Ciutat de Bohane és un llibre de 305 pàgines, editat per Raig Verd. Té quatre parts, d’extensió desigual, però que transcorren en gairebé un any, a cavall del 2053 i del 2054. És la primera novel·la de Kevin Barry.
L’autor té ara quaranta-sis anys, i va néixer a Limerick, una ciutat que, com l’imaginària Bohane, està situada a la costa oest d’Irlanda, i obre l’estuari del riu Shannon, al final del qual hi ha la ciutat de Shannon, construïda ex novo a la dècada dels seixanta del segle XX sobre uns terrenys d’aiguamolls al costat del riu. Com totes les ciutats de nova construcció, necessitarà alguns segles per tenir una història explicable. Si dono aquestes dades, obtingudes d’aquesta mena de Gran Basar de la Informació que és la Xarxa, és perquè em semblen rellevants per situar Bohane, fonamentalment pels que es facin el favor o el regal de llegir-la.
Bohane és una ciutat travessada per un riu del mateix nom. Té diversos barris, i cada barri té les seves famílies agrupades en clans i bandes, que s’oposen entre elles pel control de la citat. I, al davant de cada banda, hi ha un pinxo més o menys reconvertit en homme d’affaires, que mou els fils de la ciutat, no tan a la manera del titellaire, sinó directament, a la manera de una mena de Déu, del qual depenen els destins dels habitants de la ciutat.
Si La Regenta, de Clarín, tingués una pàgina al Facebook (potser l’hi té) jo seria un dels milers de persones que hi haurien posat un M\’agrada. Dic això perquè el començament de Ciutat de Bohane em va evocar el canònic inici d’aquell llibre del XIX, que passa per un dels models del naturalisme. Em sembla impossible no evocar l’heroica ciutat que feia la migdiada amb els carrers impregnats d’olor d’olla podrida, en aquest inici de Ciutat de Bohane.
Sigui el que sigui el que no va a l’hora, prové del riu. Indiscutible: l’aroma de malícia de la citat és una aroma que prové del riu. (pàg. 11)
I en aquesta ciutat hi viuen personatges de l’any 2053. L’acció es situa en el futur, però no és fins a mig llibre que ens n’adonem. Fins que se’ns dona la dada, la busquem amb desfici en les descripcions dels cotxes, de les cases, dels ambients o dels vestits. Però, tot i que, sobre tot els vestits, estan meticulosament descrits, res ens permets ubicar-los en una època. No estan explicats per això, sinó per fer una aproximació des de l’embolcall al pinyol dels personatges.
Penso que, a Ciutat de Bohane el més important que hi passa ho fa en el territori de la forma, en el llenguatge que Kevin Barry inventa. Les metàfores són sorprenents, imaginatives, gens tòpiques. En podríem fer una llista inacabable. En trio cinc gairebé a l’atzar, i només en tres pàgines (21-23), per que us en feu una idea, tant de l’originalitat com de la densitat: el xerric del tren elevat que era un xerric de l’ànima; les manasses d’en Gantt, que eren com piques fondes; la verdor i els ulls mandrosos del seu amor perdut; la sotragada gomosa del topall de l’amarrador que et deia que ets al centre de Bohane o la follia pura que tenen als ulls les malparides i ignorants gavines de Bohane.
Fins que no estàs a mig llibre, et sembla que estàs llegints novel·les ja escrites o pel·licules ja vistes, només que amb un llenguatge nou. I et deixés bressolar per aquest llenguatge, tan curosament bellugadís entre registres diferents: l’estil sofisticadament neutre del narrador (bastant tard sabrem que és qui té cura d’una mena de cinemateca històrica que preserva Bohane de la desmemòria) o el sofisticadament barroer dels personatges, amb les peculiaritats individuals incloses. Però a mig llibre comencen a passar coses que s’allunyen dels llibres llegits, de les pel·lícules visionades. Comença a haver sorpreses, que fóra de mal to desvetllar en una ressenya. Ciutat de Bohane comença com una obre de motlle, i progressivament va prenent una forma pròpia que, sense fer perdre de vista el gènere (o els gèneres), en dona una visió ben particular.
I, si allò més important de Ciutat de Bohane passa en el territori del llenguatge, en la versió catalana que és la que he llegit, la ma del traductor, en Ferran Ràfols, és fonamental. Ho resumiré en una frase: ha sabut traduir. És a dir, ha aconseguit que aquella tòpica frase dels traductors traïdors quedi en no res. Els mals traductors traeixen. Els bons traductors estimulen la imaginació i fan enyorar la música original de les paraules.
I, finalment, pel que fa a la història… meandres. Com el riu.
(Publicada a vaive.cat)