Open post

Escriure al terrat derivant a Duran Lleida

A l’estiu la llum és mandrosa, sobre tot a l’hora de plegar. Algú diria que la mandra a l’hora de plegar sembla, més aviat, un indicatiu de feina. Però és que no estava pensant en la mandra relacionada amb el temps, sinó, més aviat, amb la mandra considerada com una actitud acostada a la lentitud.

A l’estiu la llum marxa poc a poc, com si demanés perdó de fugir. Com si li costés. Per això ara sóc al terrat, gairebé a quarts de deu de la nit i escrivint, curiosament, amb llum de dia, I tot just fa una setmana de juny! És a dir: encara en falten dues per poder dir, tècnicament, que ja som a l’estiu.

Fora del terrat, al món. en Duran Lleida fa veire que plega, com ja va fer fa anys. Defensa a dents i urpes la seva convicció política, que, en el seu cas, sembla més aviat una convicció personal. És fàcilment resumible: jo (en Duran) sóc necessari. Aprés moi, le déluge, dirien tres-cents kilòmetres amunt, on diuen que la gent és rica, culta i tot allò que ja se sap.

En Duran, al llarg de la seva carrera més de gestos que de fets, també recorda un Hamlet histriònic, un Hamlet d’Actor’s Studio, sobreinterpretat. La manifestació d’un dubte: sóc o no sóc?

En Duran Lleida ja és grandet, i hauria de saber que en els grans moments els dubtes fan nosa, i passen factura. Si en Duran se m’adrecés i en digués:

Ep, tu, noi… que èn penses? Sóc o no sóc?

Jo li diria:

Què vol que li digui, Duran. Jo diria que vostè, senzillament, és sobrer,

Foto: Dos Durans pel preu d’un

Open post

El temps és la mesura de totes les coses

Observeu atentament la imatge que encapçala aquesta rucada. Feu-vos vostres els colors. Rumieu de quina manera feu servir el vostre temps. I decidiu si és la millor manera per treure’n tot el suc. El suc que sigui: eficàcia a la feina, recursos econòmics, kilograms de benestar, dosis de bon humor o intensitat en les vostres relacions. El cercle té vint-i-quatre hores, és a dir, és com un rellotge, però de tot el dia, i la distribució que hi ha és indicativa, no serveix per altra cosa que per definir un codi de colors ben arbitrari. Vosaltres podeu posar els vostres colors.

No tinc el gust de conèixer Mason Currey. Però així, d’entrada, us haig de dir que em cau bé. Entre 2007 i 2013 es va dedicar a recollir dades i anècdotes relacionades amb les rutines quotidianes de gent famosa. No famosa a la manera de sortir i la tele i tal, clar, sinó de la mena de fama que transcendeix la història i que fa que una persona esdevingui un personatge històric. Ho va fer en un bloc, Daily Routines, que ara ha tancat, perquè va passar la informació que va recollir a un llibre que no us costarà trobar, si és que el tema us interessa. De tot plegat se n’ha fet una infografia (una mena de pòster gegant) que és entretinguda perquè recull els horaris vitals de setze personatges històrics. Els que sóm xafarders de mena, de la mena de xafarders d’abans volem dir, ens sentim una mica voyeurs quan entrem en la intimitat dels homes i les dones transcendents, i ens agrada imaginar anècdotes construïdes al damunt de les dades -certes o no- que en tenim.

Per tant, aquesta rucada només és això: la primera de les disset que, sense cap mena de periodicitat triada, faré servir per omplir els dies que no tingui ànims per rucar al meu caprici. Feu-la servir, doncs, de guia de pantones pel que ha de venir i/o d’estímul mental, tan poderós -o poc poderós- com vulgueu.

Ah! I no us perdeu el video que segueix!

 

Imatge: Treta d’una infografia obtinguda a la publicació digital Actualitté

Video: El reloj, de Los Panchos, ensucrada i… una albada, com les de tota la vida.

 

Open post

El rei abdica, les sirenes canten

Tenim un bon joc. Fins ara els adversaris no han estat a l’alçada del nostre joc. Per primera vegada han fet una jugada forta, i que no s’acaba aquí. No podem saber si realment volen jugar fort. És un farol. En seguiran més. Bones paraules, guanyar temps. Ja ens vam deixar enganyar una vegada. Alguns sabent-ho. D’altres, sense saber-ho. Tenim una recepta d’eficàcia contrastada. Contra els cants de sirena que vindran, lliguem-nos al màstil i tapem-nos les oïdes. Som els nostres amos i els nostres criats. 

Imatge: Ulisses i les sirenes, camí d’Ítaca (peça de ceràmica àtica del segle V aC.

Vídeo: A l’estat d’Aragua, a Veneçuela, celebren el Sant Joan amb uns cants a capella anomenats sirenes. Es fa difícil tapar-se les orelles per no sentir-los.

Open post

En Barba Blava

Charles Perrault va publicar Barba Blava l’any 1697, al recull Les Contes de ma mère l’Oye. L’any 2012, tres-cents quinze anys més tard, l’Amélie Nothomb l’ha reescrit, amb el mateix títol. I ha posat en evidència un fet que ja sabem: que les històries terribles que els pedagogs de l’antigor van inventar per educar els nens i les nenes en els valors més apreciats aleshores, no es fonen com els contes, i esdevenen malsons quan ens fem adults. Aqui en teniu un resum, per si de cas teniu, com jo, la pensada de llegir Barba Blava, de l’Amélie Nothomb.

Hi havia una vegada…

…un home mooooolt ric que aterria totes les dones, degut a la seva llarga barba blava i al fet que ningú no sabia que havia passat amb les dones amb qui s’havia casat. Com que ara no tenia cap dona, en Barba Blava va pensar:

-Mira, em casaré amb una de les dues filles de la meva veïna.

Al principi, cap de les dues volia casar-s’hi, però al final la més petita va acceptar, perquè a casa seva eren pobres i va pensar que els diners d’en Barba Blava ajudarien la seva família.

Un dia, en Barba Blava va dir a la seva dona que havia de sortir de viatge, a tancar uns negocis. Li va deixar les claus de diferents mobles i habitacions de la casa, i la va autoritzar a convidar les amigues, però li va prohibir enèrgicament que obrís una habitació petita de la casa.

Les amigues de la jove esposa hi varen anar, i admiraren sense límit les riqueses de l’amo de a casa. Però l’esposa s’avorria, i no parava de pensar en què hi podia haver a la cambra prohibida. Rosegada per la curiositat, va fer marxar les amigues, i va obrir l’habitació vedada. Hi va descobrir les dones de Barba Blava estirades a terra, banyades en la seva pròpia sang. Presa per la por, la clau li va caure al bassal, i va quedar tacada de vermell.

Quan va recuperar l’ànim, va agafar la clau, i va mirar de netejar-la. Però… la clau era màgica, i com més fregava, més vermella es feia la taca! La noia la va desar al calaix, resant que Barba Blava no la trobés mai.

Però l’endemà, en Barba Blava va tronar, va trobar la clau, i, al veure-la tacada, va entendre què havia passat, i va decidir que mataria la seva dona, i la tancaria a la cambra, amb la resta de les dones que havia tingut. Quan la noia va veure que estava a punt de morir, va demanar una estoneta per poder pregar Déu. En aquesta estona, va poder trobar l’Anna, la seva germana, i li va demanar que anés a trobar els seus germans, perquè vinguessin i la salvessin d’aquella mort segura. Els germans van arribar just abans que la seva germana fos degollada, i van matar en Barba Blava.

Única hereva dels bens del seu marit difunt, la dona els va fer servir per casar la seva germana, fer rics els seus germans, i casar-se ella mateixa.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que el conte ja s’ha fos.

 

Imatge: Barba Blava, en un dibuix aparegut al bloc francès Arketip, que a la tardor de 2012 va fer un especial sobre el personatge

Video: Bluebeard (1901), película de George Méliés (11 minuts)

 

Open post

Identitat

De vegades, vull ser un altre, havia pensat sempre, però de tant en tant.
I així va anar vivint, passant dies i aferrant-se a que ser qui era li resultés agradable. Un dia va entendre que s’havia mort, només perquè va començar a pensar sempre que sempre i a tota hora havia volgut ser un altre.
Va renunciar a que alguna cosa li resultés agradable.
I aquesta certesa, la seva primera, l’omplí de pau.

Open post

Sunset (Crepuscle)

Recordeu Sunset Boulevard? Recordeu William Holden submergit a la piscina? Sempre havia volgut tenir uns piscina. Per fi l’ha aconseguida, havien de dir els diaris. I ell comença a explicar com ha arribar a ser un cadàver, amb dos trets a l’esquena i un al ventre, i surant en una piscina molt diferent a la que havia volgut sempre, digués el què digués la premsa.
Per això jo vaig decidir morir-me de la mateixa manera. A veure… no és que jo esperés poder fer el que va fer ell, després de mort: convertir-se en la veu en off de la seva pròpia història. Jo creia, aleshores que això només era un recurs narratiu per aportar credibilitat. Diuen que posar el nom autèntic a les autobiografies és com signar un contracte de versemblança amb el lectors. Però, que voleu, jo penso que la veu d’un mort és difícilment discutible, i, a més, després de mort ja no hi ha cap motiu per mentir.
Això és el que creia aleshores, quan estava viu. Que només era un recurs narratiu obtingut de la llista de recursos narratius potents. I aqui em teniu, sorprès de veure que no. Que és perfectament possible estar surant en una piscina -sense cap tret, en el meu cas, però ben mort, i explicar quins tortuosos camins m’hi han menat. Com es fa possible o perquè són qüestions en les que penso reflexionar al llarg de la meva nova existència difunta, que, presumeixo, serà molt llarga,
Quan estava viu vaig llegir aquesta mena d’epitafi: Aqui descansa JF, que va morir tal com va viure: sense ganes. I això, en el meu cas, és una veritat no del tot absoluta. En el meu cas, el sense ganes no era del tot inclusiu. Per entendre’ns, us diré que quan estava viu tenia ganes de morir-me, i ara, de mort, tinc ganes de viure. Per tant, poden ser unes ganes equivocades, no ho nego, però tampoc es pot dir del tot que no tingués ganes d’alguna cosa: tenia ganes del contrari.
Hi ha esperits de contradicció, és veritat. Jo en devia ser un. O ho sóc encara, siguin les que siguin les coordenades de la meva nova existència. Però el que puc assegurar-vos és que la contradicció absoluta, el fet d’estar sempre de cul a tot i a tothom, porta a la insatisfacció permanent. I, com a model de vida no el desitjo a ningú, i menys encara com a model de vida eterna.
Ningú no m’ha explicat si ho serà de debò, d’eterna, De viu, sempre deia que la idea de l’eternitat em feia vertígen. I ara, amb una nova existència just acabada d’estrenar, encara me’n fa. O també me’n fa. No sé fins a quin punt els fets de la meva vida passada condicionaran el meu estatus o les condicions de la meva nova manera de viure. De moment, les coses no són massa diferents de com eren abans, i podria dir que el meu problema més immediat és que tinc la humitat clavada als ossos.
No és cap metàfora amable. És de debò que la noto, la humitat, i això em fa pensar que he caigut a la piscina, just deu fer deu minuts, perquè anava begut, i era incapaç de fer dues passes seguides sense fer un recorregut circular sobre mi mateix. Com les fouettés de la Isadora Duncan, però descoordinades, lentes, i farcides de dubtes. I aquesta és, doncs, la meva primera aseveració: la mort cura les borratxeres molt més eficaçment que el cafè amb sal o els bloody marys. Perquè fa més o menys deu minuts jo estava fent tentines al jardi, sense veure-hi de cap ull i ara, ja veieu: lúcid com un mussol i amb ganes de conversa.
Adonar-me d’aquest fet que no podia ni sospitar me’n fa adonar d’un altre. La mort també cura la tristesa, perquè fa deu minuts jo era un borratxo trist, I ara no estic borratxo i, a més, m’adono que penso les coses amb un llevíssim sentit de l’humor, una mica flegmàtic. Això em permet pensar que la mort cura la tristesa i les borratxeres. I, com que sóc donat a a convertir les anècdotes en categories, concloc que la mort té un element positiu important: posa distància i dona perspectiva. I no penso pas desaprofitar l’oportunitat que la mort em dona per intentar explicar millor com era jo de viu.
La psicoanàlisi, de debò, només s’hauria d’autoritzar de morts.

Open post

La solitud

Treballar cansa és el títol d’un llibre de poesies de Cesare Pavese, i també el títol d’un del poemes que el conformen. Ve a dir, el poema, que estar sol no és just.

La solitud ha tingut detractors i panegiristes. Hi ha homes sols que l’han abraçat amb entusiasme, n’hi ha que ho han fet amb una mena d’orgull prepotent, d’altres amb resignació. La solitud és un plat que es pot haver cuinat amb ingredients molt diversos.

La solitud pot semblar el final d’un camí. Si acceptem que la mort, és de fet, el final únic de qualsevol camí, conclourem que, en el pitjor dels cassos, la solitud és els darrers metres abans del final d’un camí. O els darrers kilòmetres, depenent del moment en que es comença a pensar estructuralment que la mort és una circumstància inevitable.

És possible arribar a la solitud havent fet mèrits sobrats per fer-ho. Com si la solitud es pogués comparar amb el càncer dels fumadors, com una mena de destí aparentment no volgut, però tenaçment buscat. Aleshores l’acceptació d’aquesta manera de viure o, dit d’una manera menys compromesa, d’estar al món, no pot ser una acceptació resignada, penitent. Ha de ser una acceptació, si es vol, activa i militant.

Posats a afegir bestieses (totes les opinions ho són), es podria arribar a defensar que la solitud és una mena de ferment de la felicitat (haver inventat aquesta paraula consagra l’espècie humana com la més idiota del regne animal). Fins i tot persones que, com jo mateix, han cregut que en besllumarien o olorarien alguna traça assumint fermament (és a dir, sense posar en qüestió) que l’home és efectivament un animal polític i social. Fins i tot quan ho han assumit, a més de amb fermesa, de manera activa i miltant.

L’enfer sont les autres, va dir Sartre i van repetir fins la nausée milers de petites bestioletes sartrianes de desprès de tots els naufragis.

Sartre i Pavese, que van compartir generació i atmosferes, no van anar al mateix col·legi. Però que voleu: jo sóc de Pavese. Un home sol que estima els altres. Que, en certa manera, els enyora. I els evita. Un home a mig acabar. I que es morirà a mig acabar.

Potser perquè sap que je suis l’enfer.

Scroll to top