L\’any 1977 jo tenia dinou anys. Corria Galícia en autoestop i vaig conèixer en Guitou. Era el malnom d\’en Guy. Ell no em deu recordar. Acostuma a passar: els grans (ell tenia 10 anys més que jo) no es recorden dels petits, si els petits no fan res extraordinari, que els rescati del pou de la memòria, i els faci presents, no pas com reconstruccions del passat, sinó, més aviat, com a fuites sense control del passat, com si les tuberies dels records tinguessin porus per on supuren els records innecessaris. Un record innecessari pot ser també qualificat com un record capriciós.
En Guy és geòleg. En aquells anys estava fent la part pràctica d\’una tesi que a mi em va semblar fascinant: estudiar les restes de wolfram que poguessin trobar-se en unes vetes de granit a un poble perdut de Galícia, que es deia Fontao, que pertanyia administrativament a Bandeira, a la província de Pontevedra. S\’ha de dir que, pel que sembla, els enginyers del franquisme van explotar aquelles mines per malvendre el wolfram que havien contingut als nazis, que sembla que el necessitaven per fabricar aigua pesada, que era un ingredient imprescindible per què les bombes volants arribessin a Londres. També s\’ha de dir que això que he escrit no és una veritat contrastada, i que bé podria ser que jo hagués mirat la història amb les ulleres de mirar fantasies, i l\’hagués fet llevar. La meva disculpa és que jo era molt jove, no respectava massa la veritat, si aquesta m\’anava bé per inventar-me una raó que em fes passar per segur de mi mateix. En Guitou, deia, em va agafar en autoestop, en un 4L vellíssim -el nostre 4 llaunes-, amb el número 54 a la matrícula, que era el del departament de Meurthe-et-Moselle, un dels quatre de la Lorena, i que tenia Nancy com a capital. Recordo que en Guitou es referia al seu cotxe com la baignole, que no sé si s\’aplicava només al seu cotxe o si és una manera dels francesos de definir els seus cotxes quan s\’hi volen referir d\’una manera més familiar que quan en diuen voitures. També recordo una enganxina que reproduïa el capçal del diari de la regió, sorgit de la premsa clandestina de la Resistència, que era L\’Est republicain. Només que si ho dic és per fer notar que en Guitou, amb un cutter havia refet l\’ordre de les lletres, fins construir una capçalera que explicava de manera transparent què pensava de l\’evolució del vell diari de la Resistència. La història, la segona meitat del segle XX, el fracàs de nosequantes republiques, el coneixement de l\’horror soviètic i la disolució de les proclames del maig del 68 havia aigualit de tal manera els ideals primigenis dels joves que havien sigut la generació d\’en Guitou, que van rebatejar el diari: L\’Est repugnant. Amb aquesta baignole em va agafar i vaig poder córrer amb ell un tros de la Galícia turística, però sobre tot, la Galícia del caldo galego, de la mena de bledes que són els grelos –les fulles dels naps- i, sobre tot la Galícia de l\’extrema generositat.
Després d\’aquell viatge, l\’any següent, vaig anar a Nancy, i recordo la Place Stanislas, i la generositat absoluta d\’aquells derelictes del maig del 68 que eren tan en Guitou com els seus amics. Eren trotskistes, es vantaven d\’haver fet de la Lliga Comunista Revolucionaria (ells deien elseèrr) un partit que comptava, i de la manera que parlaven de l\'(aleshores) etern candidat presidencial, que sempre queia a la primera volta, l\’Alain Krivine, semblava que tots el coneguessin com si fos el seu germà gran. Ells em van fer sortir els colors un dia, menjant un arròs amb xampinyons i gall dindi, quan em demanaven en un joc de sobretaula que identifiqués un cap d\’estat d\’un país mediterani, el nom del qual tenien amagat en un paper. Per vergonya meva, i després de repassar els noms de tots els països que jo tenia fitxats a les dues ribes del Mediterrani, no vaig saber veure que Iàssir Arafat era. per a ells, l\’unic cap d\’estat digne de ser posat en la sobretaula d\’una colla de troskos encantadors que feinejaven i/o dropejaven a Nancy.
Amb aquesta cosa d\’Internet, sé que en Guitou ha continuat fent de geòleg, que ha treballat a Mèxic, a Noruega, i darrerament a l\’Àfrica ex-francesa. Sé que té una filla que estudia polítiques, i que ara ja no viu a l\’Est, sinó a la mena de Finisterre que pels francesos deu ser Le Havre. Però jo el recordo, sobre tot, el dia que caminant per un poble de Galícia va veure una porta oberta amb una escaleta que baixava a un semi-sotàn, que tenia una finestreta amb barrots al nivell de l\’acera. Jo tenia dinou anys, i una màquina de fer fotos en blanc i negre, que em revelava jo mateix. En Guitou, sense pensar-s\’ho, va baixar les escales, va posar la cara darrera dels barrots de la reixa, va treure el braç amb el puny tancat enmig dels barrots i va cridar en un gallec perfecte: Liberdade!
A Nancy vaig conèixer la música de François Béranger i de Bernard Lavilliers, aleshores banda sonora de la película d\’aquells militants lorenesos. La música de Béranger m\’ha alimentat mentre recordava el meu amic Guitou, perdut en els plecs del temps i del món. I també he sabut que avui, 19 de juliol del 2014, a Nancy, set-centes persones han sortit al carrer per protestar per l\’assassinat de més de tres cents palestins per les tropes nazis de l\’estat d\’Israel (no se m\’acut cap altra manera de definir-les, vist que hi ha un jueu mort front a tres-cents-vuit palestins*). He recordat, i he imaginat també que la filla d\’en Guitou, que si que viu a l\’Est, hi era. I que li haurà explicat a son pare pel Facebook, i que en Guitou haurà recordat el dia que, menjant arròs amb xampinyons i gall d\’indi, un catalanet de dinou anys no va saber veure que Iàssir Arafat era -seria- l\’únic cap d\’estat mediterrani que al cap dels anys mereixeria ser recordat amb respecte, malgrat tots els defectes i contradiccions que pogués amagar sota la seva kufiyya. I això potser només perquè va marxar deixant la victòria per quan la tinguessin merescuda.
* A 22 de juliol van 13 a 550. Dotze del tretze són soldats isarelians que han caigut en la terra de Gaza.
Imatge: Iàssir Arafat, l\’any 1969, i en un blog de Sapiens que resumeix la qüestió palestina.
Video: François Béranger va transformar La Internacional per donar-hi cabuda el Gulag, i altres bestieses del segle. De qualsevol segle. L\’autèntica internacional, diu, és la dels calers i la dels imbècils (le fric et les cons). I té un record pel pauvre Eugène Pottier, el vell communard que l\’any 1871 va escriure la lletra de l\’himne més manipulat i reivindicat en va de la història.