Reconciliar-se amb el passat

He filtrat mitja lliura de farina i un sobret de llevat. Hi he fet un volcà, i amb tres ous he dibuixat la lava. L\’he trencat amb el batedor de mà, i l\’he trempat amb quatre unces i mitja de sucre amb un polsim de vainilla. Tot seguit hi he abocat mig gotet de llet, i he batut la barreja fins a fer una mena de ciment. He fos mitja lliura de mantega, i l\’he abocat a les restes del volcà. Aleshores, si: he batut amb constància fins a trobar la viscositat que volia. He estrenat els motlles nous, i he fet divuit magdalenes normals i quaranta magdalenes petites, de la mida d\’una nou. He pensat que les normals eren les petites madeleines de Proust i les petites bé podrien dir-se noisettes de madeleine. He donat les gràcies al francès, per existir i per amotllar-se amb tanta precisió a les coses que mengem, quan volem que siguin alguna cosa més que coses de menjar. He mirat d\’imaginar com devia ser la cuinera Madeleine, que se les va inventar. Segur que amb els braços molsuts, un devantal de cotó blanc, les galtes vermelles i un piteram fellinià. O potser llarga i esprimatxada, amb una nou al coll com una magdalena, i un davantalet blanc amb puntes, per damunt dels genolls.

He pensat que m\’havia de reconciliar amb el passat,