De vegades em demano com deu ser la vida quotidiana d’un superheroi. Quan no em faig aquesta pregunta, me’n faig una de molt més complexa: què és un superheroi?.
La primera té una trampa. La mateixa que s’amaga darrera de la paraula quotidiana. Quotidie vol dir cada dia. Acceptem doncs, d’entrada, que un superheroi té una vida quotidiana? Com un treballador de la Caixa, per exemple? O una mestressa de casa? Què passa? Els superherois no estan permanentment ajaguts a l’espera que passi res que els cridi a la feina? Aquesta és la imatge dels superherois de còmic, en els quals no són altra cosa que persones normals tocades per un no se sap què, sigui kriptonita o verí d’aràcnid.
Jaume Cabré diu que l’escriptor està fet de feina, colzes a la taula, i la part indefinible, que el converteix en singular. Ell l’anomena la part de Déu. I no és que ho pugui afirmar amb certesa, però jo diria que l’amic Cabré fa tot la pinta de ser un d’aquests agnòstics que el segle XX ens ha deixat en herència. És veritat que hi ha agnòstics turmentats (entre els quals jo hi vull situar Jaume Cabré), però la major part són agnòstics de conveniència. La religió vol donar resposta a preguntes que no en troben una de tranquil·litzadora. Doncs, bé: hi ha agnòstics, crec que la majoria, que creuen que evitant les respostes, s’estalvien les preguntes. Certament, entenc molt bé Jaume Cabré. Jo també crec en la part de Déu. Parteixo d’un fet elemental: no crec en l’existència de Déu. La trobo indemostrable, i un element de manipulació gegantí al llarg de la història. Però la idea de Déu, això, és tota una altra cosa. La idea de Déu em tranquil·litza, em consola i, per què no dir-ho, m’explica. Vull dir, que jo no seria res sense la idea de Déu. La possibilitat d’una idea abstracta, com Bellesa, o Justícia. Una idea que ens apareix com una aspiració. Com un horitzó. Com una fantàstica utopia ucrònica. O com una subtil ucronia utòpica. News from nowhere, deia William Morris.
