Ja no tinc el consol de cagar-me en Déu. M’he avesat en poc temps a aquesta situació, i goso dir que n’estic content. No ha sigut cap heroïcitat perquè ara, mirant enrere, em sembla lògic, com si tota la meva vida hagués estat un camí que portava de pet a la conversió. Quan s’ha dut una vida com la meva, i es llegeix unes frases com les que comencen aquest text, si no s’és creient és fa una ganyota de riure, i es diu: Clar, quan s’és vell és fàcil convertir-se. La vida deixa poc lloc per al pecat.
Mai no he cregut en la doctrina de l’Església, i el que m’han conegut des de fa temps saben què deia: No crec en Déu, però crec en moltes persones que creuen en Déu. També m’han sentit parlat de com és d’absurd el fet de néixer, la qual cosa vol dir de retruc el fet de viure. Només la mort és més absurda. Infinitament més absurda. Creure en el Més Enllà és, de fet, semblant a l’assedegat que s’arrossega pel desert i creu en un oasi. La meva, és, per tant, una conversió a mitges: continuo sense creure en cap doctrina, ni en el Més Enllà. Però necessito del tot creure en alguna cosa que doni sentit a alguna cosa. I dir-ne Déu ja no em fa vergonya.
És clar que és un Déu meu, poc treballat amb ningú més, i en el que ningú més pot creure. I això passa, justament, perquè és el meu Déu, de ningú més. Però ara que hi crec no goso a trobar cap consol a cap mena de dolor per la via de cagar-me en el seu santíssim nom. Tampoc li agrairé ni consideraré que me l’envia, el dolor, com a prova per veure fins on arriba el meu tremp per guanyar-me alguna improbable vida millor més enllà d’aquesta vida discreta, per dir-ho en termes suaus.
D’escriure els records de la pròpia vida se’n diu autobiografia. Només dos motius poden justificar-la: un difús o manifest narcisisme de més o menys densitat, o una acusada necessitat de passar comptes per alguna cosa. Aquest és el meu cas, descaradament. Reconèixer el mal dintre meu, sentir-me diable m’ha fet pensar que la única redempció possible neix de refer la meva autobiografia com una acte de contrició.
El catecisme que em van fer estudiar deia que hi havia cinc coses necessàries per que el sagrament de la penitència tingués validesa. Hi estic d’acord, no pas perquè ho digui el catecisme, sinó perquè les cinc exigències neixen del sentit comú. Examen de consciència, dolor dels pecats, propòsit d’esmena, dir els pecats al confessor i complir amb la penitència.
No cal patir pel primer. He donat mil i mil voltes a la meva consciència intuint on estaven les claus que han fet de mi un fill de puta. He buscat excuses: la formació, he buscat improbables motius genètics, he repassat les meves amistats cercant-hi algun element corruptor, he mirat si l’ambició, l’avarícia o alguns altra falta de caràcter capital m’han dut a viure sense tenir en compte què els passa als demés quan m’hi acosto (aquest, i no altre, és el meu gran pecat). Lluny d\’excuses foranes, la resposta a la meva cerca és infinitament més vulgar i més prosaica que tota la llista que he anat escrivint: he pecat contra els altres per què era fàcil fer-ho, perquè creia que no tenia conseqüències, perquè em sentia impune, perquè no reconeixia el Mal. He fet valer la meva posició de privilegi, m\’he cregut superior. He estat, doncs superb, i he viscut com si no hi hagués ningú més.
Me’n penedeixo. Això deu ser dolor dels pecats. Tinc propòsit d’esmena, si, en el sentit que no faré més mal a ningú buscant alguna finalitat que ni tan sols em dona satisfacció. Escric com si em confessés, i la meva penitència té un nom: solitud. I aquesta solitud, d\’una o altra manera, és Déu.
Perquè no em refio de mi, i perquè la única i sola manera de no fer mal és no tenir ningú al costat. Com si jo fos un virus. D\’això se\’n diu rendició.
Imatge: La conversió de Pau, de Caravaggio, quadre que es pot veure molt millor a Roma, a l\’Església de santa Maria del Popolo.
Video: Concha Buika canta Soledad.
Deixa un comentari