Vinton Cerf i la privacitat

Vint Cerf és un dels pares d’Internet. Amb diners públics va participar com a protagonista privilegiat en els primers moviments de la xarxa, en els desenvolupament dels protocols TCP/IP, i en els orígens del correu electrònic. L’Agència de Projectes Avançats de Defensa (DARPA), depenent del departament de Defensa dels Estats Units, va finançar aquests treballs, junt amb les aportacions de les Universitats de Califòrnia i Stanford, estan en la base del  beneficis de les empreses privades, que la propaganda del sistema vol fer passar com a resultat de les idees esbojarrades de xicots que es dedicaven a jugar amb la consola del garatge de casa seva, mentre el comú dels mortals anava les festes de graduació de l’institut i als balls de final de curs.

En l’actualitat, Vint Cerf es Chief Internet Evangelist de Google, entre altres menudeses. És curiós fins i tot el nom del càrrec. Sembla ser que aquesta feina ocupa un lloc destacat entre els filons d’ocupació apareguts al redós de les noves tecnologies. És curiós el nom. Un cap evangelista busca el reconeixement social d’una nova tecnologia. I és en el marc d’aquesta responsabilitat empresarial privada que Mr. Cerf ha dit que la vida privada és una anomalia. Ho ha dit posant, com a exemple, un tòpic recorregut i socorregut dels nous integrats de les noves tecnologies. Ell va néixer a un poble de Connecticut, l’any 1943, on, tot i no haver-hi telèfon, tothom ho sabia tot de tothom. No negaré que la xafarderia és un virtfecte (neologisme que vol definir les coses que són a l’hora virtuoses i perverses) universal i etern. La xafarderia ens fa humans. Junt amb el conflicte és l’autèntic motor del coneixement. Però admetent aquesta realitat com un dany colateral, com una evidència indefugible, no és menys cert que també la lluita per la preservació de la intimitat és una constant que es belluga en paral·lel a aquesta impossibilitat de la privadesa.
Al voltant d’aquesta afirmació de l’apòstol de Sant Google, una evocació i un somriure.

L’evocació: quan Ramon Tamames va escriure aquells manuals d’Estructura Econòmica de les nostres menudeses, on criticava els beneficis privats derivats de la inversió pública. Posava com exemple les rendibles fàbriques privades de laminat d’acer que hi havia a les portes de les ruïnoses instal·lacions siderúrgiques públiques que hi havia el segle passat (el meu segle) a llocs com Sagunt o Barakaldo. Heràclit s’equivocava, i Parmènides tenia raó. Tot és etern i res no canvia. I si alguna cosa canvia, malfieu-vos-en. Ës una aparença, una il·lusió.

El somriure: l\’ex-ministra de cultura de França, Aurélie Filipetti va boicotejar, quan encara estava en el càrrec, la presentació de l’Institut Cultural de Google, a Paris. Google, en aplicació de la seva responsabilitat social, ha gastat 100 milions d’euros en la compra d’un hotel a Paris, per hostatjar-hi aquest monument de la mala consciencia, o de la pura propaganda, que són els dos pols entre les quals bascula sempre la responsabilitat social de les empreses. I vull fer notar la meva benvolença en suposar, ni que sigui tàcticament, que les empreses són éssers dotats de mala consciència, o de qualsevol mena de consciència.

Em dieu que perquè el somriure? Res… per un moment he tingut un somni, i he imaginat el nostre conseller Mascarell boicotejant un acte de Google…