El procés com a bicicleta

Quan una bicicleta deixa de bellugar-se, cau. Com els processos. Tots els processos. El Procés, també. Potser més encara, perquè hi ha els adversaris que esperen que redueixi prou la velocitat per donar-li l\’empenta definitiva, fer-lo caure i fer-se un panxot de riure. Haurien demostrat que tenien raó: només era un suflé. Però és que els suflés no estan pas pensats perquè es desinflin. Només ho fan quan no s\’han treballat correctament. Si no passa cap accident desafortunat, els suflés acaben essent unes menges delicioses, fermes i esponjoses. Jo n\’he menjat de boníssims. En resum, us diré que només els maldestres creuen que el destí final dels suflés és desinflar-se, i acabar convertits en una massa tova i informe, que s\’escampa damunt del plat com una mena de líquid mig espès, mig viscós.

Dissortadament, hi ha arguments per pensar que el Procés du aquest camí. I potser comença a ser hora de pensar en repartir responsabilitats. Fins i tot ara, a pocs dies de resoldre la incògnita de si el país tindrà o no un govern per mesos que tingui com a feina construir eines d\’estat. El que passa és que tot plegat ja cansa. L\’únic element positiu de tots aquests mesos és la il·lusió dipositada per mil·lions de catalans i catalanes. Una il·lusió que el corporativisme polític està malversant o ha malversat del tot. No em feu dir a mi quins crec que son els responsables de la desinflada -anava a dir ridícul- que estem a punt de patir, amb o sense govern. Tinc els meus arguments, i, en una conversa assenyada, miraria de  demostrar les responsabilitats del president Mas en que tot acabi malament. Però sé que no pot ser l\’únic. Els partits polítics, els col·lectius de persones unides darrere d\’un ideari polític, desenvolupen estratègies de cohesió interna que acaben sent tiràniques i, sobre tot, alienes a la comprensió de les persones que no miren de justificar les seves idees polítiques (que són tothom) a base d\’encotillar-les darrere d\’un corpus de cap mena. Però, ais, ara no tocava. Ara tocava superar cotilles, visió d\’estat, saber posar-se per davant de les pròpies i exclussives idees, siguin de qui siguin. Primer de tot, ho haurien d\’haver fet els que tenien més protagonisme. No hi hauria hagut excuses per ningú si s\’hi haguessin posat des del primer moment. Qui sap si hauríen obtingut el suport de gent com jo, que no vol enemics entre els seus còmplices.

El moment d\’enfrontar-se a l\’estat era el 27 de setembre del 2014. Quan hi erem tots i hi erem junts. El 9 de novembre només va haver-hi una cosa positiva: la resposta de la gent. Després, tothom corre buscant el seu cau. Ppppppffffff… el suflé es desinfla. I tenim la culpa a casa. Caldrà concloure que, sense visió d\’estat, no ens mereixem estat.