectar-ho cap el futur, com volia Francesc Vallverdú al Cant a la terra. I costa. Redéu, si costa! Hi ha tres motius que fan difícil aquest exercici quotidià de balanç: La vida t’ha passat com si fos aigua de pluja. L’aigua de pluja només mulla un instant. El teu cos li és impermeable, no es xopa. Rellisca com una pastilla de sabó. Això passa als que hem viscut impermeables a la vida, com si no ens importés gaire. Et resisteixes al fet que…

Les persones venen definides pels seus actes
Personal / 13 de març de 2017

Les persones venen definides pels seus actes, no pel que pensen sobre els seus actes. Perquè els pensaments són propis, íntims, i impossibles de compartir. Quan volem transmetre allò que pensem només som capaços de donar una imatge social, una mena de traducció, del que pensem o del que ens sembla que pensem de debò. Els altres, els destinataris d’aquesta traducció, ho saben, i saben que els únics motius que podem tenir per deixar anar aquestes versions estrafetes del que ens corre per dins són excuses de mal pagador, i a l’hora treuen les seves conclussions en funció dels seus apriorismes, de la seva experiència i de les seves conviccions. Per això la comunicació és, de fet, una utopia. I la contradicció que se’n deriva és òbvia: el que més s’acosta a la comunicació ideal, la comunicació perfecta, parteix de l’acceptació de les seves pròpies limitacions. Cioran va escriure: “La idea del suicidi m’ha salvat”. Els actes no menteixen. I penedir-se dels propis actes no serveix per esborrar-los. Si te’ls mires amb complexos, els actes fets se t’imposen agressiva i dominadorament. Són els senyors de tot plegat. Per això en l’orígen del suicidi hi ha dues casuístiques fonamentals: la dels…

2016: l’any més senzill
Personal / 1 de gener de 2016

Aquest és el primer any de la meva vida que faig una llista de propòsits nova. Entengueu-ho bé: nova! Tots els anys abans d’aquest havia fet una llista de propòsits fonamentada en una que vaig escriure l’any 1973, quan tenia quinze anys. Com que no complia cap dels propòsits llistats, l’assumia pel seguent cap d’any, i així anar fent sense complir res més que no fóssin anys i arribant al 2016 amb aquest deix amarg de fracàs. De manera que el meu primer propòsit per al 2016, i únic, és aquest: aconseguir ser pràctic. No és poc. Si sóc pràctic aconseguiré anar acomplint els objectius assumibles i quantificables (avaluables) que em vagi marcant mentre les gotes van caient de la clepsidra. Escriuré les mil coses que tinc al cap, estimaré només les persones que vull estimar, treuré un rendiment de la meva feina, enllà de la satisfacció trista i enganyosa, però innegable, que significa viure com si no t’agradés viure. És senzill: si sóc pràctic, viure tornarà a merèixer la pena. Foto: The Daily Chronic

De partu et scripta
Personal / 14 de novembre de 2014

S’estimava allò que duia dins, perquè sabia que quan ho tragués el món ho podriria. Preferia que es podrís dins. En això s’assemblen escriure i parir. Imatge: Per mi, allò que defineix l’escrivent assegut és la perplexitat. Video: El dolor és obligatori. El patiment és opcional, diu Murakami.  

El convers
Personal / 13 de novembre de 2014

Ja no tinc el consol de cagar-me en Déu. M’he avesat en poc temps a aquesta situació, i goso dir que n’estic content. No ha sigut cap heroïcitat perquè ara, mirant enrere, em sembla lògic, com si tota la meva vida hagués estat un camí que portava de pet a la conversió. Quan s’ha dut una vida com la meva, i es llegeix unes frases com les que comencen aquest text, si no s’és creient és fa una ganyota de riure, i es diu: Clar, quan s’és vell és fàcil convertir-se. La vida deixa poc lloc per al pecat. Mai no he cregut en la doctrina de l’Església, i el que m’han conegut des de fa temps saben què deia:  No crec en Déu, però crec en moltes persones que creuen en Déu. També m’han sentit parlat de com és d’absurd el fet de néixer, la qual cosa vol dir de retruc el fet de viure. Només la mort és més absurda. Infinitament més absurda. Creure en el Més Enllà és, de fet, semblant a l’assedegat que s’arrossega pel desert i creu en un oasi. La meva, és, per tant, una conversió a mitges: continuo sense creure en cap doctrina,…

La puta “b”
Personal / 12 de novembre de 2014

La puta “b” és l’abisme que s’obre entre estimar-se i estimbar-se. Imatge: El Crist de l’abisme, braços oberts al fons del mar. Video: Jim, de Billie Holiday