Abril 1

La vida té sentit?

La vida té sentit? Abans que nosaltres moltes persones s’ho han plantejat en un o altre moment. Probablement totes. Algunes, filòsofes, consagrades, coachers, psicòlegs i d’altres ho han fet professionalment. O n’han fet una professió, que no és ben bé el mateix.

El fet mateix que no hi hagi cap resposta unànime ens hauria de fer sospitar de l’existència d’una resposta. Una part important de la humanitat se n’ha inventat una que consisteix en personificar aquest hipotètic i buscat sentit amb una figura més o menys sobrehumana. Amb centenars de noms, formes i aspectes, i només per entendre’ns, en direm Déu. Amb aquest subterfugi col·lectiu s’ha desviat l’objecte de la pregunta cap a un plantejament que debat sobre l’existència de Déu. Com és sabut, s’han donat tres respostes a aquesta pregunta: sí, no i no sap/no contesta. Creients, ateus i agnòstics es reparteixen el pastís de les possibilitats.

Si tornem a la pregunta que enceta aquest xut, la resposta és igualment triple, només pel fet que les dues preguntes son la mateixa, però plantejades des de plans paral·lels: sí, no i no sap/no contesta. Només que la vida és una realitat certa i evident, no pas con el Déu de la pregunta trampa, i per tant la pregunta originària no pot ser considerada com un exercici més o més esportiu de jugar amb les paraules o reforçar posicions de força. Es pot viure sense Déu, però no es pot viure sense vida.

Per això els que es contesten que la vida té sentit rara vegada s’arrisquen a intentar definir-lo, i els que, potser havent-hi dedicat molta estona i molta energia mental, decideixen que la vida no té sentit es troben en un carreró sense sortida.

A la paret d’aquest carreró sense sortida hi ha centenars de grafitis fets per altres persones que s’hi han trobat, i que resumeixen els pensaments més foscos que es puguin pensar, si se’m permet la redundància. El suïcidi com a alternativa racional al sense sentit, la negativa a la procreació per raons morals, o l’exili social com a imatge d’una mort que fa massa por.

Cioran titulava un dels seus llibres L’inconvenient d’haver nascut. Jo penso que viure no té sentit, però que morir-se encara en té menys.

I m’aferro a aquesta trampa per no haver de llegir-me a tota hora els grafitis de la última paret.

Gener 14

Es pot recordar el futur?

Es pot recordar el futur? Això ve a tomb d’un versos de César Vallejo:

Me moriré en París, con aguacero,
un día del cual tengo ya el recuerdo.

També d’aquesta mínima història:

Quan jo vaig néixer tenia la sort de tenir dues cases. La dels pares i la dels avis. Es podia anar de l’una a l’altra travessant un pati que tenia dos rosers, un parterre de margarites, dos presseguers, una azalea i un cúmul de flors variades que canviaven cada any. Hi vaig veure passar dàlies, tulipes, gardènies, camèlies i moltes flors amb els noms més llargs que les seves minúscules tiges. I el julivert, que senyorejava el jardí sencer com si fos una mala herba, però que aromava tots els plats dels diumenges.

La casa dels pares era una casa funcional. No em provocava gens de curiositat. Tot estava a la vista, cap secret. A banda de l’ordre imposat per una campiona de l’ordre, com era la meva mare, res no la distingeix de la casa que, tot i continuar sent la casa dels pares, sembla una broma, perquè els pares ja no hi són.

La casa dels avis era tot el contrari. Cada gest que s’hi feia, cada paraula que s’hi deia, cada olor, tots els estímuls semblaven dissenyats per sorprendre’m. Recordo un vidre esberlat per l’angle, al costat de la taula on jo seia per mirar la televisió. Els miralls de l’armariet dels licors, darrere del seient de l’avi, que multiplicaven les ampolles de conyac i moscatell d’una manera que podria explicar com s’ho va fer Jesús per multiplicar els pans i els peixos. La petita habitació on, em deien, havia dormit el pare de petit, amb un penja-robes de fusta de color caoba, que no devia ser de caoba. El bufet i el trinxant, dos mobles misteriosos que només s’activaven pel Nadal i Reis. I dues habitacions tancades. La primera, amb clau, era la de la tia, la de la germana soltera de l’avi, que hi guardava tots els records i andròmines dels seus pares -els meus besavis- inclosa una col·lecció sencera del Patufet d’abans de la Guerra. La segona no demanava cap clau. La prohibició expressa de l’avi, que n’era el propietari, funcionava millor que la contrasenya més segura per evitar que ningú goses creuar-ne el llindar. I el passadís, el llarg i fosc passadís, amb dos testos alts, que més aviat semblaven columnes, d’una ceràmica de color terra i ocre lluents, que tornaven la llum que rebien amb una generositat que els feia semblar humans. I sobre tot els dos plats del Quixot. Un reproduïa l’escena dels molins, l’altre la de la gàbia de lleons. Jo els recordo des de tota la meva vida conscient. Es van morir els avis, es va morir la tia, es va morir el pare, que el va precedir com si tingués alguna mena de pressa estranya, però els plats van aguantar. De fet, van morir amb la casa.

O no van morir del tot, perquè jo els veig ara, mentre escric. També tinc el record d’un plat que no he vist, tan manxec com els de casa dels avis. Però el tinc nítid i present. No sé quina escena reproduirà, si en reprodueix alguna. Però m’estimula els records i em torna nostàlgic.

Es pot recordar el futur, com es poden reviure escenes encara no viscudes.

Gener 12

Absència

Absència.

El primer verb és el verb ser, sinònim d’existir. Les coses que són, existeixen. L’ésser, és, el no ésser, no és. I amb aquesta lògica tan elemental, Parmènides posava el seu piló de formigó en els fonaments de tot allò que sabem, sobre nosaltres i sobre tot.

En llatí, el verb ser és el verb sum. La llatina és una llengua que va gaudir sobre manera inventant paraules noves. De tots els mètodes principals de trobar paraules noves (composició, derivació i parasíntesi) la primera va ser la més apreciada. Fins al punt que moltes paraules que avui dia considerem fonamentals en el llenguatge que ens permet interpretar el món no són altre cosa que compostos del verb sum. No són poca cosa: estar lluny, estar prop, poder, presidir, afavorir, sobreviure tenen l’orígen dels seus significats en verbs fets, únicament amb preposicions afegides a les tres lletres que dibuixen l’univers de les coses que existeixen: sum.

Absum. El primer compost de sum. Estar lluny. L’absència neix aquí. Ab sum. Estar lluny. estar distret, estar absent. No ser-hi. El no ser, no és. I si no és no existeix.

Hem après, però, a fer-nos trampes. A fer-nos trampes al solitari. A auto-enganyar-nos. Tenen nom: enyor, record, nostàlgia. Fins i tot amb rerefons antropològic: morrinha, saudade. Són maneres de fer que el no ser, sigui. És un sense sentit, perquè cap sentit pot sortejar l’absència. Ni el tacte, ni la vista, ni l’olor, l’oïda o l’olfacte. Només la imaginació, la capacitat de construir imatges. La nostra manera d’enganyar l’absència.

L’absència es una putada. Hi ha moltes coses que no són, però no es troben a faltar. La seva absència és un mer accident. L’absència de debò es refereix a coses importants, no a coses urgents. Només trobes absent allò que et cal, allò que vols, allò que estimes.

Lope de Vega, que va ser un bon vivant, va saber trametre-ho. Si no fos per Imanol no ho tindríem present, perquè… qui llegeix Lope de Vega avui dia?. Podeu escoltar-ho, per estalviar-vos feina. I per sentir-ho més present, que és contrari d’absent. No us perdeu la intervenció dels espontanis a meitat de la reproducció, en mig d’alguns dels seus absents. Els absents morts provoquen quelcom semblant a la tristesa. Els absents vius fan mal. Mal de debò.

Gener 10

És hora de canvis

És hora de canvis. Miraré d’explicar els motius partint d’uns versos d’Ausiàs Marc que m’agraden molt. No només m’agraden molt. També m’agraden moltes vegades, perquè hi torno, hi torno, hi torno… i no paro de tornar-hi. És veritat que en Raimon en té una mica la culpa, i aquesta és una culpa blanca, beneïda, perquè em permet tornar sense solució de continuïtat, en forma de bucle, a uns versos d’Ausiàs Marc que m’agraden molt. I m’agrada tenir aquests versos sempre prop. I ara toca ser conseqüent. Perquè les coses que agraden tant no ho fan perquè si. Tot ha de tenir un sentit.

Diuen:

Llir entre cards, l’hora sent acostada. / que civilment és ma vida finida: / puix que del tot ma esperança és fugida,: / ma arma roman en aquest món damnada.

Llir entre cards és el senhal amb què Ausiàs amaga el nom de la dona que estima. A ella, doncs, al lliri que creix entremig dels cards, diu que la seva vida entre els homes, la seva vida civil no té sentit, i que sent acostada l’hora de finir-la. Només dona una raó: l’esperança ha fugit. S’ha fos. Al meu cap, inclement, torna l’eco dels meus morts. En Ion, que deia sorneguer que “la esperanza és lo último que se perdió“. O l’avi, melancòlic, afirmant que “l’esperança és un cove sense nansa, i la fe és un cove sense res”. (Ell deia ).

Què hi fa que no sigui una mort real? Què sigui només una mort civil? El destí de l’ànima és l’eternitat, aquest període de temps que concentra tot el vertigen del temps. No fa grima, un temps que no comença ni acaba? No fa ràbia la impossibilitat absoluta d’explicar-lo? La condemna té, però, un espai de damnació, de condemna: aquest món.

He visitat aquests versos amb el cap milers de vegades, i no exagero. Hi he trobat consol, en la mesura que es pot trobar consol en el desconsol. Saber que fa centenars d’anys algú va escriure coses que jo he pensat et situa en una mena de gremi, et dilueix amb d’altres que han decidit posar-se al marge.

Senzillament, és hora de ser conseqüent. Us deixo l’enllaç a la cançó de Raimon adreçada a aquest cor malastruc, enfastitjat de viure.

L

Gener 2

L’èxit virtual acaba essent molt seductor

L’èxit virtual acaba essent molt seductor.

He robat aquesta frase a una entrevista amb Nathan Hill, autor de El Nix, publicada a El Periódico. Diu, entre altres coses:

Una manera de concretar esa sensación es la adicción a los videojuegos.
Cuando era pequeño jugaba con mis amigos a Supermario Bros y era una actividad muy social. El problema es cuando te sientes deprimido porque si todo te va mal en la vida, un éxito virtual acaba siendo muy seductor. Así estuve durante tres o cuatro años hasta que me dije que tenía que dejarlo y pensar más en mi novela. Hoy odio el hecho de que me robase tanto tiempo pero también creo que me ayudó a superar una etapa muy difícil.

Si bé és veritat que el protagonista de El Nix centra la seva addicció en els videojocs, també ho és que aquesta mena de reconeixement social es troba en altres espais de la virtualitat, tots ells inexplicables sense Internet. Rellegir-la m’ha fet pensar en la naturalesa humana d’Internet i en l’evolució de la meva relació amb aquesta persona líquida que acaba sent la xarxa.

Entre els molts canvis que Internet ha propiciat en aquest inici de mil·lenni hi ha sense cap mena de dubte el de la manera de comunicar-se. La missatgeria instantània i els xats han permès que nombroses persones es comuniquin entre elles, de vegades coneixent-se, de vegades en l’anonimat, de vegades disfressant,se, de vegades enganyant. El motiu que pot portar a cometre enganys a la xarxa -el xat és el terreny més adobat per fer-ho- poden ser diversos. Però aquest de naturalesa tant psíquica com social que apunta Hill és incontestable: buscar l’èxit social que substitueixi l’èxit real. No vull ara gratar en el concepte èxit, tant dels nostres dies i també tan contingent. Només vull indicar aquest camí de reflexió.

I si crec oportú fer-ho és per reconèixer el mateix que fa Hill en la seva entrevista i, de retruc en el seu llibre. Jo també he perdut molt temps buscant aquest èxit social a la xarxa, i ara odio el temps que hi vaig perdre i encara més: els trossos de mi mateix que hi he deixat. A diferència de Hill, a mi no em va ajudar a superar cap etapa difícil. No tinc cap justificació. A mi em va provocar l’entrada en una etapa difícil. I haver de conèixer de prop la infinita capacitat humana per a auto-enganyar-se.