Avui, a les laudes de Montserrat s’ha llegit un fragment del llibre de la Saviesa, que venia a dir és bona per guanyar-se el respecte dels poderosos. Si calles, deia la citació, estaran expectants, i si parles, t’escoltaran amb atenció.
Paral·lelament, he topat amb una frase del gran Rubianes, que diu: Amb la quantitat d’imbècils amb carnet de tertulià, els savis callen.
No sé si al Rubianes li faria gaire gràcia que li comparin les troballes amb els llibres més severs de l’Antic Testament. Suposo que si, perquè semblava ser un home a qui tot el que passava al món li fes gràcia i l’indignés en la mateixa mesura. Allò més probable és que, justament en la mesura que s’indignava reconvertís la seva indignació en gràcia. Es la funció principal dels còmics, i la seva feina no s’acaba fent riure. L’objectiu fonamental d’un còmic conseqüent, a la vella manera dels bufons, és fer pensar, després de riure, això si.
En qualsevol cas, aquesta relació entre saviesa i silenci és una constant en la història, que, com sabem, no sol equivocar-se. I si ho fa, no s’està de res i ho fa en gran mesura, de manera més que tràgica. La escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido, deia crec que Fray Luís de León. Una altra cita que ens porta al silenci i al recolliment com a marc idoni per viure en estat de saviesa.
Si aixequem la mirada, sortim de les quatre parets del nostre coneixement i de les nostres idees (és a dir, dels nostres prejudicis), veiem un món on tothom crida i s’esgargamella, on els polítics quan parlen trivialitzen (en el millor dels casos), o bé menteixen, directament disfressant la mentida de necessitats de simplificació dels missatges, en favor de l’eficàcia comunicativa. I fent-ho, no s’estan de demostrar, a poc que s’hi reflexioni un parell de segons, que parteixen de la base que qui els escolta és, bàsicament, imbècil. Al món hi ha moltes males persones, però el percentatge a la política deu ser superior a la mitjana. També és ple de soroll, de brolla.