Recordeu Sunset Boulevard? Recordeu William Holden submergit a la piscina? Sempre havia volgut tenir uns piscina. Per fi l\’ha aconseguida, havien de dir els diaris. I ell comença a explicar com ha arribar a ser un cadàver, amb dos trets a l\’esquena i un al ventre, i surant en una piscina molt diferent a la que havia volgut sempre, digués el què digués la premsa.
Per això jo vaig decidir morir-me de la mateixa manera. A veure… no és que jo esperés poder fer el que va fer ell, després de mort: convertir-se en la veu en off de la seva pròpia història. Jo creia, aleshores que això només era un recurs narratiu per aportar credibilitat. Diuen que posar el nom autèntic a les autobiografies és com signar un contracte de versemblança amb el lectors. Però, que voleu, jo penso que la veu d\’un mort és difícilment discutible, i, a més, després de mort ja no hi ha cap motiu per mentir.
Això és el que creia aleshores, quan estava viu. Que només era un recurs narratiu obtingut de la llista de recursos narratius potents. I aqui em teniu, sorprès de veure que no. Que és perfectament possible estar surant en una piscina -sense cap tret, en el meu cas, però ben mort, i explicar quins tortuosos camins m\’hi han menat. Com es fa possible o perquè són qüestions en les que penso reflexionar al llarg de la meva nova existència difunta, que, presumeixo, serà molt llarga,
Quan estava viu vaig llegir aquesta mena d\’epitafi: Aqui descansa JF, que va morir tal com va viure: sense ganes. I això, en el meu cas, és una veritat no del tot absoluta. En el meu cas, el sense ganes no era del tot inclusiu. Per entendre\’ns, us diré que quan estava viu tenia ganes de morir-me, i ara, de mort, tinc ganes de viure. Per tant, poden ser unes ganes equivocades, no ho nego, però tampoc es pot dir del tot que no tingués ganes d\’alguna cosa: tenia ganes del contrari.
Hi ha esperits de contradicció, és veritat. Jo en devia ser un. O ho sóc encara, siguin les que siguin les coordenades de la meva nova existència. Però el que puc assegurar-vos és que la contradicció absoluta, el fet d\’estar sempre de cul a tot i a tothom, porta a la insatisfacció permanent. I, com a model de vida no el desitjo a ningú, i menys encara com a model de vida eterna.
Ningú no m\’ha explicat si ho serà de debò, d\’eterna, De viu, sempre deia que la idea de l\’eternitat em feia vertígen. I ara, amb una nova existència just acabada d\’estrenar, encara me\’n fa. O també me\’n fa. No sé fins a quin punt els fets de la meva vida passada condicionaran el meu estatus o les condicions de la meva nova manera de viure. De moment, les coses no són massa diferents de com eren abans, i podria dir que el meu problema més immediat és que tinc la humitat clavada als ossos.
No és cap metàfora amable. És de debò que la noto, la humitat, i això em fa pensar que he caigut a la piscina, just deu fer deu minuts, perquè anava begut, i era incapaç de fer dues passes seguides sense fer un recorregut circular sobre mi mateix. Com les fouettés de la Isadora Duncan, però descoordinades, lentes, i farcides de dubtes. I aquesta és, doncs, la meva primera aseveració: la mort cura les borratxeres molt més eficaçment que el cafè amb sal o els bloody marys. Perquè fa més o menys deu minuts jo estava fent tentines al jardi, sense veure-hi de cap ull i ara, ja veieu: lúcid com un mussol i amb ganes de conversa.
Adonar-me d\’aquest fet que no podia ni sospitar me\’n fa adonar d\’un altre. La mort també cura la tristesa, perquè fa deu minuts jo era un borratxo trist, I ara no estic borratxo i, a més, m\’adono que penso les coses amb un llevíssim sentit de l\’humor, una mica flegmàtic. Això em permet pensar que la mort cura la tristesa i les borratxeres. I, com que sóc donat a a convertir les anècdotes en categories, concloc que la mort té un element positiu important: posa distància i dona perspectiva. I no penso pas desaprofitar l\’oportunitat que la mort em dona per intentar explicar millor com era jo de viu.
La psicoanàlisi, de debò, només s\’hauria d\’autoritzar de morts.