L\’agost del 98 feia tanta calor que em semblava que l\’ordinador suava. Potser només passava que li encomanava la suor. O que l\’escalfava a base de pulsacions. Batecs i tecles. Per una persona sense passió com jo l\’ordinador no servia per ordenar res. Amb el temps he sabut que més aviat ha estat un element de desordre a la meva vida. Potser a la vida del món en general. Però, és clar, aquesta apreciació. a més d\’inoportuna i politicament incorrecta, és estèril. Aquest enginy i, sobre tot, la manera de fer anar el cervell que comporta, són avui elements estructurals de l\’existència.
No entenc les coses que no es poden tocar. Sóc, potser, membre de la darrera generació que pot dir això. La generació que em segueix -jo no he tingut fills- sembla entendre molt més de coses intangibles. Han après a conèixer les figuretes de la tele que viatgen pels fils de la llum, com volia fer Manolito, l\’amic odiat de la Mafalda. Com volia fer jo, sense sortir-me\’n. Com Manolito.
De quina matèria estan fets els somnis? S\’ha dit del cinema que és la fàbrica de fer somnis. O la màquina, no ho recordo. Podria mirar a Internet si la cita diu la fàbrica o la màquina. Molta gent ho faria. Jo ho hagués fet aleshores, quan em semblava que la precisió éra una exigència de la perfecció, i volia ser precís en totes les coses. La feina també m\’hi obligava. Un arquitecte imprecís no pot ser salvat ni pel més experimentat dels paletes, llevat que el paleta faci d\’arquitecte (que, d\’altra banda i per sort, penso, és una cosa habitual). Poc abans de caure a la piscina, jo ja havia esdevingut un mal arquitecte, perquè m\’havia tornat imprecís, i no tenia ganes de saber si el cinema era una màquina o una fàbrica de fer somnis, bàsicament, perquè havia deixat de tenir somnis.
L\’agost de 1998, però, Internet s\’obria com una poderosa màquina d\’alimentar somnis reals, possibles. Cosa aquesta que el cinema no permet, si nó és com a argument narratiu de mena fantasiosa, com a La Rosa púrpura de El Cairo. Jo no podia ser Jeff Daniels, ni tenir un embolic amb la Mia Farrow, però a l\’estudi de casa tenia la manera de buscar i trobar persones, humanes, com jo, no personatges, que busquéssin el mateix que jo. Això em semblava aleshores. No com ara, que penso, xop fins als ossos, que de fet no som altra cosa que personatges i que jo tenia un problema greu: no sabia què buscava, i, per tant, qualsevol cosa que trovés m\’estava bé.
L\’agost del 98 només feia tres mesos que haviem fet les gestions necessàries per tenir Internet, en aquella prehistòria de l\’invent. Potser algú se\’n recorda: Internet es penjava si trucaven al telèfon, no hi havia tarifes planes, i cada descoberta era viscuda amb una il·lusió innennarrable.
La Pilar era de vacances. Jo no hi era. Això ja hauria de ser un símptoma de que no tenia les coses ben posades. La Pilar no em bastava, i quan dic la Pilar dic tot el que aquest nom comportava, veig ara, per a mi: èxit professional, salut econòmica, estabilitat emocional, reconeixement social i satisfacció personal. Els ingredient d\’una identitat equilibrada. Tot i això, ara vull advertir que quan deia satisfacció personal devia voer dir la satisfacció d\’ella, perquè jo, aleshores ho ignorava, sóc un insatisfet de mena. I que ningú no trobi a faltar l\’amor en aquesta llista. No entenc les coses que no es poden tocar, deia. Ni ara ni mai. Però sóc prou poca cosa com per no voler negar-les. I això, sobre tot, per un motiu: si els altres les entenen podria ser que fos un dèficit meu no fer-ho, molt més que una mostra de ganes de saber de les coses o d\’entendre el món. Potser, com volia Dante, l\’amor mou el món, de debò. Només que jo no me n\’he adonat mai.
Desvagat, em deixava anar per aquells espais intangibles d\’allò impalpable que era, tot just un projecte de la xarxa que és ara. I, tot i que sabia que les lletres que fluien a la pantalla eren l\’ombra o el rastre de persones amb carn i ossos, feia com si fossin només lletres que em reptaven a una mena de passatemps d\’enginy. Un joc, si.
Shakespeare feia les seves persones amb passions, amb desitjos, amb il·lusions… Massa coses inconcretes per al meu cervell manifestament mutilat.