La meva DUI

El nom no fa la cosa, diu aquella mena de persones que també diu que tot és relatiu, i que, per tant, no sol tenir idees definides i acaba per acceptar realitats forassenyades.

Quan a Itàlia es va plantejar la re-fundació del vell i poderós Partit Comunista, i no sabien com definir l’artefacte polític que l’havia de substituir van acabar per definir-lo provisionalment així: la Cosa.

També hi ha els que juguen amb aquest relativisme avui dia tan present, i segresten les paraules a fi de fer passar bou per bèstia grossa i guanyar la batalla dels mots, que és com dir la batalla de les idees.

Per això, en l’àmbit d’això que em convingut a anomenar el procés, tothom parla de democràcia, fins i tot aquells que no en saben un borrall, perquè els sembla que els dona avantatge en l’àmbit de les idees.

Passem la prova del cotó? Veiem com parlen de democràcia aquells que…

…no condemnen el franquisme.

…van aprofitar l’amnistia per fer perdonar els torturadors.

…canvien la Constitució quan ho diuen cancelleries europees, i n’afirmen la inviolabilitat i la infal·libilitat quan ho demanen els ciutadans.

…es neguen a sotmetre al veredicte de les urnes les accions necessàries per assolir objectius polítics legítims.

…una vegada assoleixen la capacitat de tenir tots els monopolis -el de la llei, el de la violència, el dels diners- tanquen amb tots els mitjans al seu abast -també els il·legítims- les escletxes per on es poden colar idees que puguin alterar aquesta capacitat.

…determinen on comença la capacitat de definir una col·lectivitat, sigui nacional, veïnal o d’interessos

…condemnen a una o dues generacions, de moment, a viure amb una constitució que no van poder votar, i que els ha estat imposada com si d\’una herència paterna es tractés. Sense tenir en compte que aquella era una constitució pensada, sobre tot, per superar el passat, no per encotillar el futur. Si més no, és el que em van vendre.

Parlen de democràcia, en definitiva, els que se\’n beneficien.

I quan els demòcrates parlem de democràcia, aleshores, no som demòcrates. Perquè som una amenaça.

Ho diré amb totes les lletres. Vaig votar el 9 de novembre, vaig anar amb els mitjans de què disposava a la porta del Palau de Justícia els dies 13 i 15 d’octubre, malgrat la llunyania que tinc amb el que representa l’Artur Mas. I, a més, que sàpiguen que hi vaig anar perquè defenso i anhelo la separació de poders i la independència judicial de debò. i perquè sé íntimament que aquesta trepa de rosegadors, que si que amenacen, la tenen segrestada.

Maquiavel ha fet fortuna: el fi justifica els mitjans. És a dir: qualsevol mitjà és bo per aconseguir el què vols. Queda demostrat: la d’Espanya és una democràcia maquiavèl·lica.

Un vell acudit deia que la justícia militar és respecte de la justícia el mateix que la música militar és respecte de la música. Quan jo dic que no accepto la justícia espanyola, vol dir que entenc que hi ha una  justícia diferent de l’espanyola. Perquè no accepto cap mena de monopoli. Ni tan sols el monopoli legal. Hi ha justícia que no és espanyola. Només és justícia, sense adjectius que en restringeixen el sentit.

Click! He desconnectat. Que bordin el que vulguin. Ja no els reconec. Aquesta és la meva DUI.

Imatge: Wahab, publicada al suplement Ara humor, del diari Ara, el gener o febrer de 2012.