Charles Perrault va publicar Barba Blava l’any 1697, al recull Les Contes de ma mère l’Oye. L’any 2012, tres-cents quinze anys més tard, l’Amélie Nothomb l’ha reescrit, amb el mateix títol. I ha posat en evidència un fet que ja sabem: que les històries terribles que els pedagogs de l’antigor van inventar per educar els nens i les nenes en els valors més apreciats aleshores, no es fonen com els contes, i esdevenen malsons quan ens fem adults. Aqui en teniu un resum, per si de cas teniu, com jo, la pensada de llegir Barba Blava, de l’Amélie Nothomb.
Hi havia una vegada…
…un home mooooolt ric que aterria totes les dones, degut a la seva llarga barba blava i al fet que ningú no sabia que havia passat amb les dones amb qui s’havia casat. Com que ara no tenia cap dona, en Barba Blava va pensar:
-Mira, em casaré amb una de les dues filles de la meva veïna.
Al principi, cap de les dues volia casar-s’hi, però al final la més petita va acceptar, perquè a casa seva eren pobres i va pensar que els diners d’en Barba Blava ajudarien la seva família.
Un dia, en Barba Blava va dir a la seva dona que havia de sortir de viatge, a tancar uns negocis. Li va deixar les claus de diferents mobles i habitacions de la casa, i la va autoritzar a convidar les amigues, però li va prohibir enèrgicament que obrís una habitació petita de la casa.
Les amigues de la jove esposa hi varen anar, i admiraren sense límit les riqueses de l’amo de a casa. Però l’esposa s’avorria, i no parava de pensar en què hi podia haver a la cambra prohibida. Rosegada per la curiositat, va fer marxar les amigues, i va obrir l’habitació vedada. Hi va descobrir les dones de Barba Blava estirades a terra, banyades en la seva pròpia sang. Presa per la por, la clau li va caure al bassal, i va quedar tacada de vermell.
Quan va recuperar l’ànim, va agafar la clau, i va mirar de netejar-la. Però… la clau era màgica, i com més fregava, més vermella es feia la taca! La noia la va desar al calaix, resant que Barba Blava no la trobés mai.
Però l’endemà, en Barba Blava va tronar, va trobar la clau, i, al veure-la tacada, va entendre què havia passat, i va decidir que mataria la seva dona, i la tancaria a la cambra, amb la resta de les dones que havia tingut. Quan la noia va veure que estava a punt de morir, va demanar una estoneta per poder pregar Déu. En aquesta estona, va poder trobar l’Anna, la seva germana, i li va demanar que anés a trobar els seus germans, perquè vinguessin i la salvessin d’aquella mort segura. Els germans van arribar just abans que la seva germana fos degollada, i van matar en Barba Blava.
Única hereva dels bens del seu marit difunt, la dona els va fer servir per casar la seva germana, fer rics els seus germans, i casar-se ella mateixa.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, que el conte ja s’ha fos.
Imatge: Barba Blava, en un dibuix aparegut al bloc francès Arketip, que a la tardor de 2012 va fer un especial sobre el personatge
Video: Bluebeard (1901), película de George Méliés (11 minuts)