Els dos mesos que venen són, per al comú dels mortals, mesos de vacança. Enguany, per a mi, són mesos densos i intensos, Ho són tant que em fan deixar aparcades o deixar en segona línia de prioritats algunes coses importants. El meu curs de debò comença l\’octubre, un mes ple d\’incerteses però també ple d\’esperances. Aprofitar els dos mesos que venen per estar millor em sembla assenyat. Preparar-se per escriure de debò la novel·la que m\’acompanya o m\’invadeix fa anys. Arribar a tenir un pes que em faci suportable a mi mateix. Construir l\’estructura mínima que em permeti acabar de fer neteja. Sé que són objectius que fa temps que m\’acompanyen, però hi ha una diferència notable: ara depenc de mi.
Vull que aquests mesos volin, que facin una carrera contra el temps, que són ells mateixos, i que la guanyin. Perquè ara tinc la sensació que el temps corre davant meu. S\’estira com una catifa que mai es desplega del tot, i que jo, amb la llengua fora, estic entestat a no deixar de trepitjar. Necessito que es desplegui de pressa, encara que això m\’obligui a córrer més. Perquè no haig de perdre de vista que la calma ve darrera l\’oratge, i ara, encara, estic massa sotmès als embats de les ones. Em cal que això d\’estimar sigui de debò quelcom més que el resultat d\’una equació on la necessitat és un dels factors menys negligibles. Em cal recuperar el ritme pausat i lent de les coses que passen i mullen fins al moll.
Per al comú dels mortals venen vacances; Per a mi s\’imposa la necessitat de tenir un terra que no sigui llotós, llefiscós o movedís.
Llegiu-me aquesta postil·la com vulgueu. Penseu si parlo de mi, o si parlo del país. Us diré a l\’orella que jo tampoc no ho sé massa. Però el que si que sé és que ara mateix torno a pensar, com feia anys que no pensava, que la meva felicitat és indestriable de la felicitat del país. Cal que guanyem, perquè jo pugui barallar-me amb els meus objectius en millors condicions.