Open post La brolla tecnològica

La brolla tecnològica amenaça com les males herbes

La brolla tecnològica
La brolla tecnològica comença a ser un embolic

La brolla tecnològica ens invadeix i amenaça de fer-se irrespirable.

Constantment apareixen programes, aplicacions, eines, aparells que pretenen substituir els treballs manuals per eines informatitzades. Aquestes neixen i moren a una velocitat del dimoni. Per això no donen ni tan sols temps per amortitzar el temps invertit en aprendre com funcionen.

Fins fa poc la unitat d’abstracció més important era la idea. I per fer concreta la idea calia convertir-la en paraules. Algunes idees es concretaven prenien forma i arribaven a esdevenir obres plenes de sentits, que anaven més enllà del propi sentit. Les obres artístiques en són un exemple clar.

Avui dia, però, la unitat d’abstracció a passat a ser el bit, una xifra encara limitada a l’astronòmica possibilitat de 0 o 1. A base d’ajuntar bits neixen nous missatges, noves formes de parlar i de relacionar-nos amb el món i entre nosaltres mateixos.

La idea tenia com a característiques matís, l’ambigüitat, la llibertat. El bit, en canvi, és la imatge mateixa del que vull anomenar la infinitud de la simplicitat. Està fonamentat en el resum, en la impossibilitat d’especular, en la concreció absoluta. La idea es fonamenta en la lletra, el bit en la xifra.

És per això que un autor com Jonathan Franzen arriba a dir que es difícil produir una obra de creació destacable si en el lloc de creació hi ha connexió a Internet. I això ho diu per que Internet i tot el que s’hi mou, distreu. I distreure és una manera de no informar.

Certament, cal una voluntat de ferro per aconseguir que les noves tecnologies i les seves manifestacions complementin en positiu les eines tradicional de saber. Perquè la substitució llisa i plana serà, a mig termini, un drama. Perquè empobreix, perquè ens fa anar enrere, perquè embolica.

 

 

 

Open post Les petites biblioteques lliures en perilles en perill

Les petites biblioteques lliures en perill

Les petites biblioteques lliures en perilles en perill

Les petites biblioteques lliures (Little free library) són la manifestació d’una idea carregada de bones intencions. Si… aquelles que omplen l’infern, diuen alguns.

Fa pocs anys, a Otawa, la parella Goldwin va posar en marxa aquesta iniciativa. Va posar al mig de les aceres de la ciutat unes capsetes enfilades dalt d’un pal amb una porteta que les protegia de la intempèrie. Contenien llibres. El mecanisme era senzill. L’oferta i la demanda s’autoregulaven i no calien lleis ni inspectors per controlar-les. Quan un passejant volia un llibre, senzillament l’agafava. I si n’hi sobrava, senzillament l’hi deixava. D’aquesta manera, la única circumstància que posa límits al mercat és la capacitat de la capsa en qüestió.

El municipi, però va voler considerar que quatre petites biblioteques lliures en una ciutat de gairebé un milió d’habitants constituïen una nosa terrible per a la mobilitat ciutadana. No he estat mai a Otawa, però imagino que no deu ser massa diferent de les grans ciutats del nostre país. Aquí, com a mig món, quan menys t’ho esperes, i només caminat per les aceres, estàs en perill de ser trepitjat per una bicicleta o un monopatí. O has de donar la volta perquè hi ha entaforat un cotxe. O, de vegades, perquè el mateix municipi s’ha venut l’acera per muntar la terrassa d’un restaurant de menjar ràpid. De manera que, fent ús dels seus poders, els regidors van amenaçar de retirar-les en un mes i obligar els Goldwyn a pagar les despeses de la retirada.

Per sort, la gent ha respost, i ha forçat els reguladors a fer l’únic que saben fer: regular. De manera que han decidit no retirar les casetes lletrades, i han obert un període de trenta dies a la parella promotora per què les posin a una distància prudencial del carrer, de manera que no facin nosa al trànsit de la bona gent d’Otawa.

Vet aqui un gos, vet aqui un gat, aquest conte s’ha acabat!

Font: Actualitté

Open post

Un gripau de bon empassar

Glups!. Aquesta és l’onomatopeia que es fa servir quan algú ha d’empassar-se un gripau. Aquests dies he après una lliçó dolorosament feliç. Parlar abans d’hora és parlar a deshora. O que la prudència és una gran virtut. Digueu-ho com vulgueu, gent de la CUP. Jo només us vull demanar perdó

i corregir els meus auguris. Com he dit altres vegades, no sóc un incondicional, ni un gruppie del vostre moviment. però us reconnec virtuts que jo no tinc en absolut, i per això us admiro. També ajudeu a que les coses vagin cap al lloc on, moderadament, m’agradaria que anessin. Per això us estimo.

Només tinc una excusa: en Baños va pensar el mateix que jo! Imagino que ara mateix deu estar fent: Glups…!

Imatge: Ara Info. Diario de Aragón

Open post

La caiguda lliure del nostre món

No hi ha res més natural que els cicles. La natura funciona cíclicament. De tant en tant hi ha un daltabaix, i la natura es trastoca. Passa quan les condicions mitges, la zona de comoditat de la natura es veu alterada. A dia d’avui, sempre que havia passat això la intervenció de la mà humana -és a dir, allò que la natura té d’artifici- hi havia intervingut poc. La humanitat ha trastocat paisatges, ha modificat la química de les coses, però, fins ara, la natura havia tingut un cert temps per a pair els canvis, amb una certa dificultat, això si. Podriem dir que la naturalesa ha anat sempre darrera la humanitat amb la llengua fora. Només la sort ha fet que la naturalesa, fins ara, hagi estat difícil de cansar.

Els Nadals de només fa trenta anys, cantavem allò del desembre congelat, i jo recordo com per Tots Sants anava a escola amb les orelles plenes de penellons del fred. És cert que això també pot ser una d’aquelles fotos fixes del passat, que no recullen del tot la realitat real, perdoneu la redundància. Però els penellons eren de debò, dimoni si ho eren. Aquest Nadal, em diuen a la tele que a l’Artic estan 40º per damunt de les temperatures normals, algunes zones en l’escala positiva del termòmetre de Celsius. No sé veure enlloc on pot estar la força de la natura per oposar-se a les conseqüencies que els imbècils de nosaltres li estem infligint. Tampoc sé veure on pot estar el ressort que faci la humanitat fer una aturada en sec a la seva dèria de consumir coses que no necessita o d’inventar-se necessitats per poder consumir. Com que avui estic pessimista, com la major part dels dies de l’any, em sembla que això no té solució, i em pregunto què caldria fer per poder practicar una mena d’eutanàsia preventiva de la nostra espècie, ad maiorem gloriam del món que havíem, només, de gestionar.

Gestionar, si. No destruir

Foto: El cau de les paraules nues

Open post

Una història real… o és reial?

Kunta K. era un superheroi negre. No com Malcolm X, com Muhamad Alí o com Luther King, no. Més aviat com els superherois blancs: Kunta K. s’assemblava a Superman o a Spiderman, o al Capità Amèrica o a l’home de la màscara en una cosa: tenia poders. Per això era un superheroi. Fora d’aquest detall, la seva era una vida més aviat difícil, perquè era abans negre que superheroi. La darrera dificultat que va viure va ser quan una nena blanca, la Katherine K., es va posar a plorar quan se’l va topar pel carrer accidentalment. S’ha de dir que la Katherine K. vivia en un petit barri blanc d’un petit poble que mirat pel Google Earth semblava un tauler d’escacs, per la manera com la població es distribuïa pels nuclis del seu terme. Era també un poble que vivia segons les regles dels escacs, sobre tot la primera: dues peces no poden ocupar simultàniament el mateix espai. Per això la Katherine K., que no havia sortit mai del seu barri, i no sabia que era un negre. Un negre que no sabia encara que era un superheroi.

Joseph K. era el batlle del poble en qüestió. Com que era un batlle demòcrata -del partit demòcrata, s’entén- estava convençut que calia donar feina als negres, a fi de no tenir-los desvagats, amuntegats, oblidats, a mercè de les drogues i les bandes, com semblaven pensar els republicans. S’ha de dir que el poble havia estat governat fins aleshores per l’alcalde Richard K., òbviament republicà.

Diposat a fer una revolució, Joseph K. va decidir prendre una decisió revolucionària: aquell dia de Reis del 2016, en comptes de posar un negre pintat a la Cavalcada de Reis, n’hi posaria un de debò!. Va ser així com va convocar un concurs per a trobar el figurant negre amb pedigree de tal, que va complir escrupolosament totes les clàusules que la llei de Concursos públics preveia per la tria del proveidor de serveis. Va ser en primer concurs del poble on cap concursant era blanc. També va ser el primer on es va presentar un negre (de fet, 4351 negres).

Ignorem si el fet de ser un superheroi va influir en la decisió del tribunal (tots blancs, és clar). Ho dubtem, perquè aquest fet era ignorat pels memres i, fins i tot pel proper Kunta K., que no l’havia fet constar en el seu cevé.

(El·lipsi narrativa, això només és un post, i no pot fer-se avorrit)

Kunta K., disfressat de Balthazar, anava repartint caramels. Des de la posició preeminet de la seva trona va veure la Katherine K., i així va ser com Kunta K., i la Katherine K., van saber que l’home era un superheroi. (Expliquem-ho de pressa, però a càmera lenta:)

Els ulls del rei es clavaren en els de la nena. La neva va veure com els ulls del rei s’encenien com dos semàfors verds, i un raig que encenia totes les partícules suspeses es dibuixava. la neva va sentir com, literalment, li pujaven els colors. La transferència va ser ràpida: Katherine K. va ser la primera negra del món que havia sigut blanca, i Kunta K. passà a ser un superheroi d’allò més vulgar: era blanc.

Foto: Des de la Mediterrània

Open post

La zona de comfort de la CUP

Tot ha sigut un miratge. La CUP ha decidit no bellugar-se de la seva zona de comfort. Ha sigut il·lusionant veure’ls sortir de la llodriguera per uns mesos, o anys, i sentir-los parlar de com, ara si, les seves lluites al carrer a les associacions, a les entitats, amb els obrers, els estudiants, amb els oprimits de tota mena i condició tindria continuïtat en els passadissos de palau. Però per subsistir en dos hàbitats diferents, qualsevol animal necessita capacitat d’ambivalència i un mínim protocol d’adaptació. És un dubte etern. I jo, fins i tot quan m’he mogut entre domassos, sempre he pensat que els polítics funcionen millor quan senten l’alè de la gent al clatell. Però la CUP, encara que ho vulguin, no són la gent.

La roda de premsa que acabo de veure és un exemple, per mi, de com la CUP, o la coreografia que han triat per fer-se els irreductibles (dissortades paraules seves, que em sembla que camuflen futures desercions sonades) ha estat un exemple d’això. Veient la roda de premsa demanant JuntsxSí que renunciin al seu cap de llista he recordat aquell cap sangonós de la pel·lícula de Monty Python, a qui, després h’haver-li tallat els dos braços, les dues cames i el tors, fa saltirons per terra, esquitxant de sang els conills dels bosc i demanant l’adversari que es rendeixi i, de passada, titllant-lo de covard per no fer-ho.

Han sigut incapaços de pair els domassos. No els ho retrec. No sóc de la CUP, i m’ha agradat pensar que durant uns mesos he estat representat sota les aranyes del Parlament i als escons de vellut vermell, on no es pot fer el mateix que es fa al carrer. I no pas per hipocresia, sinó per supervivència. Però ens hauríem estalviat maldecaps si haguessin assumit la seva naturalesa animal de talps o d’altra bèstia fotofòbica abans de fer el salt als escenaris. Perquè quan jo hi vaig confiar, de bona fe (i ho dic sense cap mena de penediment, ni tan sols de retret) esperava d’ells aquesta mena d’intel·ligència que els permetés de sobreviure sota la llum artificial de les càmeres, on també, gent de la CUP, es juga el futur amb unes regles que no són les vostres.

Us vau marcar uns objectius. No els heu aconseguit. No passa res: heu fracassat. Us auguro un futur feliç, en el refugi còmode de les vostres coves, amb la companyia edificant de la vostra gent, sortint al carrer per fer heroiques lluites que sense cap mena de dubte canvien -van canviant, seria més just dir- el resultat de la història. Però no al ritme de la vostra voluntat exclusiva, sinó com a resultant dels centenars de forces que treballen en el tapís dels fets històrics. També dels que no són de la CUP. I poc a poc. Desesperadament poc a poc.

Open post

El procés com a bicicleta

Quan una bicicleta deixa de bellugar-se, cau. Com els processos. Tots els processos. El Procés, també. Potser més encara, perquè hi ha els adversaris que esperen que redueixi prou la velocitat per donar-li l’empenta definitiva, fer-lo caure i fer-se un panxot de riure. Haurien demostrat que tenien raó: només era un suflé. Però és que els suflés no estan pas pensats perquè es desinflin. Només ho fan quan no s’han treballat correctament. Si no passa cap accident desafortunat, els suflés acaben essent unes menges delicioses, fermes i esponjoses. Jo n’he menjat de boníssims. En resum, us diré que només els maldestres creuen que el destí final dels suflés és desinflar-se, i acabar convertits en una massa tova i informe, que s’escampa damunt del plat com una mena de líquid mig espès, mig viscós.

Dissortadament, hi ha arguments per pensar que el Procés du aquest camí. I potser comença a ser hora de pensar en repartir responsabilitats. Fins i tot ara, a pocs dies de resoldre la incògnita de si el país tindrà o no un govern per mesos que tingui com a feina construir eines d’estat. El que passa és que tot plegat ja cansa. L’únic element positiu de tots aquests mesos és la il·lusió dipositada per mil·lions de catalans i catalanes. Una il·lusió que el corporativisme polític està malversant o ha malversat del tot. No em feu dir a mi quins crec que son els responsables de la desinflada -anava a dir ridícul- que estem a punt de patir, amb o sense govern. Tinc els meus arguments, i, en una conversa assenyada, miraria de  demostrar les responsabilitats del president Mas en que tot acabi malament. Però sé que no pot ser l’únic. Els partits polítics, els col·lectius de persones unides darrere d’un ideari polític, desenvolupen estratègies de cohesió interna que acaben sent tiràniques i, sobre tot, alienes a la comprensió de les persones que no miren de justificar les seves idees polítiques (que són tothom) a base d’encotillar-les darrere d’un corpus de cap mena. Però, ais, ara no tocava. Ara tocava superar cotilles, visió d’estat, saber posar-se per davant de les pròpies i exclussives idees, siguin de qui siguin. Primer de tot, ho haurien d’haver fet els que tenien més protagonisme. No hi hauria hagut excuses per ningú si s’hi haguessin posat des del primer moment. Qui sap si hauríen obtingut el suport de gent com jo, que no vol enemics entre els seus còmplices.

El moment d’enfrontar-se a l’estat era el 27 de setembre del 2014. Quan hi erem tots i hi erem junts. El 9 de novembre només va haver-hi una cosa positiva: la resposta de la gent. Després, tothom corre buscant el seu cau. Ppppppffffff… el suflé es desinfla. I tenim la culpa a casa. Caldrà concloure que, sense visió d’estat, no ens mereixem estat.

 

Scroll to top