Sectes (sobre Descartes)

Pel que sembla, la mort, en certa manera prematura (56 anys) de Descartes va sumir en el desconcert els seus seguidors. Però va tenir un altre efecte: el van voler convertir en una mena de Messies. D’aquí neix l’interès pel seu cos, que es pot interpretar d’acord amb el pes que el concepte relíquies tenia en aquell context. Trento n’havia prohibit el tràfic i la compra-venda, però no l’existència i la devoció, de manera que aquesta, com també la de si en l’Eucaristia hi havia una transsubstanciació (i de quina naturalesa) o una representació de Crist, va separar catòlics i protestants de diferents plomatges.

De manera que al voltant de les despulles, de la memòria i el nom de Descartes es va bastir una mena de secta, que, com acostuma, va dedicar-se a pontificar més aviat sobre les anècdotes superficials dels escrits i de les paraules del Fundador, que no pas sobre el pinyol del seu pensament. Aquest fet té també una explicació: l’època, convulsa i en les acaballes de les guerres de religió, era un brou adequat per coure tota mena de salses.

El cartesianisme, tal com l’entenem avui, el racionalisme, el naixement de la filosofia moderna el devem més a intèrprets originals i crítics que a devots seguidors. No recordem gairebé els noms de Rouhault, D’Alibert, el cardenal de Retz o el duc de Liancort o el príncep de Condé. Encara, però, tenim en compte els escrits de Baruch de Spinoza o de Gottfried Leibniz, que si que van consolidar, fent-la evolucionar, la filosofia de Descartes.

És a pensadors com aquests, que aprofiten el passat com a fonament per edificar que els filòsofs antics han d’estar reconeguts, perquè, superant-los, els han fet immortals.

Sobre el llibre Els ossos de Descartes, de Russell Shorto (La Campana, Barcelona, 2009)