Les incerteses, de la col·lecció A tot vent, de Proa, és un llibre de 188 pàgines, dividit en 10 capítols, precedits d\’un pròleg. Són aquests:
- Com una font, la paraula
- El plaer de narrar
- De kyries i valquíries
- Solituds infinites
- El valor del silenci
- Bou per bès tia grossa
- Un línia perdurable
- El moment culminant
- El meu viatge a Viena
- La impunitat impossible
La primera sorpresa amb què em topo és la referència a en Tòfol Trepat. El vaig conèixer com a músic de La Locomotora Negra, em va agradar saber que era professor d\’història, després més, quan vaig llegir el blog que alimenta de tant en tant, i ara encara més, quan el sé amic de xerrada d\’en Jaume Cabré, de qui, fins i tot ha escrit un llibre, editat per Dèria editors, a la seva col·lecció Què pensa.
D\’una o altra manera, en qualsevaol cas explicitada pel propi Cabré, Les incerteses continuen l\’estel·la de El sentit de la ficció i de La matèria de l\’esperit. Les tres són llibres de reflexió en les que l\’autor passa comptes amb l\’esforç que li ha costat construir les seves monumentals novel·les. Concretament, L\’ombra de l\’eunuc, Les veus del Pamano i Jo confesso, per omplir l\’immens horror uacui que m\’aclapara quan acabo una novel·la.
Quan començo una novel·la mai no sé què vull fer (pàg. 14)
La manera com Cabré va explicant com van anar sortint les idees que, teixides (bon terrassenc…) van constituir Jo confesso he recordat dues menes de making-off d\’altres novel·les, com ara el pròleg de Mirall trencat, de la Mercè Rodoreda, o les Postil·les al Nom de la Rosa, d\’Umberto Eco. Em crida l\’atenció la referència al seu paradis perdut, el seu refugi de Sant Pere de Burgal, a la Vall d\’Àneu, que jo no coneixia. Aquestes idees en brut tenen orígens diversos, i sovint prenen primer forma de conte, que comença a dibuixar personatges i espais. Els espais, es dedueix, són llocs coneguts per Cabré, que els ha visitat i, fins i tot, i ha establert vincles, en forma de records i vivències. Tot sembla, doncs, una cadena o una xarxa, amb uns enllaços que funcionen misteriosament per acabar construint un monument.
Els violins i altres instruments de corda han estat sempre proclius a esdevenir llegendaris. De tots els instruments, i sense veure\’m en cor de defensar-ho massa, crec que només els orgues, per la seva adspripció física a un espai, i els instruments de corda tenen aquest glamour que els dona la pàtina de temps. Els pianos no hi són aliens, però no em negareu que no és ben bé el mateix. Allò que ignorava és que sovint, aquests instruments llegendaris, amb segles de vida, són propietat de fundacions que els cedeixen a intèrprets amb prou renom com per afegir un polsim de valor al propi i immens valor de l\’instrument. Penso, lògicament, en la pel·lícula El violí vermell, amb el seu vernís tacat de la sang de la dona estimada pel luthier. I, del repàs que en Cabré fa de diferents quartets de corda històrics (Joachim, Juilliard, Pro Arte,hagen, Casals, Quixote, Gerhard, i sobre tot, el Budapest, i el que van formar als anys 80 del segle XVIII, ocasionalment, Haydn al cello, Mozart a la viola, Jan Vanhal i K.D. von Dittersdorf, als violins).
Per cert, un dia que filosofava Jascha Heifetz va dir: \”Què fa un rus sol? És un anarquista. Què fan dos russos? Juguen a escacs. I que fan tres russos? Una revolució. I quatre russos? El Quartet de Budapest. (pàg. 23)
Afirma Max Aub que ets d\’allà on has fet el batxillerat. (pàg.24)
Un motiu com aquest va dur Cabré a situar en un pis de l\’Eixample (València-Llúria, tan a prop del carrer Bruc) un altre dels escenaris centrals de Jo confesso. I això el porta, a Les incerteses a dedicar unes pàgines als noms dels carrers.
Denominar un carrer amb el nom d\’un escriptor és honorar l\’escriptor i honorar la vila que ho fa, que es reconeix com a lectora. (pàg. 26)
És en aquest punt que m\’adono de què Cabré construeix com el mètode de la volva de neu. Té una idea petita com un pinyol, la treballa i la converteix en plançó, després mentre rega aquest, li ve un altre pinyolet, i el fa jugar amb el primer, i construeix primer una mena de bosc, que després domestica amb paciència jardinera, fins que, com ell mateix diu, decideix donar per definitivament inacabada.
…allò que valoro tant, que no és redactar una novel·la, sinó aconseguir que durant uns anys de la meva vida en evolució, la novel·la creixi i maduri amb mi. (pàg. 31)
Un pensament sobre els morts i la llengua, el porta a evocar una de les seves darreres lectures, La família Másher, escrita en jiddish per Der Maister (L\’ocult), pseudònim de l\’ucraïnès Pinhas Kahanovich, i a pensar en una llengua que es more. Recollint una cita de Josep M. Nadal. parla de les paraules de Rachel Ertel:
Elle ne peut pas ne pas avoir été… Aujourd\’hui ce n\’est doncs pas le yiddish qui se transmet. C\’est son absence. Et cette absence est héréditaire. (pàg. 32)
I, de sobte apareix el tema: la construcció de la novel·la. Duna manera que ens recorda la definició que Miquel Àngel va fer de l\’escultura, o l\’objectiu de descobriment, de fer aparèixer, que tenia la filosofia pels grecs.
En l\’elaboració de Jo confesso han predominat les incerteses. Paradoxalment, és a partir del dubte, de la boira al mig del camí que em sento incentivat a explorar el món que tinc al davant, probablement perquè vull descobrir l\’entrellat de tant de misteri. En algun lloc he dit que a la pàgina en blanc ja hi ha la novel·la que encara no he fet. La meva feina és desenmascarar-la. (pàg. 33)
Al cap de vuit anys tens moltes pàgines escrites, amb molts personatges amb cara i ulls, amb línies argumentals de les quals t\’has enamorat i… la terrible presència de la incertitud. (pàg. 34)
Escrivint descobria històries que amb una reflexió posterior prenien un sentit o un altre. (pàgs. 34-35)
Escriure és un plaer. Escriure vol dir lligar mots amb mots i convertir-los, amb l\’ajut que ofereix la complexitat de la sintaxi, en mons. (pàg. 38)
Finalment, un poema de Vinyoli, d\’on treu el títol del capítol.
LA PARAULA: Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món. (Joan Vinyoli, Les hores retrobades, pàg. 40).