Parlar des de la independència

La màxima exigència és el camí per arribar a la màxima resposta. La qual cosa no vol dir que la resposta acabi coincidint amb l’exigència. Per això cal ser realistes i demanar l’impossible, Perquè no fer-ho és cedir.

Se m’acut que al final el meu país i Espanya hauran de parlar, i acordar. I acceptar que la seva obligació és trobar un marc de relació que satisfaci el major benestar de la gent d’ambdós països, en l’ús de la pròpia llibertat. La qüestió clarament de fons és: Catalunya és diferent d’Espanya, és una altra cosa. I només els espanyols sostenen que Catalunya és un tros d’Espanya. Accepto que hi ha catalans i catalanes que pensen que la seva manera de ser catalans és ser espanyols. Però em pica la curiositat: quants som? Quants són? Quin mal hi ha a saber-ho?

I després de saber-ho… parlem?

Si no acabem parlant… serà un mal senyal.