A l\’estiu la llum és mandrosa, sobre tot a l\’hora de plegar. Algú diria que la mandra a l\’hora de plegar sembla, més aviat, un indicatiu de feina. Però és que no estava pensant en la mandra relacionada amb el temps, sinó, més aviat, amb la mandra considerada com una actitud acostada a la lentitud.
A l\’estiu la llum marxa poc a poc, com si demanés perdó de fugir. Com si li costés. Per això ara sóc al terrat, gairebé a quarts de deu de la nit i escrivint, curiosament, amb llum de dia, I tot just fa una setmana de juny! És a dir: encara en falten dues per poder dir, tècnicament, que ja som a l\’estiu.
Fora del terrat, al món. en Duran Lleida fa veire que plega, com ja va fer fa anys. Defensa a dents i urpes la seva convicció política, que, en el seu cas, sembla més aviat una convicció personal. És fàcilment resumible: jo (en Duran) sóc necessari. Aprés moi, le déluge, dirien tres-cents kilòmetres amunt, on diuen que la gent és rica, culta i tot allò que ja se sap.
En Duran, al llarg de la seva carrera més de gestos que de fets, també recorda un Hamlet histriònic, un Hamlet d\’Actor\’s Studio, sobreinterpretat. La manifestació d\’un dubte: sóc o no sóc?
En Duran Lleida ja és grandet, i hauria de saber que en els grans moments els dubtes fan nosa, i passen factura. Si en Duran se m\’adrecés i en digués:
–Ep, tu, noi… que èn penses? Sóc o no sóc?
Jo li diria:
–Què vol que li digui, Duran. Jo diria que vostè, senzillament, és sobrer,