Abril 2

Abril comença, votar fa mandra

Abril comença. Primavera. Portugal i Praga. Any setanta, quan jo també començava. I ara, quan ja és ben entrat el segle XXI que tant llarg es feia d’esperar, ens hem mogut ben poc. O bé, si ens hem mogut, hem anat a caure en una maleïda casella que ens fa tornar a la sortida. Sísif fet història, sinó és que la història mateixa és escrita per Sísif en persona.

Cada setmana un estrip més. Hongria, Polònia, Brasil, Estats Units i tot el que vulgueu ens estiren de la samarreta per portar-nos al seu camí. Els estrategs de Trump campen per Europa per deixar les receptes del seu elixir poderós, capaç de convertir espais de llibertat en falsa seguretat. Per ells l’ordre és això. Un espai asèptic amb la gent estabornida per una aclaparadora oferta de consum al seu paradís, que han dibuixat als països on nosaltres vivim. Un altre espai escanyat pels seus gossos ensinistrats per ser perillosos, amb la gent ofegada per la misèria, adormida per la gana i assassinada per unes malalties impossibles d’erradicar, només perquè no és rendible fer-ho.

I els escenaris regionals. Aquest escenari regional que es baralla entre els que volen que res hagi passat i els que sobrevivim perquè creiem que encara han de passar més coses. Amb presos polítics que s’han guanyat el meu respecte, només perquè jo no trobo, no busco, evito, la idea permanent que jo també hauria de ser a la presó. Hi ballo, amb aquesta idea. També que mig país hauria de ser-hi, per acomplir la mena de justícia que diuen defensar, els que s’han atorgat el monopoli de les definicions, i diuen que la justícia és el que ells diuen que és, i que cap en deu títols més un de preliminar.

Abril comença i jo nedo en el fàstic. Xop de fàstic votaré. Em fa molta mandra.

Setembre 10

Pinya!

Des de la presó, l’Oriol Junqueras ha dit, o ha vingut a dir, que la via unilateral -l’intent, és clar- va ser un error, i cal assumir els errors d’aquelles setmanes d’ara fa un any.

Segurament ell no està en condicions de dir més coses, per un doble motiu: el de la repressió i la seva situació judicial, d’una banda i el de les seves responsabilitats polítiques de l’altra. Com que jo no estic subjecte, de moment, a cap de les dues limitacions, i amb tot el respecte que em mereixen tots i totes les persones directament víctimes de la repressió, em permeto matisar-lo, a través de la meva visió personal.

Es van fer coses malament aquelles setmanes? És clar que si. La principal no haver compartit amb la població les circumstàncies en què ens trobàvem: havíem guanyat simpaties arreu del món, sí, però estaven lluny d’assegurar o tan sols pressionar per un reconeixement internacional que anés més enllà d’aquesta simpatia.

El segon, no estàvem en condicions de controlar el territori. En un moment d’enfrontament directa amb l’Estat, de guerra, cal tenir les persones que tinguin una visió militar de la situació, que comprengui els punts febles i forts de l’adversari i els propis.

El tercer element necessari per a una victòria si que el vam fer bé, continuem fent-lo bé i continua sent la nostra principal força: la formidable mobilització de la gent, l’esperit de victòria i les absolutes negatives a caure en les provocacions per caure en una situació de violència, on els altres tenen totes les de guanyar.

Finalment, el quart element és i serà sempre el nostre principal enemic. Considerar que Catalunya està ara en una situació que permeti avantposar la lluita política i els interessos de partit a l’assoliment de la República o a la celebració d’un referèndum vàlid -realment vàlid- i vinculant és un error del qual, essent realistes, no ens podem desempallegar. Seria més fàcil sense polítics!

Setembre 4

Ni un pas enrere

Ni un pas enrere. Ara ja no podria, perquè he tornat a sentir la comunió amb algú altre de col·lectiu. Com quan vaig ser jove. No és com el crit d’en Raimon: Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure. Quan m’ha vingut el vers al cap no recordava forces. Pensava en ganes. El meu pensament, traïdor, no és però a Raimon a qui traeix. És a mi mateix.

Segurament, la independència –la del país- es farà esperar molt. Potser està dissenyada per a una altra generació, potser ben diferent de la meva, construïda d’anades i tornades i de viatges constants i intermitents entre les eufòries i els daltabaixos. Però no tinc marxa enrere, perquè l’he tornat a sentir: la comunió. I aquesta nova comunicació sembla més madura, perquè no es fa amb la complicitat amb algú només perquè se t’assembla, no. Aquesta et lliga ara a gent molt diferent de tu, molt altra perquè, estranyament i miraculosa, vol arribar al mateix lloc.

Si m’ho miro bé, ara, en aquest moment precís de la història, el fet de tenir una manera de veure d’esquerres té més a veure amb l’estètica, amb el vestit, que amb el compromís. Ja sé que això costa d’entendre, però crec que es pot explicar: els objectius d’emancipació social són impossibles, perquè la substitució d’una classe dominant per una altra acaba suposant la formació d’una nova classe dominat, que comença sent elit de poder, i acaba sent el de sempre: classe dominant. Per això l’objectiu de la lluita de caràcter social és avançar, no arribar. El lider moral de l’esquerra hauria de ser Sísif.

La independència, en canvi, és un objectiu a tocar que no admet gradualismes, que no suporta mitges tintes. Ets independent o no n’ets. No ets una mica independent. Per això no existeixen els passos cap a la independència. Pots facilitar l’assoliment millorant les condicions de fer el click. Perquè la independència, quan sigui, serà un click.

Gener 21

Allò que no diu Zoido

Allò que no diu Zoido

Allò que no diu Zoido és el més important del seu discurs. Perquè el sinistre de l’Interior va parlar l’altre dia davant del Senat per donar explicacions sobre l’us dels efectius policials el dia 1 d’octubre.

Va dir:

  • L’actuació va ser proporcional, legítima i necessària
  • Va costar 87 millions d’euros
  • Va mobilitzar sobre 5000 agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil.

I no va dir que tot plegat va ser inútil, absolutament inútil. Tampoc va dir que en aquesta mena de cursa de fons en què estem immersos, en aquesta guerra -sí, guerra- les decisions del Govern espanyol no han fet altra cosa que facilitar-nos victòries als seus ennemics -sí, ennemics-.

Posem les coses en el seu context. Espanya (l’Estat espanyol) i un sector molt nombrós de catalans estem en guerra. Des de quan no sóc capaç de dir-ho. O no trobo útil dir-ho, perquè no tinc la més mínima intenció de començar una discussió idiota que no se sap fins on pot arribar. Allò cert és que quan a Catalunya sentim dir amb el desparpajo habitual que a les decisions democràtiques dels catalans se’ls passa el ribot se’ns encenen les alarmes. I quan comencen a passar coses més contundents que el ribot, ens declarem obertament en guerra. Jo estic en guerra amb Espanya. Una cosa diferent és que en aquesta guerra el monopoli de la violència només l’ha exhibit qui diu tenir-lo, és a dir, l’Estat.

Que vagin a pastar fang! Ja tenen edat de fer alguna cosa útil!

Fins el 21 de desembres, els catalans que sortíem al carrer, que vam votar a les consultes populars, que vam votar el 9 de novembre de 2014, que ens vam mobilitzar el 20 de setembre de 2017, que vam tornar a votar l’1 d’octubre en votacions que reconeixíem, perquè sortien de les nostres organitzacions civils o del nostre Govern, que vam fer vaga el 3 d’octubre, només volíem contar-nos. Intuïem que els independentistes érem molts i érem més. També intuïem que  erem majoria. L’Estat de Zoido va pontificar que voler constatar aquesta intuició constituïa l’arrel d’un delicte de rebelió o de sedició, a banda d’altres falòrnies jurídiques que esgrimeixen amb desvergonya per negar una realitat democràtica: votar ho legitima tot.

Per això no reconeixeran mai que el 21 de desembre vam votar no perquè ells ho decidissin així. ¿Recordeu que Rajoy, quan estava preparant l’inici del seu virreinat d’ell mateix, va dir que el 155 estaria vigent el temps que calgués i que hi hauria eleccions pel juny o juliol de l’any 2018? ¿Les va convocar perquè el primo de Rivera li ho exigia? Oi que fa riure només pensar-ho? La única realitat concebible és que les eleccions van ser ràpides perquè li ho van exigir els socis europeus, farts de la desídia i la inoperància política del Govern d’Espanya. I Rajoy ho va haver de fer.

Ara ja hem constatat el que sabíem. Hem fet bons els resutats de les consultes populars, de la jornada de participació i del referèndum -sí, referèndum-. I ho hem fet jugant fora de casa, en unes eleccions indecents promogudes per ells mateixos, jugant a casa, amb els nostres referents amb les cames i les mans lligades. Ja ens hem contat. I sabem quants som i, per tant, sabem on podem arribar.

La guerra continua. No sóm majoria, però som molts i som més. Sabem qui són els nostres ennemics. I que estem en guerra. I que la guerra serà llarga. Baixar la guàrdia pot ser mortal de necessitat. Durant aquests anys molts catalans i catalanes han decidit que calia desconnectar d’Espanya. No es pot caure en els paranys que ens posaran. Ja no sóm espanyols. Guanyarem si ens neguem a ser com ells.

Agost 2

No sóc de Tossa, però hi dormo

No sóc de Tossa, però hi dormo

No sóc de Tossa, però hi dormo quan em deixen els usuaris i usuàries dels bars i discoteques que m’amenitzen les nits. Tampoc tinc la rutina de mirar la tele a hores fixes i a programes triats. Això m’obliga a fer zàpping.

Ho confesso: tinc un vici menor. M’agraden els debats polítics. He vist molts plens, reunions, m’he empassat moltes comissions d’investigació pel 3/24, i quan en passa una davant les meves badius, no me’n sé estar. L’altre dia vaig caure a les xarxes d’aquesta mena de programa de Tele 5 en què s’han convertit els plens de l’Ajuntament de Tossa d’ençà que els puc veure per la tele.

Aquest a què us remeto és del 27 de juliol del 2017. Sembla ser que els plens de l’Ajuntament de Tossa, segons la seva reglamentació interna, es fan de preferència el segon dijous de cada mes, però aquest es va retrassar dues setmanes per una raó que, en el decurs del Ple, només s’intueix: el van retrassar per tocar els ous a l’oposició! En qualsevol cas, cal reconèixer que aquesta potestat de tocar els ous convocant arbitràriament les reunions la tenen tots els alcaldes i alcaldesses del país. També cal reconèixer, però, que pocs i poques la fan servir, per una qüestió que poc té a veure (per desgràcia) amb la política: són gent educada!

Aquest ple comença amb una notícia sorprenent: les actes dels plens de Tossa a partir de juliol de 2017 es digitalitzaran i podran ser consultades per la gent de Tossa i del món enllà de les seves muralles, més que mil·lenàries (deixeu-me fer de tossenc per un dia!). Altres vegades havia buscat les actes on calia. Pel exemple, al seu portal de la transparència, i, efectivament, no hi eren. Però, si em permeten un consell, no ho facin. Declarin els seus plens matèria reservada, perquè a Tossa hi ha nens i nenes que s’estan formant, i per a qui veure aquestes baralletes de veure qui té la llengua més esmolada, qui té major capacitat de menyspreu no són gens edificants. Ni per Internet ni  per la tele. Creguin-me: no ensenyin aquests baralles de taverna a la canalla ni a la gent sensible. La política no té res a veure amb això, i el debat, si no és d’idees, és de galliner.

I pel que fa a les emissions per la tele, passin vides de sants, o recuperin els dos rombs. O incorporin una mica de vergonya en els seus debats! (Començant per qui els ha de dirigir!)