Els anys que portem a l\’esquena pesen com una llosa

Els anys que portem a l\’esquena pesen com una llosa, sí. Ja fa temps vaig publicar aqui que Descartes es va morir amb 56 anys. El pare tenia gairebé els mateixos els mateixos. Jo ja els he passat fa dos o tres anys anys, i sento el temps que passa de pressa. Em trobo antics amics de feina que es jubilen. Em fan mal els genolls quan camino. Sé que peso massa, i sé també que el marge d\’exercici físic que em puc permetre (de la mena que aprima de debò) es fa més curt cada dia que passa. Però sobre tot, el cap roda sense parar mirant de fer balanç del que hi ha enrere. Per projectar-ho cap el futur, com volia Francesc Vallverdú al Cant a la terra. I costa. Redéu, si costa!

Hi ha tres motius que fan difícil aquest exercici quotidià de balanç:

• La vida t\’ha passat com si fos aigua de pluja. L\’aigua de pluja només mulla un instant. El teu cos li és impermeable, no es xopa. Rellisca com una pastilla de sabó. Això passa als que hem viscut impermeables a la vida, com si no ens importés gaire.
• Et resisteixes al fet que el temps s\’escurça. La raó escrita ja resulta prou desmobilitzadora. Costa d\’assumir que has tingut una oportunitat i ha passat corrent davant teu. I aleshores decideixes consagrar el teu temps a revisitar el passat per insuportable que se\’t faci, amb la impossible pretensió de redireccionar-lo, o de trobar en aquell temps escolat les claus per viure el minvant temps futur de manera que els nous errors siguin, com a mínim, diferents.
• Sents que no tens marge per corregir errors. I, tot i així, saps que estàs fent una feina impossible. Viure així et retorna a Camus i el mite de Sísif. Viure esdevé anar traginant una pedra immensa, tan pesada com el pes del teus propis errors. I, en casos extrems, busques l\’expiació.

Per això, potser, hi ha tantes conversions entre els vells. Per arribar al paradís. Al paradís del  propi passat!