Open post

En Guitou i l’Arafat

L’any 1977 jo tenia dinou anys. Corria Galícia en autoestop i vaig conèixer en Guitou. Era el malnom d’en Guy. Ell no em deu recordar. Acostuma a passar: els grans (ell tenia 10 anys més que jo) no es recorden dels petits, si els petits no fan res extraordinari, que els rescati del pou de la memòria, i els faci presents, no pas com reconstruccions del passat, sinó, més aviat, com a fuites sense control del passat, com si les tuberies dels records tinguessin porus per on supuren els records innecessaris. Un record innecessari pot ser també qualificat com un record capriciós.

En Guy és geòleg. En aquells anys estava fent la part pràctica d’una tesi que a mi em va semblar fascinant: estudiar les restes de wolfram que poguessin trobar-se en unes vetes de granit a un poble perdut de Galícia, que es deia Fontao, que pertanyia administrativament a Bandeira, a la província de Pontevedra. S’ha de dir que, pel que sembla, els enginyers del franquisme van explotar aquelles mines per malvendre el wolfram que havien contingut als nazis, que sembla que el necessitaven per fabricar aigua pesada, que era un ingredient imprescindible per què les bombes volants arribessin a Londres. També s’ha de dir que això que he escrit no és una veritat contrastada, i que bé podria ser que jo hagués mirat la història amb les ulleres de mirar fantasies, i l’hagués fet llevar. La meva disculpa és que jo era molt jove, no respectava massa la veritat, si aquesta m’anava bé per inventar-me una raó que em fes passar per segur de mi mateix. En Guitou, deia, em va agafar en autoestop, en un 4L vellíssim -el nostre 4 llaunes-, amb el número 54 a la matrícula, que era el del departament de Meurthe-et-Moselle, un dels quatre de la Lorena, i que tenia Nancy com a capital. Recordo que en Guitou es referia al seu cotxe com la baignole, que no sé si s’aplicava només al seu cotxe o si és una manera dels francesos de definir els seus cotxes quan s’hi volen referir d’una manera més familiar que quan en diuen voitures. També recordo una enganxina que reproduïa el capçal del diari de la regió, sorgit de la premsa clandestina de la Resistència, que era L’Est republicain. Només que si ho dic és per fer notar que en Guitou, amb un cutter havia refet l’ordre de les lletres, fins construir una capçalera que explicava de manera transparent què pensava de l’evolució del vell diari de la Resistència. La història, la segona meitat del segle XX, el fracàs de nosequantes republiques, el coneixement de l’horror soviètic i la disolució de les proclames del maig del 68 havia aigualit de tal manera els ideals primigenis dels joves que havien sigut la generació d’en Guitou, que van rebatejar el diari: L’Est repugnant. Amb aquesta baignole em va agafar i vaig poder córrer amb ell un tros de la Galícia turística, però sobre tot, la Galícia del caldo galego, de la mena de bledes que són els grelos –les fulles dels naps- i, sobre tot la Galícia de l’extrema generositat.

Després d’aquell viatge, l’any següent, vaig anar a Nancy, i recordo la Place Stanislas, i la generositat absoluta d’aquells derelictes del maig del 68 que eren tan en Guitou com els seus amics. Eren trotskistes, es vantaven d’haver fet de la Lliga Comunista Revolucionaria (ells deien elseèrr) un partit que comptava, i de la manera que parlaven de l'(aleshores) etern candidat presidencial, que sempre queia a la primera volta, l’Alain Krivine, semblava que tots el coneguessin com si fos el seu  germà gran. Ells em van fer sortir els colors un dia, menjant un arròs amb xampinyons i gall dindi, quan em demanaven en un joc de sobretaula que identifiqués un cap d’estat d’un país mediterani, el nom del qual tenien amagat en un paper. Per vergonya meva, i després de repassar els noms de tots els països que jo tenia fitxats a les dues ribes del Mediterrani, no vaig saber veure que Iàssir Arafat era. per a ells, l’unic cap d’estat digne de ser posat en la sobretaula d’una colla de troskos encantadors que feinejaven i/o dropejaven a Nancy.

Amb aquesta cosa d’Internet, sé que en Guitou ha continuat fent de geòleg, que ha treballat a Mèxic, a Noruega, i darrerament a l’Àfrica ex-francesa. Sé que té una filla que estudia polítiques, i que ara ja no viu a l’Est, sinó a la mena de Finisterre que pels francesos deu ser Le Havre. Però jo el recordo, sobre tot, el dia que caminant per un poble de Galícia va veure una porta oberta amb una escaleta que baixava a un semi-sotàn, que tenia una finestreta amb barrots al nivell de l’acera. Jo tenia dinou anys, i una màquina de fer fotos en blanc i negre, que em revelava jo mateix. En Guitou, sense pensar-s’ho, va baixar les escales, va posar la cara darrera dels barrots de la reixa, va treure el braç amb el puny tancat enmig dels barrots i va cridar en un gallec perfecte: Liberdade!

A Nancy vaig conèixer la música de François Béranger i de Bernard Lavilliers, aleshores banda sonora de la película d’aquells militants lorenesos. La música de Béranger m’ha alimentat mentre recordava el meu amic Guitou, perdut en els plecs del temps i del món. I també he sabut que avui, 19 de juliol del 2014, a Nancy, set-centes persones han sortit al carrer per protestar per l’assassinat de més de tres cents palestins per les tropes nazis de l’estat d’Israel (no se m’acut cap altra manera de definir-les, vist que hi ha un jueu mort front a tres-cents-vuit palestins*). He recordat, i he imaginat també que la filla d’en Guitou, que si que viu a l’Est, hi era. I que li haurà explicat a son pare pel Facebook, i que en Guitou haurà recordat el dia que, menjant arròs amb xampinyons i gall d’indi, un catalanet de dinou anys no va saber veure que Iàssir Arafat era -seria- l’únic cap d’estat mediterrani que al cap dels anys mereixeria ser recordat amb respecte, malgrat tots els defectes i contradiccions que pogués amagar sota la seva kufiyya. I això potser només perquè va marxar deixant la victòria per quan la tinguessin merescuda.

* A 22 de juliol van 13 a 550. Dotze del tretze són soldats isarelians que han caigut en la terra de Gaza.

Imatge: Iàssir Arafat, l’any 1969, i en un blog de Sapiens que resumeix la qüestió palestina.

Video: François Béranger va transformar La Internacional per donar-hi cabuda el Gulag, i altres bestieses del segle. De qualsevol segle. L’autèntica internacional, diu, és la dels calers i la dels imbècils (le fric et les cons). I té un record pel pauvre Eugène Pottier, el vell communard que l’any 1871 va escriure la lletra de l’himne més manipulat i reivindicat en va de la història.

 

 

 

Open post

Ferides

Les ferides indiquen persones que lluiten. Les cicatrius només persones que van lluitar.

Imatge: Imatge d’una lleona ferida, en un relleu de l’època d’Assurbanipal, a Messopotàmia. Que també podria ser la nostra època.

Video: De Ferida (1992), de Louis Malle, em vaig quedar amb la imatge final. El polític conservador (Jeremy Irons) ha hagut de renunciar a la dona qu ha estimat de manera forasenyada (Juliette Binoche). Actuar al marge del seny comporta càstig, i, potser, redempció. Jeremy Irons s’ensorra. Va ser Roland Barthes , a L’estructure du récit amoureux, qui va dir: C’est donc amoureux celui qui dit: Je m’abîme, je succombe.

Open post

Perdut al corral de la moral

Els altres són el preu del pecat original. Puc no creure en Déu, ni en la religió, ni en els capellans. Puc ser d’esquerres, republicà, independentista. Puc ser francmaçó o de l’Athletic de Bilbao. Ateu, agnòstic o fer-me Hare Krishna. Però no puc treure’m el sentiment de culpa del damunt. Culpa per tot: per ser com sóc, pel mal que he fet, pel mal que puc arribar a fer, per no saber ser feliç, per no saber, tampoc, fer feliç. I em fan por els altres, precisament perquè els estimo amb deliri, tant que no puc permetre’m el luxe d’embrutar-los aplegant-m’hi.

L’home és un animal social, va dir un filòsof que passa per raonable en un segon de follia. Però com que ho va dir ell, el d’Estagira, va passar a ser canònic. Raó de ser del merder de la societat. Néixer és ser escopits al corral de la moral, deia la meva segona belga preferida. I va escriure les Memòries de l’emperador que s’estripa les venes dels turmells, fins que l’ànima que vivia –creia ell- en la sang que s’escolava, va xopar les tovalloles que havia posat davant la porta, a fi que ningú no pogués sospitar que el vell emperador condemnat a prosa es llevava la vida.
Nego la major. No sóc cap animal social, o, si mes no, no ho sóc en la meva qualitat d’individu. Com a individu sóc animal a seques, i la societat apareix com una nosa.
La societat és un altre, el meu enemic. M’ha xiulat a l’orella que estar sol és una dissort, i jo he passat anys creient-ho. I m’he forçat a estar amb els altres, encara que no en sabés gens. I, com que no en sabia, el resultat ha estat desastrós. I, clar, me’n sento culpable. Però pel fet de no creure en Déu, en la religió o els capellans, pel fet de ser d’esquerres, republicà, independentista, francmaçó o de l’Athletic, tampoc crec en la redempció. Per tant, condemnat a culpa.
Fent l’esforç de mantenir lligams amb els altres, enganyant-me i, per tant enganyant, penjat de les paraules com si em lligués a un clau roent he fet política, he tingut amics. He estimat i he fet com si estimés. He volgut oblidar que quan tenia vint anys vaig dir en públic que passava les meves millors estones sol. Quina oportunitat perduda! Quants anys perduts! Quanta mentida!
Foto: Una caravana en mig del desert. Jo me la miro.
Video: Civilment, la meva vida s’ha acabat… la meva ànima roman, condemnada, en aquest món.

Open post

El xut de l’òliba

El xut de l’òliba és la manifestació d’un dubte. També és la reivindicació del fet de viure en un dubte. Vivim un temps de dubtes, per la qual cosa sembla saludable ser una mica escèptic. O molt. O, fins i tot, ser l’escepticisme en persona. Jo no podria ni que ho volgués, em sembla. Són massa anys de preteses certeses i de creences assumides. Però una mica. si. Per sobreviure.

A la vida, l’únic que torna són els errors. Sembla ser que és una dita russa. Els errors no només tornen, sinó que amb els anys esdevenen una mena de fang que embolica els peus i impedeix caminar. Per sort, no caminem només amb els peus, i el cap i el cor -o la intel·ligència i la voluntat- estan aqui per minimitzar el pes d’aquest llot que fa que viure sigui, finalment, una activitat enganxosa.

Tenim temps. Tenir temps distingeix els vius dels morts. Els vius en tenen. Els morts no tenim la certesa que en tinguin. Hi ha qui creu que els morts tenen tot el temps del món. I tenir tot el temps del món és com no tenir-ne. Les coses necessiten terminis. i els terminis es difuminen amb l’eternitat. Viure sense terminis és com no tenir temps, és com estar mort.

Va haver una època que el meu temps el mesurava el meu rellotge. Després en va venir una altra en que vaig cedir -probablement per un plat de llenties- la mesura del meu temps als rellotges dels altres. Ara mesuro el meu temps a base de paraules. Aquest és el sentit d’aquesta web. El seu sentit per mi, que en sóc artífex.

Tens tot el dret i tota la llibertat, amic o amiga navegant, per donar-li el sentit que et vagui. Fins i tot a no donar-n’hi cap.

Scroll to top