Clock!

El 13 d\’octubre del 1958 a casa, el pare i la mare van ser despertats per un cop sord. El pare va pensar que havia estar algun cop de vent capriciós, que s\’havia entrebancat amb alguna porta, potser la del pati. La mare, no: se\’n va adonar de seguida. Havia arribat el paquet.

Una estona abans d\’aquest cop sord, la cigonya sobrevolava els teulats de Mataró. Concretament els teulats dels límits de Mataró, del punt on acabava la ciutat i començaven les hortes petites, cansades de la verdura de l\’estiu. Quan va llucar el que coincidia amb la descripció del full de ruta -doble vessant, de teula nova, amb un terrat amb barana de dovelles de fang i xemeneia curta, va iniciar un picat que jo recordo com el meu primer instant de por. La vaig descobrir, la por, d\’aquesta manera: estirat en un farcell enganxat al bec llarg d\’una bestiola plomada (encara no li havia posat nom) precipitant-se vertical contra l\’absis de la xemeneia.

La cigonya va aturar-se al costat de la xemeneia, va acostar el bec a una de les lluernes laterals, em va mirar com si volgués prendre\’m la mida per comprovar que hi passava, i, satisfeta, m\’hi entaforà. Va ser un trajecte curt, negre i fosc, però aquest ja no em va fer por. La llum, no la fosca, m\’ha atemorit sempre, perquè amb la llum viatja la veritat, i la veritat em fa pavor.

I després el cop sord. Clock!

–Clock!,  es van despertar els pares.

Això va ser tot.