Fa dos dies que vaig al gimnàs. De totes les maneres més despersonalitzadores de fer esport que puc imaginar, aquests gimnasos de màquines i artefactes són les que guanyen. Hi he anat altres vegades, i sempre he tingut la mateixa sensació: la majoria dels seus usuaris van a la seva, no parlen, no comuniquen. És a dir, estan en diàleg permanent amb el seu cos. Es busquen els centímetres de greix que acaben de perdre, s\’ensumen la suor que emanen, miren com evolucionen les línies del seu cos. Gairebé diria que no importa si l\’objectiu té a veure amb l\’estètica, amb la salut, amb la força o amb l\’exploració de fins on pot arribar la massa muscular sense rebentar.
Aquesta característica poc socialitzadora dels gimnasos és, per a mi, un dels seus atractius. Jo, al gimnàs hi vaig perquè he descobert que la creació de rutines m\’ajuda a assolir els objectius que vull aconseguir, que són ben senzills. Quan sóc al gimnàs no sé pensar en res més que en la suor que faig rajar dels meus porus. No miro l\’altra gent, i no em sembla que em mirin. Senzillament, estic jo sòl i l\’esforç, i tinc la sensació que, a més de la pell (i la quota) m\’hi estic deixant de debò aquells trossos de mi que em sobren, que em fan mal i nosa.
Murakami, seguint Buda, diu que el dolor és obligatori, i el patiment és opcional. Aquesta frase em serveix de punt de partida per afirmar una cosa: no sento dolor, al gimnàs, i, en canvi, m\’obligo a una certa dosi de patiment. Una espurna de patiment ajuda a tenir clar que hi ha coses a la vida per les quals val la pena patir una mica. Sé que aquesta frase té un a redundància interna, però… importa gaire si al cap d\’una hora has perdut 150 grams d\’allò de tu mateix que et fa mal?