Culpa

  • by

Diu:

Evidentment, no cal que el tribunal conegui els motius d'un acusat per poder sentenciar-lo. Però els jutges volen saber per què les persones fan el que fan i, solament quan ho entenen, poden imposar una pena a l'acusat segons quina sigui la seva culpa. Si no ho entenen, gairebé sempre dicten una pena major.

Qui ho ha escrit és Ferdinand von Schirach, en condició no sé si d'advocat penalista, d'autor de relats no sé si inventats, o potser en la seva doble condició d'ambdues coses. El llibre es diu Culpa i tracta del mal, d'allò equívoc, de la violència, i del sistema jurídic alemany. Com tots els llibres de ficció també parla, d'una o altra manera, de ficció.

Són quinze relats curts, molt curts. Tots tenen un nexe comú: són històries de delictes, possibles delictes o temptatives de delicte. Tot tenen també un advocat, però no sempre fa d'advocat. El que si que fa sempre és de veu que explica les històries. Ho fa amb una distància aparent, també aparentment freda. Quirúrgica, gairebé. Però ballant entre les lletres inventades o manipulades sempre hi ha un deix de judici, d'opinió, de regust ciceronià: Dura lex, sed lex. Així és i a de ser en l'àmbit forense dels jutjats, però a Culpa l'advocat von Schirach es permet posar uns ulls de dubte, com si acceptés com a premissa de la seva feina que mai es pot fer justícia. I això li surt bé, perquè jo he cregut en el que em semblava que deia aquesta mirada.

Pel llibre hi passen dones violades, homes que han patit l'abús en els seus anys de formació, altres homes que s'han convertit en assassins a causa del dolor que altres homes -els assassinats- els havien infligit amb total consciència d'inflexió. Les circumstàncies són les que fan que mai hi hagi dues situacions comparables. I els jutges les han de tenir en compte, en la seva també doble condició d'intèrprets de la veritat real i de constructors de la veritat jurídica. No t'enganyis: no és relativisme. És la constatació que, tot i que el Dret natural o la Filosofia del dret són matèries curriculars als estudis de dret d'arreu, només s'estudien a primer.

Acte de presència

  • by

El mateix dia que van desaparèixer els altres, la llibertat va fer acte de presència

La veritat sobre el cas Harry Quebert

  • by

No sempre és bon senyal acabar en dos dies un llibre de gairebé set-centes pàgines. Acabo de fer-ho, per exemple, amb aquest títol de fa sis anys de Joël Dicker, La veritat sobre el cas Harry Quebert. I tot i que haig de reconèixer que allò més important -mantenir l'atenció- s'hi aconsegueix amb escreix, també és veritat que al llarg de la lectura hi ha hagut un parell de moments que hi havia coses que em grinyolaven.

La construcció, la trama, un deu, sense cap mena de dubte. És en el disseny dels personatges on em sembla que tot tremola una mica. I no pas perquè no siguin coherents amb aquesta trama, sinó per una qüestió de credibilitat si els comparem amb els caràcters de les persones del món de debò. Les persones no som tan esquemàtiques!. Si Dicker hagués sabut crear personatges més complexos ,amb més defectes i virtuts, més encerts i errors, més llums i ombres, aquesta veritat seria més creïble. Però gairebé tots els personatges del llibre es poden definir en dues ratlles!

El segon problema, per a mi, l'he trobat en la definició dels mòbils de les conductes dels personatges. Potser com a conseqüència de la planor dels que es belluguen per la història, els sentiments humans -l'amor, la por, la vergonya, la ira,...- apareixen tractats mecànicament i superficialment. També és veritat que algun crític ha considerat que això és justament una virtut, perquè hi ha trobat una certa voluntat d'acostar-se a gèneres populars, com ara les sèries de TV o els contes infantils tradicionals. Si això és el que volia Dicker, bingo! Però a mi m'ha distret.

L'editorial que s'ha responsabilitat de l'edició en català, La campana, s'ha responsabilitzat també de reproduir també a la primera solapa una opinió heretada segurament de l'editorial francesa original, i probablement d'encàrrec. Que Larsson, Phillip Roth i Nabòkov perdonin el negre que s'ha vist obligat a comparar-los amb Joel Dicker!

El recomanaria sense problemes a un addicte a les sèries. Per canviar uns dies d'aires!

Danys colaterals

  • by

Va morir-se a causa dels danys colaterals derivats de les seves ganes de viure.

Abril comença, votar fa mandra

  • by

Abril comença. Primavera. Portugal i Praga. Any setanta, quan jo també començava. I ara, quan ja és ben entrat el segle XXI que tant llarg es feia d’esperar, ens hem mogut ben poc. O bé, si ens hem mogut, hem anat a caure en una maleïda casella que ens fa tornar a la sortida. Sísif fet història, sinó és que la història mateixa és escrita per Sísif en persona.

Cada setmana un estrip més. Hongria, Polònia, Brasil, Estats Units i tot el que vulgueu ens estiren de la samarreta per portar-nos al seu camí. Els estrategs de Trump campen per Europa per deixar les receptes del seu elixir poderós, capaç de convertir espais de llibertat en falsa seguretat. Per ells l’ordre és això. Un espai asèptic amb la gent estabornida per una aclaparadora oferta de consum al seu paradís, que han dibuixat als països on nosaltres vivim. Un altre espai escanyat pels seus gossos ensinistrats per ser perillosos, amb la gent ofegada per la misèria, adormida per la gana i assassinada per unes malalties impossibles d’erradicar, només perquè no és rendible fer-ho.

I els escenaris regionals. Aquest escenari regional que es baralla entre els que volen que res hagi passat i els que sobrevivim perquè creiem que encara han de passar més coses. Amb presos polítics que s’han guanyat el meu respecte, només perquè jo no trobo, no busco, evito, la idea permanent que jo també hauria de ser a la presó. Hi ballo, amb aquesta idea. També que mig país hauria de ser-hi, per acomplir la mena de justícia que diuen defensar, els que s’han atorgat el monopoli de les definicions, i diuen que la justícia és el que ells diuen que és, i que cap en deu títols més un de preliminar.

Abril comença i jo nedo en el fàstic. Xop de fàstic votaré. Em fa molta mandra.