Treballar cansa és el títol d\’un llibre de poesies de Cesare Pavese, i també el títol d\’un del poemes que el conformen. Ve a dir, el poema, que estar sol no és just.
La solitud ha tingut detractors i panegiristes. Hi ha homes sols que l\’han abraçat amb entusiasme, n\’hi ha que ho han fet amb una mena d\’orgull prepotent, d\’altres amb resignació. La solitud és un plat que es pot haver cuinat amb ingredients molt diversos.
La solitud pot semblar el final d\’un camí. Si acceptem que la mort, és de fet, el final únic de qualsevol camí, conclourem que, en el pitjor dels cassos, la solitud és els darrers metres abans del final d\’un camí. O els darrers kilòmetres, depenent del moment en que es comença a pensar estructuralment que la mort és una circumstància inevitable.
És possible arribar a la solitud havent fet mèrits sobrats per fer-ho. Com si la solitud es pogués comparar amb el càncer dels fumadors, com una mena de destí aparentment no volgut, però tenaçment buscat. Aleshores l\’acceptació d\’aquesta manera de viure o, dit d\’una manera menys compromesa, d\’estar al món, no pot ser una acceptació resignada, penitent. Ha de ser una acceptació, si es vol, activa i militant.
Posats a afegir bestieses (totes les opinions ho són), es podria arribar a defensar que la solitud és una mena de ferment de la felicitat (haver inventat aquesta paraula consagra l\’espècie humana com la més idiota del regne animal). Fins i tot persones que, com jo mateix, han cregut que en besllumarien o olorarien alguna traça assumint fermament (és a dir, sense posar en qüestió) que l\’home és efectivament un animal polític i social. Fins i tot quan ho han assumit, a més de amb fermesa, de manera activa i miltant.
L\’enfer sont les autres, va dir Sartre i van repetir fins la nausée milers de petites bestioletes sartrianes de desprès de tots els naufragis.
Sartre i Pavese, que van compartir generació i atmosferes, no van anar al mateix col·legi. Però que voleu: jo sóc de Pavese. Un home sol que estima els altres. Que, en certa manera, els enyora. I els evita. Un home a mig acabar. I que es morirà a mig acabar.
Potser perquè sap que je suis l\’enfer.