Fer la ressenya d’un llibre no escrit pot semblar una frivolitat, però, en qualsevol cas, és un magnífic exercici d’estil, perquè, en el fons, només hi ha dues maneres possibles de fer literatura: escriure coses no escrites o tornar a escriure coses ja escrites. A més, cada dia que passa queden menys coses noves per escriure, de manera que avui no hi ha escriptors: només hi ha escrivents i re-escriptors.
Derelicte és un cas de re-escriptura. I això és així per dues coses: perquè el seu autor és un home amb un cert ofici, però sense cap mena d’imaginació i, també, perquè toca un tema molt tocat, anava a dir que molt tronat, que és el de la identitat. Es tracta d’unes memòries, però redactades per un narrador editor, és a dir, un personatge que ha conegut el protagonista, si més no en una part important de la seva vida, i que té el mandat i la necessitat d’escriure el que escriu. El mandat el rep perquè el protagonista té la necessitat de passar comptes amb el seu passat per fer que la seva vida tingui sentit, i una necessitat perquè al narrador li cal el mateix. L’únic motiu per fer-ho d’aquesta manera és que el protagonista, que ja és mort, ha acabat el seu temps sense haver-ho pogut enllestir. I això també passa per dues coses: la primera perquè, a diferència del narrador, al protagonista li cal morir-se per fer-ho, perquè l’home ja s’havia rendit abans, i la segona és perquè, en la fase final de la seva vida, que és quan arriba el moment de fer balanç, el protagonista ha optat per ser una mena de transposició del personatge de sant Job, empestat fins la medul·la, però capaç només de netejar-se les llagues superficials amb un tros de teula de fang.
La troballa més original del llibre és el seu títol: Derelicte, les restes del naufragi, I reconec que dir això pot semblar una bestiesa quan s’acaba de publicar un llibre de poesia que es diu Derelictes. Per tant, només faré un matís: el títol de Derelicte constitueix la re-escriptura més original de tot el que hi ha escrit a la novel·la (em sembla que no havia dit que es tracta d’una novel·la).
Només hi ha un remei per fer que la re-escriptura sembli sempre nova: assumir que la re-lectura sigui sempre un exercici d’originalitat, i que, en el fons, ja no hi ha lectors: només re-lectors.
