La història –o les històries- té dos moments: el 3 de gener de 2012, la dona E. dona un petit cop de colze a l’escriptor O., que està badant, i li atansa el diari. Un fait divers que sembla gairebé una innocentada. Però ja han passat cinc dies dels innocents. El 28 de desembre van trobar, diu la notícia, una maleta amb 20 lingots d’or de 24 quirats en un tren de rodalies de Paris. Hi ha material per una novel·la, li diu E. Inicialment, O. és fa el desentès. No creu tenir la constància, la densitat o el que calgui per escriure una novel·la. Sempre ha fet relats curts, que, sobre el paper, exigeixen menys concentració i són més compatibles amb l’agitada vida moderna. En el fons, O. creu que en l’agitació de la vida moderna rau el motiu que s’escriguin tantes novel·les superficials, és a dir, prescindibles. O això penso jo que deu pensar O. Perquè, doncs, deu pensar, engruixir-ne la llista?
O. no és conscient del paper que té la temptació en la vida moderna, més acusat que en qualsevol vida anterior, tot i que reconec que sempre l\’hem tingut present. La vida moderna, però, sembla dissenyada per caure amb la temptació. I més quan ve precedida del petit cop de colze de la dona amb qui es conviu, sembla que feliçment . Com escriure, doncs, una novel·la sense trair-se? És aleshores, com el reconegut pianista François Gaillard, l\’O. té una idea brillant: farà una novel·la paròdica, una antinovel·la, una innocentada! I comença a escriure Totes les estacions de França, on per començar, farà sortir el conegut pianista Gaillard, que va interpretar Liszt per una temptació el dia dels Innocents de l’any 2011, a la Sala Pleyel de Paris, tot i haver proclamat públicament i en un to gairebé programàtic que Liszt l’interessava zero. Que la broma de Gaillard acabés molt malament no fa desistir O., que fins i tot decideix explicar-la a la seva antinovel·la.
Un dia vaig sentir la Montserrat Roig que recollia una cita que atribuïa, ella, a Pio Baroja: La novel·la és un saco donde cabe todo. Recordo també una definició clàssica: La poesia és trobar la única manera possible de dir una cosa, mentre que la novel·la és triar entre les infinites maneres possibles de fer el mateix. Tant una definició com una altra condemnen la broma d’O. al fracàs més absolut. Vulgui o no, on hi ha complexitat narrativa, personatges, creuaments, trames, hi ha novel·la. Per tant, per bé que l’O. per motius fins i tot publicitaris, pretengui transgredir el gènere, no se’n sortirà mai. De tota manera, com que l’escriptor que s’amaga darrera d’O., el de debò, ja ho ha explicat al llibre m’estic d’entrar en el debat del gènere on encabir Totes les estacions de França, per dos motius: el primer perquè em sembla un debat acadèmic, el segon perquè quan l’escriptor -el de debò- decideix presentar la cosa al premi Just M. Casero de novel·la curta, i el jurat del premi la considera ajustada a bases, queda clar que estem davant d’una novel·la curta.
Si que voldria dir on situaria el regust que m’ha quedat. Es tracta d’un regust ubicat a mig camí de paraules diferents de diversos idiomes, que comparteixen gran part dels seus significats respectius,, però que traspassades a la dimensió minúscula del matís no es poden intercanviar amb facilitat. Pot haver-hi un punt a mig camí del joke anglès, de la blague francesa, de l’estirabot català, de l’imbroglio italià, del witz alemany, o de la ocurrencia castellana? Doncs just en aquest punt imaginari situat en algun lloc ignot de la geografia del meu cervell és on jo situaria el regust que m’ha quedat després de llegir Totes les estacions de França.
En qualsevol cas, la intenció lúdica que traspua tot el llibre, i que m\’ha mantingut el somriure durant tota la lectura, no m’ha de fer perdre allò substantiu: Decididament, em va saber greu que no fos més llarg. Prou.
Imatge de l\’encapçalament: la coberta de Totes les estacions de França, que que ens obre la porta de la crítica que en Xavier Serrahima va fer-ne al Núvol.
Video: Preneu-vos-ho com vulgueu, però he trobat aquesta perla, que denota un sentit de l\’humor més aviat freudià. Si teniu vuit hores lliures, escolteu com una màquina llatinoamericana llegeix El chiste y su relación con lo inconsciente. Si teniu cinc minuts, proveu-ho. Us farà riure pensar com hi ha gent capaç de convertir el sentit de l\’humor en les cendres d\’allò que fou, algun dia, el sentit de l\’humor.